La professora d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, Gemma Torres Delgado (Barcelona, 1981), ha publicat un estudi que mostra fins a quin punt “el colonialisme al Marroc fou un fenomen decisiu en la construcció de la nació espanyola”. És el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Afers), que analitza com, entre final del segle XIX i començament del XX, amb l’acció colonial espanyola i la guerra del Rif, es van construir, simultàniament, “la nació i l’homenia espanyoles en una complexa interacció entre masculinitat, nació i imperi”.

El títol crida l’atenció: què vol dir això de La virilitat d’Espanya a l’Àfrica?
—Sembla una mica críptic, vist així, no? Però és que el llibre relaciona tres elements: la virilitat, la identitat nacional i el colonialisme. I és això: explicar com va ser que amb aquell projecte colonial imperial al Marroc es construís la imatge dels homes espanyols i també un projecte nacional que tenia molt a veure amb la masculinitat.

Parleu de “colonialisme compensatori” al Marroc: és aquell intent de superar el trauma que va comportar la pèrdua de les colònies.
—Amb aquest projecte imperial es volia recuperar la fortalesa de la nació perduda després de les derrotes del 98, després de la pèrdua d’unes altres colònies. Aquesta fortalesa de la nació s’equiparava amb les qualitats que atribuïen a la masculinitat, com era definida en aquell moment. Espanya havia anat perdent les colònies americanes, però no havia perdut la vocació imperial. La conservava, i la va redirigir cap a l’Àfrica, on ja tenia un peu des de la guerra del 1860. La necessitat de tenir un imperi continuava essent una part important de la identitat nacional. Perquè a final del segle XIX i començament del XX, tenir o no tenir un imperi era un element definitori i molt important de la identitat nacional.

Descriviu una angoixa per situar-se al grup correcte dels dos blocs en què es dividia l’imaginari dels estats: els forts i no els febles, els civilitzats i no els bàrbars, etc.
—Si no participaves en la cursa imperial europea, eres una nació feble, impotent. Creien que per a la vitalitat nacional calia aspirar a participar en aquest projecte imperial. En aquell període els països europeus compartien la geografia imperial del món segons la qual els països es dividien entre forts o febles, de progrés o decadents… I això estereotipava els països colonitzats, però també afectava els europeus: ningú no volia acabar al grup dels febles. Les elits europees ho vivien amb una angoixa ben viva. Hi havia un autor, Ruiz Albéniz, que pensava que si Espanya mostrava debilitat acabaria en mans de potències europees i fins i tot perdria els territoris insulars. És a dir, era una por que es feia real en aquell moment.

En la contemporaneïtat, l'ideal de masculinitat i l'ideal nacional es construeixen mútuament

Val a dir que aquell intent d’afirmació imperial-viril, com que no va reeixir, va acabar essent mostra d’impotència…
—Bé, sí, aquella virilitat era un element més retòric que no pas real. A la pràctica, i no tan sols en el cas espanyol, de vegades els imperis són poc rendibles, hi ha més despeses i morts que beneficis… Però això ens mostra la importància de la dimensió cultural a l’hora de participar en aquests projectes imperials. Tant si hi fracassaven com si hi tenien èxit.

El subtítol del llibre és “Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc”. Crida molt l’atenció aquesta vinculació entre l’expressió nacional espanyola i la identitat masculina agressiva, aquesta imbricació històrica.
—El llibre analitza com es construeix la masculinitat en aquest context. No és específic del cas espanyol, sinó que es dóna en molts més contexts, i trobem que en processos de construcció nacional imperial la virilitat i la nació van de bracet. En la contemporaneïtat, aquests dos fenòmens socials, la construcció de l’ideal de masculinitat i la de l’ideal nacional, van junts. Es construeixen mútuament. Estudio aquest cas concret a l’imperialisme al Marroc, però es podria estudiar també en uns altres contexts.

Construcció de gènere i construcció d’imaginari nacional.
—Sí: està estudiat com els rols d’homes i dones tenen a veure amb la construcció nacional. En parlar-ne, de seguida pensem en la imatge de la Marianne que encarna la República Francesa, perquè potser s’ha estudiat més en relació amb la feminitat. En uns altres contexts, també s’ha analitzat la qüestió de la masculinitat. Jo ho faig en el cas espanyol. I també aquí hi ha diferents versions de què ha de ser Espanya i què ha de ser l’home espanyol.

Versions contradictòries.
—Molt. Una d’elles és la versió més reaccionària o pre-feixista, que encarnen determinats sectors de l’exèrcit i que construeixen alhora aquesta virilitat agressiva. És la idea de la masculinitat militar, establerta per tot Europa durant el segle XIX i que a les colònies arriba a un extrem de màxima agressivitat. S’hi exacerba el component de masculinitat agressiva. Cal dir que aquest projecte imperial, relativament petit i dominat per determinats sectors de l’exèrcit, té impugnació interna per part de sectors que consideren que cal tirar cap a la modernitat, cap a l’home caracteritzat per la raó i el saber. Són sectors conservadors més civilistes que, sense moure’s del context imperial que propugna la superioritat davant el poble inferior, opten per un home paternal, per portar la civilització als rifenys. Però és interessant de veure com en aquest context relativament nou i en un espai tan acotat, hi ha tanta pluralitat de projectes nacionals i masculins també. És un espai en evolució on es decideix què ha de ser Espanya i com ha de ser la masculinitat a Espanya. I hi ha diversos elements en disputa. Sempre és una disputa. Com diu Ferran Archilés, la nació és una discussió, mai no podem acabar de definir-la.

Tot i que en aquesta discussió s’acaben imposant hegemonies.
—És clar, depèn del període. És un continu joc de quins discursos, i en quin moment, són hegemònics, de quins discursos subalterns hi ha i quin poder tenen i quin no…

El grup de militars que s'articula i forma la seva cultura a l'Àfrica, que hi defineix la idea de virilitat agressiva, és el que després farà el cop d'estat

Podem dir que d’aquestes diverses versions es va acabar imposant la de la virilitat agressiva.
—Sobretot en el moment àlgid de les guerres del Rif, s’imposen els sectors més reaccionaris de l’exèrcit que volen recuperar l’antiga fortalesa imperial d’Espanya i refusen la modernització. I arriben a construir, al Marroc, un grup cohesionat. Allà es comença a articular el grup dels militars que, amb Franco, farà el cop d’estat. Formen la seva cultura en aquell espai africà. En contraposició a la metròpoli. I hi basteixen el discurs que diu que els polítics metropolitans són covards, febles: “Hem de venir nosaltres a salvar Espanya, a regenerar-la, amb la nostra hipervirilitat agressiva.”

Sona conegut, això.
—Se sentiran com una mena de grup ungit amb el deure de salvar Espanya. I ho faran en aquest espai colonial, que consideraran que els dóna l’experiència militar i on constituiran la idea de virilitat dura. Aquest model de masculinitat serà un dels elements que els cohesionarà com a grup, i que els farà sentir com una elit que es veu a si mateixa en contraposició als polítics metropolitans “febles”. Serà aquesta cultura, precisament, la que portaran a la guerra civil més tard.

La contraposició feble-fort és també la contraposició ciència-impuls irracional…
—Sí. Aquest grup de militars participaven en les tendències irracionalistes europees pròpies d’aquest període de formació del feixisme, d’inspiració Nietzschiana, de la prevalença de tot allò que és espiritual en el sentit no pas religiós sinó instintiu, irracional. És l’esperit impetuós i no la contenció racional. En termes militars, és guanyar les batalles amb el cor, amb l’ímpetu irracionalista en comptes de mirar tècnica i estratègia i calcular la manera d’atacar.

Ara m’heu evocat les arengues d’enaltiment de la selecció espanyola de futbol, amb “la fúria” i tota la pesca.
—El futbol com a translació de la guerra en temps de pau: això ho ha estudiat Jorge Uría, per exemple, en el cas espanyol. Però aquestes retòriques sobre la masculinitat i la identitat nacional són més compartides que no pensem.

Parleu de com es va anar bastint aquesta hipervirilitat agressiva, però fins a quin punt no era també això una construcció imaginària retòrica?
—I tant! Aquesta recerca és feta des de l’anàlisi de la història del discurs, que significa estudiar els models ideals que s’imposen a les persones i respecte dels quals han de definir la seva identitat. Són el catàleg disponible, no vol dir que siguin la realitat. De fet, una part del llibre mostra i analitza autobiografies dels soldats que anaven al Marroc, i l’experiència viscuda ens parla d’homes que es cansen, es desmaien, ploren, es tornen boigs… És a dir tot el contrari de l’ideal del soldat. El mateix Franco tampoc no complia aquell ideal masculí de força i valentia. I això encara és més interessant, perquè també mostra com aquesta masculinitat soldadesca, el model que s’estén per tot Europa a partir de la Primera Guerra Mundial, era una farsa. És impossible aquest model. I força ridícul. Sovint, intentant de fer aquest paper acabes fent l’histriònic.

Pot reflectir cert sentiment d’inferioritat o inseguretat, aquesta suposada i tan exagerada afirmació de la masculinitat agressiva?
—Es pot veure així. Intenta amagar una cosa tan humana com és ser vulnerable, necessitar els altres i sofrir.

Fins a quin punt podem trobar l’origen de l’imaginari del nacionalisme espanyol actual en la incursió colonial africana?
—L’experiència imperial és molt important en la formació del pòsit que desembocarà en la guerra civil, i també en els primers anys del franquisme, però jo no sé si aniria més enllà. Està molt estudiat com la guerra colonial es trasllada a la guerra civil, com aquesta cultura forjada al Marroc tan pocs anys abans, al període en què es formen tots aquests militars, després quedarà plasmada a la guerra civil, a les tàctiques militars i la brutalitat que es practicava a les colònies, l’ús de les “tropes mores” per crear terror…

Franco tampoc no complia aquell ideal masculí de força i valentia, cosa que també mostra que el model de masculinitat soldadesca era una farsa

En aquest joc d’identitats, a més de les pugnes al si de cadascuna, també hi afegiu la complementarietat en la definició conjunta de la identitat de gènere i nacional.
—La idea és entendre com la identitat nacional es vehicula, es representa i es fa visible mitjançant imatges i valors masculins. Per exemple, com la imatge del soldat triomfant no representa tan sols un home, sinó tota la nació victoriosa. La retòrica utilitzada per parlar de les nacions no és neutra quant a gènere: és molt masculina (dins un model de masculinitat molt concret, que és el soldat). I aquesta mateixa retòrica es fa servir per parlar d’un element abstracte com és la nació, que s’ha de concretar en alguna imatge, en valors que la facin comprensible i amb què la gent es pugui identificar. Els valors de les nacions moltes vegades són els d’aquesta masculinitat militar. I també a l’inrevés.

Què voleu dir?
—Que un projecte més modernitzador, civilista, construeix aquest altre home més contingut, no agressiu, que coneix la tècnica i la ciència modernes, que és paternal, etc. Per tant, veiem com la masculinitat depèn de quin projecte nacional se segueix i com els subjectes nacionals es representen mitjançant imatges en masculí. Ho complico una mica més?

Som-hi.
—En el context imperial hi ha un altre joc de miralls que ho completa, que és la imatge de l’home marroquí: hi apareix com un element simbòlic important, el contramodel, una imatge totalment inventada pels espanyols i que presenta l’altre amb tots els defectes que no volen per a ells, com ara una masculinitat sexualment desbordada, que no controla els instints, un guerrer extraordinari, però sanguinari perquè no té l’ideal nacional pel qual lluitar i, per tant, és bàrbar. Mitjançant aquesta imatge de l’altre es construeix la pròpia masculinitat.

Una part important de la definició de la identitat nacional espanyola que s’acaba imposant es pasta i modela justament en aquell context de guerra a l’Àfrica i d’afirmació d’aquesta virilitat reaccionària i agressiva: és això?
—Sí. Un dels elements és aquest. Alguns autors han estudiat com els militars que van fer el cop d’estat van formar-se tècnicament a l’Àfrica. He analitzat la part de la identitat nacional i viril, i com els antecedents africans són importants per a entendre aquesta cultura que després s’imposarà a la guerra civil.

Llegint el llibre, i sentint-vos ara, pot ser que, més enllà de Millán-Astray, ens vingui al cap un altre excés teatral, amb similar gestualitat i retòrica, representat actualment a Espanya pel nacionalisme agressiu de Vox.
—Sobretot quan fan aquells vídeos a cavall, oi? Hi ha referents històrics d’aquests models de masculinitat que l’extrema dreta utilitza ara com a mètode de mobilització. Ara ja no van vestits de militars, però hi ha un seguit de valors que recorden aquell model. S’ha vist als EUA, per exemple. Hi ha aquell llibre del Michael Kimmel, Hombres (blancos) cabreados, que relaciona l’ascens de l’extrema dreta amb la masculinitat. I diu que a l’hora d’estudiar aquests fenòmens ho hauríem de mirar. Per exemple, com Vox fa servir una determinada retòrica masculina que semblava passada de moda, però que s’adreça a alguns sectors de la població, alguns homes que veuen trontollar la seva identitat masculina tradicional, que se senten agreujats i descol·locats. I els diuen: “Us reconeixem.”

En el cas espanyol, al factor de gènere es pot sumar el del nacionalisme agressiu, que hi lliga.
—Exacte. Totes dues coses estan relacionades: aquest model de masculinitat va lligat a determinats projectes nacionals agressius. També en el cas del trumpisme es pot parlar d’un projecte nacional excloent; blanc, per exemple. En el cas de Vox apel·len a una tradició de nacionalisme espanyol molt concreta, de les múltiples que hi ha. I sí, ho fan mitjançant la masculinitat. Podríem dir que en lloc d’apel·lar directament a referents franquistes, mostren la masculinitat a sobre d’un cavall, aquesta figura del dirigent fort i militar i etcètera. Que és també una farsa, retòrica, propaganda.

Podeu comprar La virilitat d’Espanya a l’Àfrica a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.