Oriol Dueñas: “Per als rebels franquistes la llengua era una obsessió”

L'historiador Oriol Dueñas publica 'L'ocupació de Catalunya', sobre l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener del 1939 i el començament de la postguerra a Catalunya

VilaWeb
Joan Safont Plumed
26.01.2022 - 07:57
Actualització: 26.01.2022 - 08:57

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El 26 de gener de fa vuitanta-tres anys, la ciutat de Barcelona era ocupada per les tropes franquistes després de tres anys de guerra. Mentre un èxode de milers de vençuts travessaven la frontera amb l’estat francès, cap a l’exili, començava el procés de repressió per part dels vencedors. L’historiador Oriol Dueñas Iturbe (Barcelona, 1977) acaba de publicar L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), dins la col·lecció “Dies que han fet Catalunya”, centrat en aquella data fatídica. Ens explica què va representar la caiguda de Barcelona, com s’hi va arribar i què va passar de llavors endavant.

Les tropes franquistes van arribar a Barcelona el 26 de gener, però quan comença la desfeta de Catalunya a la guerra?
—Podem dir que n’hi ha dues, de desfetes. Tot i la victòria inicial, la lluita al carrer i l’esclafament del cop d’estat per militants de partits i sindicats desborda les possibilitats de la Generalitat de controlar l’ordre públic. Això ja és una primera derrota, que fa que es posi el focus sobre els assassinats a la rereguarda, la crema d’esglésies, la persecució religiosa i l’exili de gent conservadora i religiosa. La segona és la derrota militar, lligada a fets com l’intent infructuós de recuperar Mallorca per part de la Generalitat, amb la malfiança del govern central, que fa que l’illa sigui una base estratègica per als bombardejos. Posteriorment, l’abril del 1938 les tropes franquistes arriben a Catalunya, cau la primera capital, Lleida, i la derrota de la batalla de l’Ebre és el cop definitiu. Allà es cremen les últimes naus. A partir de la derrota de l’Ebre, hi ha un exèrcit vencedor que va ocupant el territori i un exèrcit derrotat que es va retirant cap a la frontera.

En aquesta Catalunya que a partir de 1938 és ocupada, s’hi viuen grans tensions entre els governs de la Generalitat i de la República que s’instal·la a Barcelona.
—Per als franquistes, Barcelona era la capital del catalanisme i el republicanisme. Era la ciutat més simbòlica políticament parlant. La capital de Catalunya, on hi ha el govern i el parlament, però també, a partir dels Fets de Maig i quan el govern republicà decideix de deixar València, esdevé de facto la capital de la República. Això fa que hagin de conviure un govern que defensa les seves competències i un govern que vol aprofitar l’avinentesa per recentralitzar-les, amb la idea que així es podran aturar els rebels.

Malgrat les crides a la resistència a ultrança, expliqueu que la realitat és que la ciutat i el país estaven exhaustos.
—Catalunya està exhausta després de tres anys de guerra i, especialment, perquè des del 1938 la bombardegen dia sí, dia també. Cada vegada hi ha menys productes de primera necessitat i més refugiats. Hi ha, a més, les tensions entre partits, sindicats, institucions… Encara que els mitjans de comunicació parlen de resistència i de possibilitats de victòria, és evident que a mesura que el país anava essent ocupat, l’exèrcit republicà era incapaç ni tan sols d’aturar l’ofensiva.

El Llobregat no va ser el Manzanares de Barcelona, evocant la batalla de Madrid, tal com havia dit La Vanguardia del 25 de gener.
—A Madrid la lluita va ser al començament de la guerra, amb errors estratègics dels franquistes que permeten a la República de guanyar temps, tot reforçant-se amb les Brigades Internacionals. A la batalla de Catalunya som a l’any 39, han passat tres anys de guerra, l’esgotament és absolut i no hi ha ni exèrcit per a defensar la posició al riu Llobregat!

M’ha semblat molt interessant l’ús que feu de les notes personals, dels dietaris i dels records de diversos testimonis. Inclosa la vostra família. Quin record en tenien els vostres avis d’aquells dies?
—La meva àvia, que era de Sants, és protagonista d’alguns passatges. Era el prototip de dona que havia aconseguit estudiar en català en una escola republicana i tenia, sobre aquells anys, una mirada d’alegria. La guerra ho trasbalsa tot, i especialment la postguerra. Així com de la guerra no se’n parlava, de la postguerra sí. De petit escoltava aquelles converses que s’esdevenien a taula entre els pares i els avis. Tenia un record traumàtic de la postguerra, marcada per la por i la gana. Era realment una generació especial: a disset anys, la meva àvia va anar a buscar menjar, en aquell moment que uns marxaven i uns altres encara no havien entrat.

Les escenes de multituds afamades assaltant els magatzems de menjar són habituals en aquell moment d’impàs.
—Els magatzems eren plens i la gent es moria de gana. Davant l’evidència que no hi havia ningú que manés, la gent decideix anar a buscar el menjar per passar aquells dies, arran de la incertesa sobre què passarà. Tot i que els primers dies hi haurà aquest menjar, la gana predominarà durant la postguerra.

En aquell moment, se n’ha anat tothom…
—Se n’han anat els polítics, els militars, els funcionaris, els intel·lectuals i s’intenten organitzar iniciatives esporàdiques de resistència, amb més voluntat que possibilitats reals d’èxit.

Barcelona esdevé, doncs, una ciutat oberta?
—Es decideix que Barcelona sigui una ciutat oberta, que es rendeix als ocupants sense resistència, malgrat el mite d’un pla de destrucció de la ciutat abans que entressin els franquistes. Sembla que es va posar sobre la taula algun pla de voladura d’elements clau en l’àmbit econòmic, industrial o comunicatiu, però finalment es va decidir de marxar sense resistència, evitant que la ciutadania que havia patit tres anys de guerra hagués de viure una lluita carrer per carrer.

Persones com la vostra àvia, com van viure aquell moment?
—Hi ha un cert alleujament. La guerra s’ha acabat, no hi ha hi haurà bombardejos des dels avions o els vaixells, i no hi ha hagut lluita al carrer. Tanmateix, també una sensació de por, per la incertesa i el que es preveia que podia fer un exèrcit que es deia a ell mateix d’ocupació.

Això és inèdit en la guerra, oi?
—En cap altra ciutat no s’estableix un règim especial d’ocupació com el de Barcelona, que s’allarga fins a l’agost de l’any 39, on la màxima autoritat és un cap militar, no pas l’alcalde ni el governador.

Qui formava part de les tropes que van ocupar la ciutat?
—Fonamentalment, l’Exèrcit de Navarra, pel Tibidabo, és a dir, tropes carlines, i la 105a Divisió de l’Exèrcit Marroquí, per Montjuïc. Hi havia la idea que ho fessin els voluntaris italians, i Mussolini tenia molt d’interès que els seus homes poguessin fer-se aquesta fotografia, però es va voler evitar perquè fossin tropes espanyoles les que entressin a Barcelona.

També hi devia haver els catalans que havien fet la guerra amb Franco.
—Com el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, carlins, que havien estat utilitzats sovint com a carn de canó a primera línia de combat, o catalans que havien passat a zona franquista i que s’havien presentat voluntaris per a formar part de l’exèrcit.

Mentrestant, l’èxode dels republicans té noves escenes de menyspreu per part del govern espanyol cap al govern català: el president espanyol, Juan Negrín, es nega a travessar la frontera amb Companys i Aguirre.
—Que els cinc presidents democràtics –el de la República, el de les Corts, el del govern, el lehendakari i el president de la Generalitat– no travessin la frontera junts cap a l’exili és l’escena final d’aquesta fractura. Azaña s’hi va negar, perquè encara tenia més mala relació amb Companys que Negrín, amb qui tampoc no la tenia pas bona.

Paral·lelament, el lliurament dels fons de la Generalitat al govern republicà és encara més decisiu.
—Ho serà especialment per a la sort dels exiliats. El govern basc no ho va fer i va poder mantenir els seus exiliats. La Generalitat va voler ser solidària, tot i les veus en contra, i es va quedar sense recursos, cosa que va originar una dependència respecte al govern republicà a l’exili.

—L’exèrcit d’ocupació de Barcelona assegura que no impedirà que s’usi el català en la intimitat de les cases.
—La llengua és una de les obsessions dels rebels i allò que, juntament amb l’autonomia, justifica als seus ulls el cop d’estat. Quan ocupen Lleida decideixen derogar simbòlicament l’estatut del 32, i quan arriben a Barcelona prohibeixen l’ús del català, només tolerat privadament. Fins i tot s’impedeix la propaganda falangista en català que s’havia imprès per acostar-se a una població, a priori, hostil.

Qui van ser els amos de la ciutat ocupada?
—Una vegada passat el règim especial, els qui manen són l’alcalde i el governador civil, escollits directament des de Madrid i sovint per Franco en persona. Socialment, formen part de la burgesia industrial i als sectors monàrquics, com Miquel Mateu, amic personal de Franco. La Lliga, que havia donat suport al bàndol franquista, més enllà de casos esporàdics, va tenir-hi un paper residual. També apareix una nova mena de personatge poderós: el nou-ric estraperlista, que fa fortuna amb la desgràcia de la gent.

Què caracteritzarà la postguerra?
—Sens dubte, el 26 de gener va començar una llarga postguerra en què s’imposa la gana, la por i el terror. La repressió és la millor manera d’imposar un sistema polític dictatorial. Tots els qui havien defensat la legalitat republicana i opcions polítiques antifeixistes seran perseguits. Segons la implicació o els contactes que es tinguessin, la repressió tindrà un grau o un altre: camp de concentració, treballs forçats o detenció, judici –sense cap mena de garanties–, presó o, en el pitjor dels casos, pena de mort.

Com Lluís Companys, amb qui tanqueu el llibre.
—Simbòlicament, és representatiu que un règim es vegi tan fort per a extradir il·legalment al president de la Generalitat, portar-lo a Madrid i després a Barcelona i, finalment, executar-lo. Es veu clarament quin era l’objectiu màxim del règim: liquidar el projecte republicà i tot allò que tingués a veure amb el catalanisme polític i cultural.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies