I qui ha sentit la llibertat té més forces per a viure…

Pregunteu-vos com és que avui tanta i tanta gent té tant d’interès i posa tant d’esforç perquè tinguem un record negatiu del 27 d’octubre de 2017

Vicent Partal
26.10.2022 - 21:40
Actualització: 27.10.2022 - 07:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 18 de maig de 1968 era dissabte. A París aquella setmana la vaga general d’estudiants i treballadors havia portat el govern i el règim a un pas de caure. A Txecoslovàquia Alexander Dubček acabava d’anunciar el seu programa de reformes democràtiques, l’anomenada “Primavera de Praga”, amb què obria una esperança inèdita a l’altra banda del teló d’acer. A la Ciutat de Mèxic els estudiants de la UNAM ja havien començat les protestes que van acabar amb la matança olímpica de Tlatelolco i als Estats Units l’assassinat a l’abril de Martin Luther King havia desencadenat una reacció nacional de protestes i violència racial que acabà estenent-se a més de cent ciutats. Al Vietnam, epicentre de tantes i tantes coses aleshores, s’havia engegat el mes abans l’ofensiva del Tet i ja poca gent dubtava que la totpoderosa Amèrica acabaria derrotada pel Viet Cong.

Aquell 18 de maig a Madrid milers d’estudiants omplien el vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense. Molts s’hi havien colat, però els qui havien pagat s’havien gastat vint-i-cinc pessetes per escoltar Raimon. El cantant només tenia vint-i-set anys i aquell dia es trobava cara a cara amb més de sis mil assistents que hi anaven per a cantar –cantar en català a Madrid– les seues primeres cançons, convertides en emblema contra una dictadura que tardà encara molts anys a desaparèixer –si és que avui ja ha desaparegut. El recital va acabar amb un Raimon poderós cantant més enllà de les seues forces el “Diguem no!” i amb milers de persones irrompent a l’exterior electrificades i tallant la via pública fins al carrer Princesa de Madrid, plenes de la llibertat que el cantant de Xàtiva els havia posat al cor. Ells no ho sabien, aleshores, però entre els cotxes aturats i envoltats de manifestants hi havia el d’una espantada Sofia de Grècia que, anys després, ho va explicar encara tremolant de por.

Poc temps després, Raimon va escriure “18 de maig a la Villa“, una de les seues cançons més conegudes, un himne que conté aquests versos, tan encertats com inoblidables: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per a viure.” La lletra encara avui esborrona molta gent. Perquè és la pura veritat i perquè som molts que ho hem viscut, això, que sentir-nos lliures ens dóna més forces, en la pròpia pell.

El 27 d’octubre de 2017, exactament a les 15.20 de la vesprada, el Parlament de Catalunya va proclamar la independència i per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures. Recordeu-ho, recordeu el moment. Alguns van començar a desconfiar de seguida. Alguns altres, la majoria, vam començar a pensar que alguna cosa no anava bé després d’esperar endebades fins aquella mateixa nit que la bandera espanyola baixàs de palau. Els més confiats van aguantar fins que van veure el govern aparèixer en l’exili brussel·lès. Però tots –feu memòria, si no–, ni que fos per un moment, vam sentir en algun moment d’aquell dia que vivíem en un país finalment alliberat, vam saber que s’havia aconseguit.

Després va passar el que va passar i aquella independència, al cap de cinc anys, encara no s’ha fet efectiva perquè el govern no va saber o no va voler continuar la feina que havien fet els ciutadans el primer d’octubre i el parlament aquell mateix dia. Això ha causat una frustració immensa. Lògica. Ho teníem a les mans i ho vam deixar escapar. No érem a un pam de la independència, ni a un dit ni a una ungla, sinó que ja hi érem. Aquesta frustració per la marxa enrere posterior l’entenc, però jo no la puc compartir. Aquesta setmana, per exemple, ja he explicat en dos editorials diferents (aquest i aquest) fins a quin punt la jornada del 27 d’octubre és el pivot de la nostra història recent.

I per això avui no vull parlar sinó de sentiments. Per un dia permeteu-me que deixe una mica a banda la racionalitat. I que ho faça per explicar que aquesta frustració, aquesta ràbia intensa que tanta gent sent, és lícita però és atiada amb molta habilitat, i amb molts mitjans, pels qui ja no volien que es proclamàs la independència aquell 27 d’octubre i pels qui no volen ni sentir-ne parlar avui. D’això val més ser-ne conscients. Val més que en sigueu conscients tots i cadascun de vosaltres.

I per a entendre-ho i capir fins a quin punt es pot instrumentalitzar un sentiment n’hi ha prou de preguntar-se com és que durant dècades aquelles dues hores de recital a Madrid van ser viscudes per desenes de milers de persones, molts que no hi havíem estat, com l’estímul més gran possible i no com cap fracàs –malgrat les detencions d’aquell dia i malgrat el fet que la dictadura no va tremolar ni un mil·límetre amb aquell recital– i com és, en canvi, que avui tanta i tanta gent té tant d’interès i posa tant d’esforç que tots tinguem un record negatiu del 27 d’octubre de 2017. Que l’oblidem. Que el visquem com el fracàs que no és de cap manera. Que desterrem del nostre cap aquella sensació de victòria que ens va envair per unes hores i que ens hauria d’empènyer tants anys com calga.

 

PS1. Avui VilaWeb, per això mateix, commemora amb plena consciència i reivindica com cal aquella jornada històrica, amb peces periodístiques diferents que ens situen davant perspectives diferents. Jo mateix he escrit aquesta memòria d’aquell dia, intentant relatar els vaivens del dia més frenètic de la història catalana recent. Blai Avià ens recorda l’episodi de la bandera que no baixava i el de les banderes que en diversos llocs del país sí que van baixar. Clara Ardévol entrevista Dolors Sabater, que va parlar just després de la declaració d’independència representant el món municipal. I Txell Partal compila les entrevistes que ha anat fent aquestes darreres setmanes a tots els diputats independents de Junts pel Sí, en què ha quedat clar que els van deixar al marge de les decisions i fins i tot de la informació més bàsica sobre tot allò que passava. Finalment Clara Ponsatí, amb aquella claredat que la caracteritza, escriu un article d’opinió, que precisament es diu  “Diguem no“.

PS2. Em sap greu repetir-ho tantes vegades però ho de fer: VilaWeb, per a continuar existint i per a continuar fent la feina que fa, necessita més subscriptors. O no serà viable. Si podeu, i si ho voleu, ajudeu-nos en aquesta pàgina. Gràcies.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.10.2022  ·  22:14

És difícil dir-ho en menys paraules i millor. Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Ja poden esforçar-se, que no aconseguiran que ho oblidem. Tenen por. Són febles i brutals, com els nazis el 1944.

Joan Coll
Joan Coll
26.10.2022  ·  22:25

La manipulació i el rentat de cervell als que estam sotmesos fa feredat. Gràcies, VilaWeb, per ser-ne un antídot lluminós. Ells, a Madrid (l´estat profund) i a Barcelona (partits, mitjans, sottogoverno, etc), tenen cervells fent feina 24 hores al dia per mirar de guanyar aquesta guerra psicològica.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
26.10.2022  ·  22:53

“Avui comença la nostra independència”, cantava la gent tot anant del Parlament a plaça Sant Jaume.

Montserrat Vert
Montserrat Vert
26.10.2022  ·  22:59

Gràcies per aquest editorial. Continuo amb en Raimon. Afegeixo “quan creus que tot s’acaba torna a començar!”

Miquel Amorós
Miquel Amorós
26.10.2022  ·  23:29

A més a més, recordo que en aquell dia tothom tenia la ràdio posada i hi havia molt d’interès en els reconeixements internacionals. Amb notícies contradictòries.
Un dia inoblidable.
Hi havien moltes ganes de festa i molta gent al carrer.
I tothom tothom estava content.
La gent estava eufòrica.
Realment molts encara portem el virus assobre.
I no volem que marxi mai.

Jo, malgrat tot, estic completament convençut que no trigarem gaire a ser independents.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.10.2022  ·  00:37

Parlem de sentiments doncs.

Si em vaig sentir lliure uns minuts. Molt lliure.
Però aquell dia no sabíem quin tipus de polítics MENTIDERS teníem.
Ens refiavem de la seva paraula i de les seves promeses.

Ara ja sabem com són i sabem que amb ells no tornarem a ser lliures mai més.

Esperem que es produeixi un miracle que derroti o transformi tots els polítics d’aquesta mena de llinatge contrari a la veritat.

A més han aconseguit l’abandonament de molts dels nostres seguidors meys convençuts.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.10.2022  ·  00:55

INDICADOR DE L’ÈXIT DEL 27 D’OCTUBRE
El valor d’un servei o d’un producte no el decideix pas el productor sinó l’usuari, i no es calcula segons el marge de benefici que es vol obtenir sinó a partir del que està disposat a pagar el comprador. Això ho hem comprovat quan descobrim que algú paga una fortuna per rebre serveis o productes que a nosaltres ens sembla que no s’ho valen.
L’èxit de l’1 d’octubre o del 27 d’octubre no el percebim els que hem fet el referèndum i hem declarat la independència de Catalunya, sinó a partir del que el regne d’Espanya està disposat a pagar per anular l’èxit de l’1-O i el 27-O.
Un observador neutral veurà fàcilment que el regne d’Espanya paga un preu altíssim, descomunal, i gairebé prohibitiu, i d’aquesta manera defineix el valor real del referèndum i de la declaració d’independència.
Espanya està disposada a pagar el que sigui, encara que hi perdi bous i esquelles.
És ben conegut que sacrifiquen la democracia, la justícia i tots els reconeixements internacionals, fins i tot el prestigi de la monarquia, per mantenir Catalunya dins d’Espanya. Per això han hagut de recórrer a llogar vaixells d’estat, per portar cossos i forces de seguretat disposats a practicar la violència televisada contra la població civil desarmada; han pagat amb la devaluació del rei aquell 3-O amb un discurs televisat en el que abdica de ser el rei dels catalans; han fet una aplicació inconstitucional de la constitució espanyola per destituir tot un govern democràtic; han hagut de controlar el parlament per decidir de què es pot parlar i de què no; han fet el control del govern per decidir qui pot ser president i qui no; han decidit l’empresonament dels Jordis amb presons preventives sense arguments; han fet un judici televisat amb importants qüestions prèvies, des d’un Tribunal Suprem que no és el tribunal natural; han portat testimonis que menteixen obertament; han impedit la presentació proves demanades per la defensa; han fet una acusació de malbaratament sense despesa i una acusació de rebel·lió sense violència i sense armes. Tot això amb sentències de presó desproporcionades que després han hagut d’indultar. Encara hi ha la despesa de l’espionatge amb l’aplicació nominal més gran del món de Pegasus, i no vull seguir perquè ja se sap tot i ho veu tothom, però recordo que el 2 d’octubre de 2017, l’endemà del referèndum d’autodeterminació, a cop calent, el diari El Mundo titulava així un article:
«Expertos del gobierno advierten: un pacto fiscal con Cataluña sería “monstruoso” y costaría 13.000 millones».
No poden ocultar doncs que els fa pànic el 27-O perquè des del moment zero, ells veuen ja inevitable la independència de Catalunya.
Ho veuen més clarament que nosaltres mateixos i saben perfectament que intentar impedir-ho els costa un preu astronòmic.
El preu astronòmic que paga Madrid és l’indicador de l’èxit del 27 d’octubre.

Alfred Piqueras
Alfred Piqueras
27.10.2022  ·  01:02

Al sortir de la feina cap al aplaça Sant Jaume vam sentir la llibertat de ser Catalans lliures. Ho vàrem celebrar amb uns amics a un bar a prop de Sant Jaume , no hi vam poder entrar de la gentada, i tothom desprenia alegria. La decepció va venir massa de pressa. Sempre he cregut que els polítics van fallar, i per desgràcia avui ens ho recorden que gairebé sempre ens fallen.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
27.10.2022  ·  01:16

Un seguit d’editorials necessaris per no perdre el fil d’on venim, on som i on volem anar. Aquests tres punts de control no ens haurien d’abandonar mai. Encara menys quan, com diu la canço d’en Serrat:” el camí fa pujada” i anem a peu.
Pels febles, pels petits, el camí sempre fa pujada. Això és normal i n’hem de ser ben conscients. En feia, en fa i en farà.
Malfiem-nos dels que ens diguin que, pels febles, el camí fa costa avall. Ni en feia ni en fa ni en farà.
Avancem, encara que sigui a pas de bou, que com deia Salvat Papasseit: “res no és mesquí”.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
27.10.2022  ·  06:07

Diguem no al poble oprimit, no al govern actual al servei de Castella i sí a les llistes cíviques amb un únic punt al programa: aixecament de la DI.

Matilde Font
Matilde Font
27.10.2022  ·  06:52

Sentiments de llibertat compartits per molta gent, com jo mateix. Aquell dia vaig tallar el poc vincle que m’unia al poder centralista i feixista de la Castella profona. La llibertat és fonamental per viure feliç.

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
27.10.2022  ·  07:04

Hi ha persones fortes i respectuoses de mentalitat lliure; altres que no paren de fer trampes per a assolir el seu propi benestar; i les del mig, les que es deixen influenciar per un crostó de pa.
I el món segueix rodant, sense mirar les trampes, mentided i enganyifes.

Roser Bravo
Roser Bravo
27.10.2022  ·  08:04

No crec que el País que ens ocupa, tingui por de res… És limita a escapçar tot allò pel qual es treballa. Pot ser que finalment la nostra sort radiqui en aquesta seva prepotència i que quan totes les peces legalment encaixin, que és el que s’espera, deixin definitivament d’escapçar tot allò que ja no els hi pertany, perquè res podran fer per a retenir-ho.

Josep Vilà
Josep Vilà
27.10.2022  ·  08:12

Mirant la foto dels actors de la proclamació era impossible la independència: i havent-los conegut a posteriori es pot afirmar amb rotunditat que no la majoria d’ells no tenia la determinació per a ser pares fundadors del nou Estat.
Vam fer un viatge molt bonic amb uns líders que van suspendre la seva prova més important.
No puc entendre doncs què fan la majoria d’ells a la política catalana 5 anys després.
Cal una nova selecció de personal: uns líders de veritat.

Marcel Banús
Marcel Banús
27.10.2022  ·  08:13

“aquesta frustració, aquesta ràbia intensa que tanta gent sent, és lícita però és atiada amb molta habilitat, i amb molts mitjans, pels qui ja no volien que es proclamàs la independència aquell 27 d’octubre i pels qui no volen ni sentir-ne parlar avui. D’això val més ser-ne conscients.” Val més que en siguem conscients tots i cadascun de nosaltres.

Jordi Torres
Jordi Torres
27.10.2022  ·  09:06

Aviso d’entrada que posaré aigua al vi de l’editorial: cofois i incondicionals del 27-O, absteniu-vos de continuar llegint si voleu evitar-vos un disgust.

Dius, Vicent, que deixem de banda la racionalitat per així poder estar orgullosos del que va succeir el 27-O, quan ens vàrem sentir lliures per unes poques hores, i ho compares amb els aires de llibertat que es van respirar durant un concert del Raimon, en plena dictadura. En ambdós casos, una rebel·lia temporal no va canviar la situació d’opressió, però el sol fet de sentir-nos lliures, com després va dir el mateix Raimon, ja és una fita al cor de la gent que dona forces per continuar la lluita.

Però són situacions que no es poden comparar.

En Raimon va fer el que havia de fer, com a lluitador que era per la llibertat del seu poble – el nostre- que fa segles que està ocupat i oprimit. Va fer molt més; una heroïcitat, de fet: Crear del no-res una bombolla d’aire fresc enmig de l’aire de plom del franquisme. El 27-O, en canvi, ho teníem tot a les nostres mans, com bé dius. El poble havia fet la seva feina, però “els nostres líders” van entregar de nou la nostra efímera llibertat a l’opressor per unes causes mai del tot explicades. És normal sentir-nos, no només frustrats, sinó enganyats. Es pot oblidar la frustració quan aquesta t’impedeix avançar, però oblidar un engany és de ximples.

També dius, Vicent, que la ràbia està sent atiada amb habilitat pels que no volen la independència i tens tota la raó. Però no és només la ràbia que es pot manipular, també ho és l’entusiasme, si no va contrapesat amb la racionalitat. Un entusiasme infantil també ens pot dur, degudament atiat, cap a carrerons sense sortida i finalment a la frustració. Com el Tsunami democràtic ens va dur a l’aeroport o els nostres “líders independentistes” a defensar els col·legis electorals. Els mateixos “líders” que ara es venen el català per uns subtítols a Netflix, i la dignitat de tot un poble per unes cadires.

Són les emocions incondicionals que ens fan febles i manipulables. És clar que ens hem de poder emocionar i enrabiar… i tot!, mentre mantenim aquesta lluita desigual, però jo crec que no hem de perdre mai la mirada analítica ni la perspectiva. D’altra manera ens convertim en infants: Amb un caramel·let aquí i un esdeveniment emocionant allà ens fan anar per on volen. Els publicistes ho saben molt bé, ja ningú ven cotxes, hipoteques o compreses, totes les empreses venen emocions i experiències. Saben que és la millor manera d’arrossegar els consumidors desprevinguts. No siguem naïfs, si us plau, que Espanya i els seus satèl·lits no ho són pas.

Em sap greu ser un dels subscriptors que fa aquest paper d’aixafaguitarres, però és que últimament aquest diari en va bastant ple, de guitarres.

Ricard Masferrer
Ricard Masferrer
27.10.2022  ·  09:20

Aquesta frase de la cançó de Raimon m’ha acompanyat al llarg de molts anys. És cert, aquell 27 d’octubre de fa 5 anys per un moment ens vàrem sentir lliures. De fet, podem considerar que no som independents de l’Estat Espanyol perquè no volem. Simplement consentim ser espanyols. Aquest concepte del consentiment els vaig aprendre ja fa molts anys quan treballava en educació especial i a l’escola començaven ha arribar els primers alumnes amb diagnòstics de greus problemes de comportament. L’escola Balmes que tenia una unitat per aquesta tipologia d’alumnes demanava per acceptar-los tenir el seu consentiment. I nosaltres consentim ser espanyols, mal que ens pesi. I d’alguna manera ho consentim perquè ja ens està bé. No ens volem complicar la vida. Volem fer la nostra i que no ens emprenyin massa. Son pocs els que estan disposats a fer un pas endavant i comprometre’s entre els que m’incloc. Som molts que esperem que algú faci el primer pas i segons vagi ja ens hi afegirem. De fet, d’alguna manera, tenim el que ens mereixem.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.10.2022  ·  09:32

SENTIR LA LLIBERTAT, UNA INGRAVIDESA DEMOCRÀTICA

Anys 60-70… a mi m’agafava entre l’activisme clandestí embogit i el comitè de redacció d’una revista de combat…

La llibertat com l’entén (sent) la ment, els que hem fet de la nostra vida la seva recerca, l’hem viscuda en aquells moments que l’opressor desapareix o té una derrota. Ja no sents la pressió permanent de la bota com un llast quotidià, t’embarga un vigor inesperat que et renova la vida.

En un concert amb les ments alliberades, en una assemblea de lluita, en una manifestació unitària, en un atemptat contra un feixista reconegut, en una acció clandestina reeixida, en sortir de la tortura amb la dignitat intacta, etc.

La persistència s’alimenta d’aquests moments que ara ens volen fer creure que són miratges, que no mouen la història…

La llibertat es palpa quan l’Estat desapareix, deixant-nos en estat d’ingravidesa democràtica. I aquell octubre del 2017, o fins abans, quan els atemptats islàmics-CNI de setembre… Ens sabíem sobirans. És un estat de xoc en positiu, de vegades difícil de definir i de ser-ne conscients…

L’única frustració que tinc és que la mort no em privi de veure l’alliberament de la meva terra…

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
27.10.2022  ·  09:37

A Catalunya la traïció dels liders es ben viva i ve de lluny.
( veure que s’en diu des de fa temps per exemple Ll.Mª.Xirinachs) .
Viure de sentiments passats no portarà la independència a Catalunya.
Els polítics que avui son al capdavant no estan qualificats per aquest repte com evidencien quotidianament. El que estem veient en les seves paraules i accions es un teatre de misèries humanes de primer ordre e ínfima qualitat.
Calen intel-ligències lliures i creatives que comprenent el context siguin capaços de l’acció adient .
No hi ha res predeterminat. Tot es possible.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.10.2022  ·  09:37

Malauradament teníem, en aquell moment, amb noms i cognoms, l’enemic dins del govern, el Gran Botifler Oriol Junqueras.
Avui dia, després d’haver-se tret la màscara al llarg d’aquests 5 anys, hem pogut veure que s’havia apuntat al carro no precisament per Catalunya. Hem pogut veure el seu egoisme personal, la seva rancúnia i el seu únic desig d’instal·lar el junquerisme com una mala còpia del pujolisme, tot al servei d’espanya.

Aquest matí, a la CatRadio controlada pel Goebbels Sergi Sol d’ER, acòlit del Gran Botifler Oriol Junqueras, s’han concentrat en duess coses.
Una en continuar fent sang del cas Dalmases per a erosionar tot el possible aquella gent que va dir NO a continuar amb el nefast de govern dependentista de l’Aragonès. Amagant així les mentides preelectorals de Junqueras i les submissions gratuïtes al govern d’espanya per part d’ER (amb l’inútil de Gabriel Rufian)
La segona ha estat citar opinions desqualificadores del que va ser l’1-O o el 3-O o el 27-O, amb diferents matisos però totes concloent que no hi havia eixida.

Aquesta és la realitat del que tenim, la realitat del nefast pacte signat pel Jordi Sánchez amb ER per a fer president a l’Aragonès i, amb només un diputat de diferència, cedir a l’hipocrita de Junqueras el control dels mitjans de comunicació. Jordi Sánchez, un artífex de la reculada, un, al cap i a la fi, col·laboracionista.

Votants independentistes, especialment els que encara vàreu votar ER el 14-F, a totes les properes conteses electorals voteu, això sempre, i digueu NO a ER, als botiflers que comanden avui el partit, per, potser més endavant, poder recuperar la “C” de Catalunya.

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
27.10.2022  ·  09:42

Si Sr. Melitó aquesta cançó del Serrat és una bona metàfora del que tenim davant. Jo vull veure si ja s’ha passat un petit barranc o s’ha netejat de les pedres més senzilles el primer tros del camí per no relliscar.
Crec que no s’hi val estar esperant que construeixin un funicular. Inclús es fer trampa anar-te’n a casa i visitar l’inici del camí de tant en tant per fer veure alguna cosa.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
27.10.2022  ·  09:48

No tenc dubte que Catalunya va començar a ser independent fa cinc anys i que, més prest que tard, malgrat els molts entrebancs que se li posaran i malgrat els moltíssims traïdors que hi ha i hi haurà, ho culminarà.
Tan sols veig com improbable que els Països Catalans se li sumin, cosa que serà la fi del meu país i de tots els altres, però és en les mans de tothom.
I pensau que hi haurà una federació amb Andorra o que coexistiran tots dos països? Interessant seria una reflexió des dels vuit, sí, també des del Carxe o l’Alguer, malgrat fos una associació entre les nacions sarda i catalana.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
27.10.2022  ·  09:57

Fa 5 anys que som Independents (teòricament) i si no ho som efectivament és per què els polítics fake-indepes d’ERC, JUNTS i la CUP ho han blocat.
Els principals enemics de la Independència són quests polítics fake-indepes.
I aquesta gent, aquests partits, fan el que volen (mentint, traint, rendint-se a l’enemic,…) perquè nosaltres els hem votat.

Així doncs, som també nosaltres, el poble, qui tenim la clau per fer efectiva la Independència. És tan senzill desblocar la situació que em pregunto si els Catalans no som el prototip ideal de masoquista (per no dir altres coses).

Deixem de votar-los d’una vegada !!!
Llista Cívica ja !!!

Pere Planella
Pere Planella
27.10.2022  ·  10:35

Excel·lent comentari d’en Jaume Riu, 00.55, eleccions ja, ara que el camí es net no perdem mes el temps anem per feina.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
27.10.2022  ·  10:38

Ens van enganyar. Prescindim d’ells. Amb el vot. Objectiu: la independència, que bé s’ho val.

josep Puig
josep Puig
27.10.2022  ·  11:34

Ja veiem que nacional.cat mira cap a un altra canto als més ven subvencionats fan la feina bruta

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.10.2022  ·  11:47

Si que és veritat que vam sentir l’esgarrifança de la llibertat, van ser com rampes de llibertat, el dia del referèndum, mentre fèiem cua esperant que es refés la caiguda de la xarxa informàtica, en el moment de posar la papereta a l’urna, la nit abans a les escoles, la cua per entrar al Foment Mataroní –va ser necessari fer dues sessions- el dia 25 d’octubre on Jordi Cuminal donava instruccions prèvies a la declaració del dia 27 i informava als ciutadans sobre la situació a partir de la possible aplicació de l’article 155. Van ser moltes esgarrifances de llibertat, com llampecs, és cert. Això, Vicent, són emocions, reaccions psicofisiològiques que es produeixen de manera espontània i automàtica. Els sentiments són la interpretació que fem de les emocions o, si es vol, racionalitzar-les. Dir avui que “Ho teníem a les mans i ho vam deixar escapar. No érem a un pam de la independència, ni a un dit ni a una ungla, sinó que ja hi érem”, és viure en una emoció de manera permanent i això també és un fre per continuar endavant. No es pot fer la revolució des dels núvols i amb un lliri a la ma. Vull la independència de Catalunya, com a mínim, tant com la vols tu, però no entenc aquesta manera lisèrgica de veure la realitat.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.10.2022  ·  12:14

Impagable RAIMON: “….18 de Maig a la Vila….,” “Diguem NO …..”
I LLUÍS LLAC….,”l’ESTACA, ben corcada deu ser ja!”
I AL TALL: …. “TIO CANYA….”
I EL POBLE :… Que no perd la memòria de la mare que l’ha parit, després de més de tres segles d’ocupació.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.10.2022  ·  12:14

Racionalitat o sentiments, en qualsevol cas, gràcies, Sr. Partal i Vilaweb per rescatar la memòria d’una data que, malgrat la traïció per causa de mesquinesa dels nostres polítics, és sense dubte una data fundacional. La proclamació del 27 d’octubre no va ser el resultat d’una voluntat política dels nostres polítics, no, no va ser-ho, va ser una exigència del poble que va votar sí l’1 d’octubre i que els polítics no podien menysprear, la seua descaradura no podia anar tan lluny. Ells van fer el paperot, però és el poble qui va guanyar la partida. Només una partida, certament, però una gran partida.

Cal insistir una vegada i una altra que aquests nostres polítics són “nostres” perquè nosaltres els votem i escollim. Caldria reflexionar seriosament sobre aquesta particularitat tan masoquista que compartim molts independentistes. L’altre dia un polític que conec em va dir: no sé per què et queixes, tu em vas votar.

Marià Puig
Marià Puig
27.10.2022  ·  13:56

Gràcies per ser tan professional i tan bo. Ens fas viure el que dius.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
27.10.2022  ·  14:09

Avui em sento més català i més INDEPENDENTISTA, visqui el 27-O, no hi ha marxa enrere.

Josep Soler
Josep Soler
27.10.2022  ·  14:25

Es van cometre molts errors, devant d’unes evidentss dificultats, pero el principal problema que tenim ara, es que els que mes errors van cometre, son els que ara manen i pel que es veu, gaudeixen per acabar-ne de cometre mes.

Oriol Martí
Oriol Martí
27.10.2022  ·  14:59

L’enquadrament històric que fas, Vicent, és de tot punt oportú, radical i fascinant.
Massa sovint, perdem la visió global de les coses.
Avui, podem alegrar-nos i ho deia en un altre comentari:
Pedro Sanchez, des de Kenya ha ensenyat que l’oligarquia espanyola és irreformable.
El cinquè aniversari ens ensenya el camí: la urgència de la Independència.

Moltes gràcies, Vicent

Oriol Martí

Josep Albà
Josep Albà
27.10.2022  ·  15:44

Forces per viure?

El que hauríem de tindre es forces per fer fora de les nostres institucions els farsants que aquell Octubre malaguanyat es van rendir incondicionalment i van entregar el país a l’enemic, sense ni un cop de porta.

Fer-los fora a ells, als que en quedin d’aquells 72 farsants, i a tots els seus hereus, que segueixen amb el cap cot, obeint totes les ordres de l’enemic.

Un enemic al que havíem vençut nosaltres, amb la nostra lluita i la nostra sang. No ells. Ells es van limitar quedar-se perplexos i paralitzats davant la victòria aclaparadora de l’independentisme, es van limitar a no creure-s’ho i a no desitjar-ho, es van limitar a no tindre res preparat, es van limitar a impedir tota mobilització, tota resistència, es van limitar a fer quedar la gran victòria d’aquell Octubre com una comèdia grotesca perquè no comptava amb cap polític -cap ni un- capaç de dir ni una sola paraula, ni de fer un sol gest, per fer efectiu el mandat democràtic del Referèndum

Espanya i el món sencer van veure incrèduls com 72 farsants llençaven a la claveguera la victòria més gran del catalanisme polític en els darrers 300 anys, i liquidaven del tot la revolta nacional pacífica i democràtica més gran de la història moderna d’Europa.

No em parleu d’aquell Octubre malaguanyat mentre aquells farsants i els seus hereus campin tan tranquils per la Catalunya ocupada.

Ramon Tudela
Ramon Tudela
27.10.2022  ·  16:10

Entenc aquesta editorials i la majoria del articles d aquest digital, ho entenc com una manera de donar-se anims en moments dificils, a vegades magnificant determinades situacions.
En aques cas que ocupa l editorial la veritat es, que sota les llambordes deParis, no hi habia la platja, varen continuar prohibint, a Mexic hi hague una gran mortaldad, amagada a ulls del mon i com mol be diu en Partal, despres del recital d en Raimon, el regim no va sentir ni pessigolles.
Si ho apliqueu a aquells 8 segons d insdependencia, podeu fer la comparacio, ni platja ni res de res

Luis María Martinez
Luis María Martinez
27.10.2022  ·  16:16

Jo hi era. El 18 de maig. à Madrid à la Facultat d’Economiques. I jo tenía 18 anys. O tempora!
No recuerdo ni haberme colado ni pagado 25 pesetas. Pero estaba allí y creo haberme visto en alguna de las fotos del acto que aparecen buscando en internet.
Inolvidable, sí, pero tampoco comparable a una (fallida) Declaración de Independencia. Lo de Madrid era, en aquel momento, un soplo de aire fresco. Lo de octubre de 2017, en cambio, fue, a la postre, frustrante y muy oscuro.

Marià Armengol
Marià Armengol
27.10.2022  ·  18:28

‘els qui ja no volien que es proclamàs la independència aquell 27 d’octubre i pels qui no volen ni sentir-ne parlar avui’… Tothom sabem qui eren llavors i qui són ara: son els mateixos, i el senyor Partal ho sap tan bé o més que tots nosaltres. Tot i així, el fet que segueixi utilitzant els ‘guants de cromomolibdé’ per tractar segons quines traïdories fà que, de vegades, es quedi a mig camí.
Ni llavors Junqueras podía acceptar que fós el MHP Puigdemont (i no ell) qui proclamés l’independència del país, ni ell estava disposat a fer-ho. Les traïdories ja veníen de molt abans (Ja li havía fet el llit al MHP Mas també).
Ara, el seu MHP (Most Horrendous Puppet), amb l’ajuda de TOT l’aparell audiovisual en mans de ‘La Secta’ (no confondre amb la Sexta, ‘La Secta’ es molt més perillosa) procura adormir-nos, anestesiar-nos del tot.
El meu fill quan es và proclamar l’independència và fer un crit que li và sortir de l’ànima: ‘Som Lliures!!!’ , al cap
d’uns segons es và ensorrar (com molts).
No li ho perdonaré MAI al ‘molt bon home’ i ‘Grandissim Traïdor’.
PS: Donec Perficiam!!! No Surrender!!!
PS: ‘… i tanmateix la remor persisteix’

ramon Feixas
ramon Feixas
27.10.2022  ·  20:56

Els sentiments d pel fet de que una República recent proclamada es posés en suspens suposo que no cal explicar-los a ningú que estimi la dignitat humana i la nació catalana. Però jo no comparteixo, algunes afirmacions, ja que és evident que davant la capacitat de violència i rabior de l’estat espanyol, crec que es va fer el més convenient. No patim per la desmotivació. Tornarà a venir. La pròpia violent putrefacció de l’estat espanyol ho garanteix. El que passa és que algunes coses sí les hauríem d’haver aprè,s d’un acte tan violent i corrupte que els franquistes veren practicar el 2017 contra Catalunya. Tota la podrimenta espanyolista que hi al Parlament de Catalunya en que en aquests moments, tot els catalans l’hauríem de guaitar amb lupa, in buscar la manera de prendre mesures La fastigosa violació de la democràcia que van fer el setembre del 2017, hauria d’estar a la memòria de tots i observar quan els corruptes segueixen practicant violacions humanes Parlament buscant subornar amb pactes als polítics dels tres partits independentistes. Que són els únics que que no son anticatalans.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
27.10.2022  ·  21:03

La classe política “independentista” va viure durant anys del procés fent-lo tan llarg com va poder, per acabar tancant-lo mirant de forçar una negociació. Davant d’aquesta rendició l’estat no tenia cap necessitat de negociar absolutament res.

No hi va haver cap intenció real de fer la independència. Si fa no fa com ara.

Salvador Molins
Salvador Molins
28.10.2022  ·  03:23

Enguany un petit pas de gran transcend

Necessitem mobilitzar-nos tots junts com l’oxigen que respirem!

Catalunya s’afirma cada dia, cada 11-S i especialment l’1-O d’aquest 2022, davant de si mateixa i davant del món.

Completem la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.

—–

El que torno publicar ací, ja publicat altres vegades, no és sols una teoria, és una paràbola, una imatge motivacional del que vivim, del que defensem, del perquè lluitem, del compromís del Poble Català expressat solemnement per un Referèndum d’Autodeterminació, el del 1r d’octubre de 2017, guanyat amb un 90% de “Sí” (afirmatiu) a la pregunta “vols un estat català independent en forma de República?” i una participació del 43% del cens electoral.

No! no és cap broma, aquest Mandat, expressió del dret de decidir de tot poble, en aquest cas del poble dels catalans, i només pot ser revertit per un altre Referèndum vinculant, clarament expressat i votat.

Cal que quedi ben clar i que ningú ho dubti que un Referèndum no és una imposició sinó una votació democràtica basada en els resultats d’un 50% dels vots + 1.

Empresonaments, judicis farsa, ara la taula farsa, repressió, multes, inhabilitacions, destitucions, … això sí que és una imposició i una sèrie de violències amb el consentiment i la complicitat per acció o omissió d’una part del poble contra l’altra part del poble, i per més gravetat encara són actituds arrenglerades amb les forces d’ocupació espanyoles a Catalunya.

El Poble de Catalunya no pot acceptar cap acord de cap taula farsa i incompleta.

Junts per Catalunya, per evitar dubtes, s’ha de desmarcar publicament d’aquests acords d’aquesta taula farsa, acords que ER va voler signar en nom de l’actual govern amb els representants espaÑols asseguts a l’altra banda d’aquesta taula farsa, taula farsa entre altres causes perquè ni parla, ni defensa, ni reivindica L’1-O i la DUI del 27-O de 2017.

Aquesta és doncs la Teoria i imatge motivacional que abans us he esmentat:

TEORIA DEL FORMATGE DE LA INDEPENDÈNCIA

De moment, la Independència és com un formatge partit en dos.

La primera mitja part és tot el bo, que no és poc, que ja tenim des del 1r i el 27è d’octubre de 2017, el Mandat d’Edificar la República Catalana Independent, i el fet d’haver-la ja declarat, és el mig formatge que ens fa catalans lliures dins i fora del trist i permanent esclavatge. És un formatge que ens el podem menjar cada dia i cada moment, aquell esperit de quan et lleves i veus el nou dia que tens per davant i exclames “Sóc català lliure! Res del que pugui passar em farà trontollar en la meva determinació de ser-ho i viure-ho” “Som un Poble que de sempre i més concretament ara, malgrat tot, caminem cap a la Independència, caminem vers la plena Llibertat”.

La segona mitja part és tot allò concret que hem de fer i hem de construir per tal de fer efectiva la nostra plena independència; per a tots nosaltres també és el sentiment de frustració i fracàs de no haver pogut concloure-ho encara; per als que pateixen la represàlia directa és molt més dur i feridor, sols els pot quedar la profunda convicció de ser defensors directes de la terra i la llibertat, com Xirinacs, com Mandela, com Luter King, com John Adams, com Woodrow Wilson, … “Benaurats aquells que són perseguits per causa de la Justícia” digué Jesús de Natzaret dalt la Muntanya, en el mític discurs de les Benaurances. O com deia el recentment finat Pere Casaldàliga, des de la selva del Mato Grosso, “és l’hora dels Pobles”.

També, cada dia i cada moment, ens hem de menjar aquesta amarga segona part, junt amb Hong Kong, junt amb el Tibet i el Kurdistan, junt amb la Selva Amazònica i els Pols sud i nord, … i ara també Ucraïna, ai las!

Aquesta lluita ens esperona i ens ha d’esperonar a ser més lliures i més catalans cada dia, allunyar-nos més i més dels enemics de la nostra Terra, dels enemics de la nostra Llengua i dels enemics de la nostra Independència.

Per això, per completar tot això, per anar reblant el Mandat que nosaltres ens vam atorgar a nosaltres mateixos, cal que ens censem tots com a ciutadans de la nova República Catalana Independent, de fet censar-nos al Cens del CxR i d’esperit reafirmar així el nostre vot, aquell del 1r d’octubre. no deleguem als polítics la tasca d’independitzar-nos, aquests no, amb ells esdevé impossible, caldrà que votem gent més ferma i veritablement compromesa amb la Independència del nostre Poble, aquests, ai las! han fallat. Tampoc perquè hagin fallat no ens hem de fer enrere! També ells poden renàixer?

ARA MATEIX:

No defallim, els terratrèmols del 14F, dels indults i de tot el que per sorpresa nostra arrosseguen, tot això passarà!
Prou sabem que les institucions catalanes autonòmiques són presoneres d’Espanya, però la voràgine dels esdeveniments ens descol·loca i ens hem de tornar centrar. Els indults no són la fi del món i la lluita per l’alliberament de Catalunya continua. Esquivem la temptació, no jutgem als altres, tornem-nos aixecar. El Mandat es viu, República Catalana Independent …, qui s’ho creu que algú l’ha enterrat o l’enterrarà? Serà endebades.

Honor, respecte i admiració pels qui pateixen, han patit i patiran per causa de la Llibertat de Catalunya!

Catalans! que res no ens faci oblidar ni un segon el Mandat del 1r d’octubre. Som ací per a la Independència urgent, no ho oblidem.

Mantinguem viva la flama, continuem i incrementem les nostres tasques d’alliberament nacional, fem que llueixin les estelades i fem que la paraula INDEPENDÈNCIA ressoni per tot arreu, de forma contínua i persistent. “La INDEPENDÈNCIA és llibertat”, “La INDEPENDÈNCIA és vida”, “La INDEPENDÈNCIA és Catalunya”, …

Il·lusionem-nos, coordinem-nos, enxarxem-nos sobre el territori, entrenem-nos per quan arribi el moment oportú i necessari. Fem-ho per trencar aquell “no hem sabut organitzar-nos” o qualsevol altre vençut “no podrem” o qualsevol anàlisi erroni “no hi ha res a fer”.

Ara és urgent, com solem dir: “o ara o mai” !

Catalunya no nega als altres.
Catalunya s’afirma com Nació lliure entre el concert universal de les nacions que han d’ésser respectades i lliures.

Tots, aquest 1-O, necessitem mobilitzar-nos junts com l’oxigen que respirem!

Reafirmem el Primer d’octubre, completem la DUI del 27 d’octubre de 2017, enxarxem-nos al territori i preparem la Llista Cívica com van fer els Països Bàltics.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes