I qui ha sentit la llibertat té més forces per a viure…

  • Pregunteu-vos com és que avui tanta i tanta gent té tant d’interès i posa tant d’esforç perquè tinguem un record negatiu del 27 d’octubre de 2017

Vicent Partal
26.10.2022 - 21:40
Actualització: 27.10.2022 - 07:37
VilaWeb

El 18 de maig de 1968 era dissabte. A París aquella setmana la vaga general d’estudiants i treballadors havia portat el govern i el règim a un pas de caure. A Txecoslovàquia Alexander Dubček acabava d’anunciar el seu programa de reformes democràtiques, l’anomenada “Primavera de Praga”, amb què obria una esperança inèdita a l’altra banda del teló d’acer. A la Ciutat de Mèxic els estudiants de la UNAM ja havien començat les protestes que van acabar amb la matança olímpica de Tlatelolco i als Estats Units l’assassinat a l’abril de Martin Luther King havia desencadenat una reacció nacional de protestes i violència racial que acabà estenent-se a més de cent ciutats. Al Vietnam, epicentre de tantes i tantes coses aleshores, s’havia engegat el mes abans l’ofensiva del Tet i ja poca gent dubtava que la totpoderosa Amèrica acabaria derrotada pel Viet Cong.

Aquell 18 de maig a Madrid milers d’estudiants omplien el vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense. Molts s’hi havien colat, però els qui havien pagat s’havien gastat vint-i-cinc pessetes per escoltar Raimon. El cantant només tenia vint-i-set anys i aquell dia es trobava cara a cara amb més de sis mil assistents que hi anaven per a cantar –cantar en català a Madrid– les seues primeres cançons, convertides en emblema contra una dictadura que tardà encara molts anys a desaparèixer –si és que avui ja ha desaparegut. El recital va acabar amb un Raimon poderós cantant més enllà de les seues forces el “Diguem no!” i amb milers de persones irrompent a l’exterior electrificades i tallant la via pública fins al carrer Princesa de Madrid, plenes de la llibertat que el cantant de Xàtiva els havia posat al cor. Ells no ho sabien, aleshores, però entre els cotxes aturats i envoltats de manifestants hi havia el d’una espantada Sofia de Grècia que, anys després, ho va explicar encara tremolant de por.

Poc temps després, Raimon va escriure “18 de maig a la Villa“, una de les seues cançons més conegudes, un himne que conté aquests versos, tan encertats com inoblidables: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per a viure.” La lletra encara avui esborrona molta gent. Perquè és la pura veritat i perquè som molts que ho hem viscut, això, que sentir-nos lliures ens dóna més forces, en la pròpia pell.

El 27 d’octubre de 2017, exactament a les 15.20 de la vesprada, el Parlament de Catalunya va proclamar la independència i per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures. Recordeu-ho, recordeu el moment. Alguns van començar a desconfiar de seguida. Alguns altres, la majoria, vam començar a pensar que alguna cosa no anava bé després d’esperar endebades fins aquella mateixa nit que la bandera espanyola baixàs de palau. Els més confiats van aguantar fins que van veure el govern aparèixer en l’exili brussel·lès. Però tots –feu memòria, si no–, ni que fos per un moment, vam sentir en algun moment d’aquell dia que vivíem en un país finalment alliberat, vam saber que s’havia aconseguit.

Després va passar el que va passar i aquella independència, al cap de cinc anys, encara no s’ha fet efectiva perquè el govern no va saber o no va voler continuar la feina que havien fet els ciutadans el primer d’octubre i el parlament aquell mateix dia. Això ha causat una frustració immensa. Lògica. Ho teníem a les mans i ho vam deixar escapar. No érem a un pam de la independència, ni a un dit ni a una ungla, sinó que ja hi érem. Aquesta frustració per la marxa enrere posterior l’entenc, però jo no la puc compartir. Aquesta setmana, per exemple, ja he explicat en dos editorials diferents (aquest i aquest) fins a quin punt la jornada del 27 d’octubre és el pivot de la nostra història recent.

I per això avui no vull parlar sinó de sentiments. Per un dia permeteu-me que deixe una mica a banda la racionalitat. I que ho faça per explicar que aquesta frustració, aquesta ràbia intensa que tanta gent sent, és lícita però és atiada amb molta habilitat, i amb molts mitjans, pels qui ja no volien que es proclamàs la independència aquell 27 d’octubre i pels qui no volen ni sentir-ne parlar avui. D’això val més ser-ne conscients. Val més que en sigueu conscients tots i cadascun de vosaltres.

I per a entendre-ho i capir fins a quin punt es pot instrumentalitzar un sentiment n’hi ha prou de preguntar-se com és que durant dècades aquelles dues hores de recital a Madrid van ser viscudes per desenes de milers de persones, molts que no hi havíem estat, com l’estímul més gran possible i no com cap fracàs –malgrat les detencions d’aquell dia i malgrat el fet que la dictadura no va tremolar ni un mil·límetre amb aquell recital– i com és, en canvi, que avui tanta i tanta gent té tant d’interès i posa tant d’esforç que tots tinguem un record negatiu del 27 d’octubre de 2017. Que l’oblidem. Que el visquem com el fracàs que no és de cap manera. Que desterrem del nostre cap aquella sensació de victòria que ens va envair per unes hores i que ens hauria d’empènyer tants anys com calga.

 

PS1. Avui VilaWeb, per això mateix, commemora amb plena consciència i reivindica com cal aquella jornada històrica, amb peces periodístiques diferents que ens situen davant perspectives diferents. Jo mateix he escrit aquesta memòria d’aquell dia, intentant relatar els vaivens del dia més frenètic de la història catalana recent. Blai Avià ens recorda l’episodi de la bandera que no baixava i el de les banderes que en diversos llocs del país sí que van baixar. Clara Ardévol entrevista Dolors Sabater, que va parlar just després de la declaració d’independència representant el món municipal. I Txell Partal compila les entrevistes que ha anat fent aquestes darreres setmanes a tots els diputats independents de Junts pel Sí, en què ha quedat clar que els van deixar al marge de les decisions i fins i tot de la informació més bàsica sobre tot allò que passava. Finalment Clara Ponsatí, amb aquella claredat que la caracteritza, escriu un article d’opinió, que precisament es diu  “Diguem no“.

PS2. Em sap greu repetir-ho tantes vegades però ho de fer: VilaWeb, per a continuar existint i per a continuar fent la feina que fa, necessita més subscriptors. O no serà viable. Si podeu, i si ho voleu, ajudeu-nos en aquesta pàgina. Gràcies.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any