Fa cinc anys, el dia més trepidant de la història recent de Catalunya

  • Avui fa cinc anys que el Parlament de Catalunya va proclamar la independència, en una jornada històrica per a bé o per a mal

VilaWeb
Vicent Partal
26.10.2022 - 21:40
Actualització: 26.10.2022 - 21:52

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Era la culminació del procés començat amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, els dies 6 i 7 de setembre, i el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre.

Cinc anys després, sabem moltes coses que aquell dia no sabien ni els diputats. En una sèrie d’entrevistes de VilaWeb amb els diputats independents de Junts pel Sí ha quedat molt clar que els van deixar al marge dels processos de decisió. Com també va passar amb bona part del govern. L’anomenat estat major, una barreja de polítics i assessors que havia pilotat estranyament la fase final del procés i el nucli dur del govern, ja havia explorat la decisió d’anar a l’exili i, per tant, sabia que aquella proclamació era més simbòlica que res –alguns d’ells van acabar dient, per justificar-ho, que en realitat va ser una “declaració política” sense efectivitat jurídica.

Però per a la majoria dels diputats independentistes, aquell era el pas que havien somiat durant anys i pel qual havien lluitat en les dures jornades que havien començat cinc setmanes abans, amb l’assalt de la policia espanyola a la seu de la Vice-presidència i l’intent d’entrar a la seu de la CUP. Especialment, després de la frustrant declaració d’independència del 10 d’octubre i la   suspensió posterior –un error que perseguirà el president Carles Puigdemont tota la vida– i de la picabaralla pública i oberta entre els partits, les darreres quaranta-vuit hores, per si es convocaven eleccions autonòmiques o es proclamava la independència.

Paradoxalment, la independència, en bona part, es va proclamar per veure qui guanyaria les següents eleccions autonòmiques. O, més exactament, qui les perdria. Esquerra i el PDECat pretenien que les culpes del fracàs recaiguessen en l’altre, i els uns pels altres van proclamar una independència que el govern no va acabar activant pas. Però aquesta és tota una altra història que encara arrosseguem avui.

Independència o autonòmiques?

La sessió solemne en què s’havia de proclamar definitivament la república de Catalunya era prevista el divendres 27 d’octubre. I per si no hi havia hagut prou giragonses polítiques d’ençà del 20 de setembre, aquell dimecres, de fet ja dijous, dia 26, a les tres de la matinada, després d’una reunió inacabable a palau, el PDECat i ERC van acordar que la sessió no es faria i que l’endemà el president de la Generalitat anunciaria la convocatòria d’eleccions autonòmiques.

Aquest gir inesperat venia propiciat per la sessió del senat espanyol que, sota l’aparença d’aplicar l’article 155 de la constitució espanyola, pretenia de legalitzar el cop d’estat contra les institucions catalanes començat el 20 de setembre. Rajoy ja havia anunciat la seua intenció: governar de manera directa Catalunya durant mig any, i després, ja veurem. L’autogovern, doncs, es jugava a cara o creu: o la independència es feia efectiva controlant el territori, desplegant la república i aconseguint reconeixements internacionals o l’autonomia, tal com s’havia entès fins aleshores, desapareixia.

El president basc, Iñigo Urkullu, havia provat de fer de mitjancer entre el govern català i el govern espanyol. I aquella nit semblava que havia aconseguit un principi d’acord, que consistia que la Generalitat retirava la declaració d’independència i el govern espanyol es comprometia a no aplicar l’article 155, amb la condició que es convoquessen eleccions autonòmiques. De fet, aquell mateix esquema, “ni DUI ni 155”, l’havien defensat amb passió i fins i tot al carrer el PSC i els comuns, sobretot Ada Colau. Els socialistes van arribar a inventar-se un pretès moviment ciutadà que, vestit de blanc, ho reclamava a Puigdemont i Rajoy, com si fossen el mateix i tinguessen la mateixa culpa. Un cop aplicat el 155, els de blanc no van tornar a eixir mai al carrer, cosa que demostrava que la seua única obsessió era evitar la declaració d’independència.

Aquella vesprada, Rajoy havia anunciat un 155 que no ho era en absolut. Durant anys, molts havíem defensat que l’article 155 de la constitució espanyola era un text inaplicable i que no servia per a aturar la independència. El Consell Assessor per a la Transició Nacional havia elaborat un informe explicant quines podien ser les reaccions a l’aplicació d’aquest supòsit constitucional. Però és ben curiós què ha passat amb aquest tema. La lectura del text de l’article deixa ben clar que el govern espanyol no l’ha aplicat, sinó que ha procedit a una violació profunda tant de l’estatut d’autonomia com de la constitució espanyola. En canvi, l’espanyolisme ha convertit la reacció posterior de l’independentisme en una mena de constatació que s’havia estat enganyant la gent. Tot i que l’engany majúscul és dir que s’aplica un article que no permet de fer res del que s’ha fet.

El text de l’article 155 és aquest: “Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució o altres lleis li imposaven, o actuava de manera que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per a protegir l’interès general esmentat. 2. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”

És ben evident que s’hi parla de l’existència d’autoritats autonòmiques, a les quals es donarien les instruccions. Per tant, destituir el president és incompatible amb això i, a més, és una greu violació tant de la constitució espanyola com de l’estatut d’autonomia, que en el seu article 67 deixa clar en quines condicions es pot destituir el president, unes condicions que no es donaven en cap cas: “El president o presidenta de la Generalitat cessa per renovació del parlament a conseqüència d’unes eleccions, per aprovació d’una moció de censura o denegació d’una qüestió de confiança, per defunció, per dimissió, per incapacitat permanent, física o mental, reconeguda pel parlament, que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec, i per condemna penal ferma que comporti la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.”

La convocatòria d’eleccions i la dissolució del parlament és un moviment encara més greu. Perquè ni interpretant de manera molt àmplia el contingut del 155 es pot justificar, però a més, perquè durant el procés constituent el PP va proposar que això es pogués fer i la resta de partits es va negar a incorporar-ho per considerar que era una decisió que atemptava contra els valors democràtics més bàsics. Cinc anys després, una comissió de l’ONU estudia aquesta situació i el seu pronunciament podria ser clau per a l’esdevenidor del país.

Aquest era, doncs, el context en què es trobava el govern aquella nit. La violència desencadenada d’ençà del 20 de setembre deixava clar que l’estat estava disposat a fer qualsevol cosa i l’anunci d’aquell peculiar cop d’estat, emparat nominalment en l’aplicació de l’article 155, significava que el govern espanyol estava disposat a arrasar l’autogovern, passant per alt totes les lleis, constitució espanyola inclosa.

Amb això i en vista del que Urkullu feia arribar a Puigdemont, el president va proposar al govern i a l’anomenat estat major l’oportunitat de convocar eleccions autonòmiques si així s’aturava aquella agressió tan flagrant que el PSOE i la Unió Europea estaven disposats a acceptar, com ja era evident. També va demanar l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i es va comprometre a explicar la decisió als diputats de Junts pel Sí al matí i a fer una conferència de premsa al migdia per a anunciar-ho. I tothom se’n va anar a dormir.

Però l’endemà al matí, les coses no van anar com s’esperava. La reunió amb el grup de Junts pel Sí va ser dramàtica. Molts diputats es van queixar de la decisió. ERC va començar a maniobrar electoralment dient que deixarien sol el PDECat abandonant el govern. Rufián va fer un dels seus piulets més desafortunats, comparant Puigdemont amb Judes, i els diputats del PDECat Jordi Cuminal i Albert Batalla es van donar de baixa. Mentrestant, a la plaça, s’anava concentrant gent que acusava el president Puigdemont de traïció.

Puigdemont ho havia repetit a tothom que el volia escoltar: ell només convocaria eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació del 155. Va arribar a tenir el decret redactat i la conferència de premsa convocada. Però la confirmació del pacte que havia d’enviar Rajoy no arribava. No tan sols això. Alguns dirigents del PP, especialment García Albiol, anunciaven que el 155 s’aplicaria tant sí com no, fins i tot si el govern renunciava a fer la independència i convocava eleccions. Urkullu va explicar que feia hores que provava de parlar amb Rajoy sense èxit, però fonts sabedores de les negociacions diuen que en realitat va prometre coses que no podia prometre, que no estava autoritzat a prometre.

De sobte, la conferència de premsa es va ajornar. Els serveis de premsa de palau estaven clarament desbordats i semblaven molt sincers quan deien que no sabien què dir. Provant per provar, a les quatre en punt vaig enviar un whatsapp al president Puigdemont, amb molt poca confiança que respongués. Però un minut després m’arribava una resposta tan sorprenent com impactant:

“D’aquí a pocs moments compareixeré per explicar el que ha passat. No hi haurà eleccions.”

Allò volia dir que l’endemà el Parlament de Catalunya proclamaria la independència. Pocs minuts després, vam difondre la notícia, i una bona prova de la tensió i la dificultat d’aquelles hores és que cap diari més es va atrevir a publicar allò que nosaltres teníem confirmat, malgrat la facilitat amb què es copien generalment aquest tipus de notícies. Cinquanta llarguíssims minuts més tard, La Vanguardia es va atrevir a publicar-ho, només deu minuts abans que Puigdemont confirmés davant les càmeres què havia passat i anunciés que la proclamació de la república catalana tenia finalment data i hora.

Una sessió parlamentària única

El Parlament de Catalunya, a les 15.27 del 27 d’octubre del 2017, va aixecar finalment la suspensió de la declaració d’independència que havia proposat el dia 10 el president Puigdemont. Ho va fer per setanta vots a favor, deu vots en contra i dos vots en blanc. Abans, la presidenta del parlament, Carme Forcadell, havia llegit el text de la declaració d’independència que els diputats de totes dues formacions havien signat després del ple del dia 10 –un document, aquest, el signat, que fins avui no ha vist la llum pública. Forcadell no se sentia gens còmoda amb aquest paper i la ganyota que va fer quan, al començament de la sessió, va demanar al president si parlaria i aquest li va dir que no és una imatge que parla per si sola i reflecteix la tensió que hi havia entre els partits. Però la picabaralla només la van captar els més entesos i no va afectar gens l’ambient de festa generalitzat que el país vivia en aquell moment.

La sessió parlamentària va discórrer pel camí previst. Els tres grups unionistes van abandonar l’hemicicle tan bon punt va començar la votació que proclamaria Catalunya com una república independent. Els diputats del PP, com ja havien fet el 10 d’octubre, van desplegar als seus escons banderes espanyols i catalanes i les hi van deixar. En aquell cas, Àngels Martínez, diputada de Catalunya Sí que Es Pot, va pujar fins als seients dels populars i va retirar les banderes espanyoles, “símbols del franquisme”. El seu gest va causar una alegria especial en la tribuna de convidats i un cert enuig de la presidenta de la cambra. Forcadell, sempre pendent de les formes que ha de guardar un parlament, li va demanar que no ho fes. La resposta de Martínez va ser llençar-les a la falda d’una diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, perquè aquest és el grup polític que seu a l’altra banda del passadís. La diputada encara avui no s’ha recuperat de l’ensurt que es va emportar en veure tot aquell banderam a sobre.

La part més tensa d’aquella sessió, precisament, la protagonitzaren els diputats de Catalunya Sí que Es Pot. La crispació entre els diversos grups que coexistien en el seu interior ja feia setmanes que era impossible de dissimular i va haver-hi un nou incident quan es va plantejar com es votaria.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Per a sorpresa de molts, Junts pel Sí va demanar que el vot fos secret. Hi va haver qui va témer el pitjor, és a dir, que els diputats menys favorables a proclamar la independència d’aquella manera i aquell dia es fessen enrere. Però no era això. Es tractava només d’esquivar la repressió, de la qual tothom ara ja era conscient. Els diputats de Junts pel Sí havien pactat que un d’ells no hi votaria a favor i, d’aquesta manera, si algun jutge mai els volia imposar responsabilitats penals, ho tindria difícil per a demostrar, fora de tot dubte raonable, qui havia votat què. La proposta no agradava la CUP, però Anna Gabriel va fer una intervenció impecable en què va recordar que l’esquerra independentista sempre ha respectat el combat contra la repressió perquè l’ha soferta més que ningú. I va confirmar que acceptaven votar amb papereta i urna per solidaritat amb els seus companys de Junts pel Sí, tot i que era evident que en el seu cas tots votarien que sí. La presidenta va començar a cridar els diputats per ordre de llista, i aleshores hi va haver el moment més lamentable de tots. Els diputats oficialistes de Catalunya Sí que Es Pot, entre els quals Jéssica Albiach, Joan Coscubiela i Lluís Rabell, es van acostar a la mesa ensenyant el “no” que portaven escrit en la seua papereta. El gest va indignar moltíssima gent. Semblava que, després del discurs de Coscubiela al setembre en què la dreta el va aclamar, l’antic dirigent de CCOO no podia caure més baix i, tanmateix, ho va fer, marcant amb una diana els altres diputats i cridant a la repressió contra ells. Quan Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez es van acostar a votar, en canvi, duien la papereta tancada de manera ben ostensible, solidaris contra la repressió que s’havia preparat per tenallar immediatament els responsables de la DUI. El parlament, i bona part del país a casa, van aplaudir el gest.

Finalment, la presidenta Carme Forcadell va anunciar el resultat de la votació: setanta vots a favor, deu en contra i dues abstencions. Eren exactament les 15.20 de la vesprada del 27 d’octubre de 2017. Al carrer, milers i milers de persones van acollir exultants el moment. Al voltant del parlament s’havien instal·lat grans pantalles i s’havien concentrat milers i milers de persones. Moltes, arribades de tot arreu del país i algunes, fins i tot, d’altres parts del món. Tots, disposats a celebrar el primer dia de la república.

La responsabilitat final del govern

El govern havia previst que la policia espanyola atacaria immediatament. Hi havia un protocol de seguretat previst que preveia anar a peu, en comitiva, del parc de la Ciutadella al Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume. D’aquesta manera, el govern travessaria Barcelona protegit per la multitud, pels Mossos i també per un estol de bombers, que d’ençà del Primer d’Octubre s’havien convertit en el símbol més apreciat de la lluita per la república. Abans, un acte a les escales del parlament serviria per a celebrar la proclamació i per a anunciar al món el naixement de la nova república. Alguns dels protagonistes de l’acte ja sabien, o ja tenien previst, que aquella república no prendria cos i que l’exili era la pròxima etapa. Però la majoria no n’era conscient. Com no n’eren conscients els batlles que alçaven entusiasmats les vares.

Per això, en un lloc ben destacat, s’hi van posar dos símbols rellevants: la bandera de l’ONU i una de les urnes amb les quals s’havia votat el Primer d’Octubre i que havia entrat al recinte el diputat Ferran Civit. Sílvia Bel va anunciar els parlaments fent servir encara la nomenclatura autonòmica de la Generalitat. Tocava així per pura lògica: els canvis havien de començar de seguida, però s’havien de fer a palau, on esperaven per ser signats prop d’una trentena de decrets que havien de posar en marxa l’estat acabat de proclamar.

Finalment, tenint en compte les reaccions que s’observaven de la policia espanyola, es va decidir que no era prudent fer la comitiva a peu i que el govern podia dirigir-se cap a palau en els vehicles oficials. Però a palau no hi va anar pas tothom. El vice-president Junqueras no aparegué a la reunió que havia de ser la primera del govern de la república. Els periodistes el van veure per darrera vegada eixint del parlament, i quan alguns d’ells el van felicitar, els va respondre amb una frase desconcertant però molt significativa vist tot el que ha vingut després: “Cuideu del meu fill.”

En teoria, la reunió d’aquella vesprada havia de ser la més important de totes, el primer consell de ministres de la República catalana. Hi havia preparats de feia dies, i especialment protegits, un conjunt de decrets, uns quaranta, que s’haurien d’haver aprovat allà mateix i que ni tan sols es van llegir. Des del decret de símbols de la república, que hauria comportat la baixada immediata de la bandera espanyola, fins a decrets clau com els que permetien l’absorció dels funcionaris de l’estat, els de creació del Banc Central i de l’Autoritat Catalana de la Competència i els Mercats o els que regulaven la nova autoritat judicial del país. Però quan s’havien de posar sobre la taula, va arribar a la reunió la informació recopilada pels Mossos sobre els moviments en marxa de la policia i l’exèrcit espanyols. Eren molt concrets i, fins i tot, especificaven el nom del responsable de la Guàrdia Civil que comandaria les operacions i qui seria detingut. En aquell moment es va decidir d’aturar en sec la trobada i molts consellers se’n van anar cap a casa, o cap on passarien la nit. I ja no van tornar.

Al carrer, la gent, sense tenir ni idea de què passava dins el palau, celebrava la república amb música mentre TV3 mantenia enfocades de manera permanent en un requadre de la pantalla les banderes de la façana, sabedora que en el moment que se signassen els decrets la bandera espanyola seria arriada. Com sap de sobres tothom, el moment no va arribar mai. I la sessió històrica del parlament d’avui fa cinc anys i el referèndum encara més històric del Primer d’Octubre van quedar frustrats. Com a mínim durant cinc llargs anys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes