Diguem no

Avui fa cinc anys de la declaració d’independència. Ara que tot sembla dat i beneït, ara que ens venen la derrota com un fet consumat i ningú no sembla tenir clar cap a on anar, és essencial saber plantar-se i dir que no. La votació de les bases de Junts que ha liquidat el primer govern Aragonès ha estat un senyal que, a les bases, hi ha prou gent disposada a deixar clars els límit i a dir que no. S’assembla al “no” amb què les bases d’ERC van desmuntar l’estratègia del partit sobre l’estatut l’any 2006 i van forçar la direcció a canviar de posició. Aleshores tot van ser escarafalls, però d’allà en van sortir les energies que ens durien el Primer d’Octubre. Si no es podia aprovar l’estatut, que era el màxim que els espanyols els convenia negociar, cap a on havíem d’anar? “Quina és la vostra proposta?,” els deien els dirigents i opinadors convergents i socialistes d’aleshores, i fins i tot els dirigents del seu partit. La resposta va ser el creixement de l’independentisme explícit. Aleshores tothom els va tractar d’eixelebrats, de bojos, però li devem molt a aquell no. Li devem la idea que hi havia marge contra els convencionalismes que ens volien fer empassar com si no hi hagués cap alternativa. Li devem adonar-nos que sota les proclames dels diaris i les estratègies dels negociadors de l’autogovern hi havia un país viu. A partir d’aquell moment, tota alternativa podia ser imaginada.

No va ser una alternativa qualsevol la que en va sortir, és clar, perquè la llibertat de Catalunya és l’única qüestió realment en disputa, igual que el que ha dut les bases de Junts a votar contra el govern no té a veure amb les votacions al parlament. És un instint de fons, que et mena a dir que no, perquè es veu que al final del camí que anaves seguint hi havia l’escorxador. Però perquè el “no” de les bases de Junts pugui donar algun fruit hi ha molta feina pendent i no és una feina que concerneixi principalment les necessitats de Junts, igual que el “no” de les bases d’ERC a l’estatut no va donar fruit perquè mirés de solucionar un problema de partit. És una feina de fons que ens interpel·la a tots, especialment als qui tenim algun altaveu o el mandat de representar el país. I és feina de tots evitar que aquest “no” sigui domesticat com una mera disputa interna del partit i els seus problemes electorals.

La majoria de problemes polítics són un problema de coordinació col·lectiva. Costa molt de posar d’acord molta gent a fer una cosa en què tothom ha de saber quin paper juga. Part del sentiment de frustració, d’oportunitat perduda, que tenim amb el Primer d’Octubre prové d’adonar-nos que aquell dia va ser la culminació d’un procés de coordinació col·lectiva que va durar deu anys i que semblava incloure tothom qui era indispensable. Però la base sobre la qual es va construir aquella confiança, que és la base de la coordinació, era falsa. En part perquè tots hi volíem creure, en part perquè se’ns feia inimaginable que dirigents catalans, per molt polítics que fossin, desaprofitarien una força col·lectiva tan clara, i en part perquè la por de perdre-ho tot no ens va deixar dir que no quan calia. Vam ser negligents a l’hora d’exigir una altra actitud i més claredat als dirigents que guardaven el secret.

Aquesta és la primera passa de la feina que tenim pendent. Estendre aquest “no” de les bases de Junts a tots els àmbits on intuïm que encara se’ns vol dur a empentes i rodolons cap a la rendició. Hi haurà reaccions irades i intents de ridiculització, però justament necessitem això: que quedi clara la diferència entre els guardians dels tabús i la nostra voluntat de ser lliures.

Aquest “no” pot obrir una escletxa per a imaginar alternatives i perquè apareguin nous lideratges que facin impossible que els poders de sempre canalitzin aquesta energia cap al corral de sempre –un corral com més va més petit, al voltant del qual ja només hi ha un desert, sense idees, sense força, sense esperança. Que se’l confitin. Haver dit que no quan calia dir que no és un bon començament només si és la manera de començar també a fer la feina que no s’ha fet durant cinc anys. El sí del futur, la feina pendent, comença amb un no rotund. Aguanteu la posició.