Clara Ponsatí

La violència és el gran tabú de la política catalana. I, com tots els tabús, és un mecanisme de control, genera reaccions automàtiques i evita pensar. Per això sembla natural fer escarafalls davant la meva resposta –un "sí"– a la pregunta: "La independència val una vida?", que em va fer Gemma Nierga en una entrevista. Era una pregunta retòrica, perquè fins i tot en una guerra, com veiem ara a Ucraïna, les vides no es compten mai així. Ningú no diu mai: la independència d'Ucraïna val 237 vides, però 238 ja és un preu massa alt. De fet, la pregunta era una afirmació: la independència de Catalunya no és una causa que valgui ni tan sols una vida. En conseqüència, totes les submissions polítiques del país estarien justificades. Des de la més gran renúncia fins a la més petita de les cessions, totes les decisions que hem vist des del 2017 i que han dut els partits a competir en una cursa cap al no-res, quedarien justificades per tal d’evitar la possibilitat, ni tan sols de pensar, que es pogués perdre una vida. La pregunta de Gemma Nierga revelava vívidament el tabú i el seu funcionament pràctic. És un pensament infantil que no aguanta el mínim escrutini. N'hi ha prou de preguntar-se si permetre anar a 120 km/h per una autopista val les vides en accidents que s'evitarien si la velocitat màxima legal fos de 50 km/h. És evident: estrictament parlant, no. Però també és evident que ho acceptem, per sentit de la proporció, per sentit de la llibertat, i potser perquè pensem que una societat a 50 km/h costaria altres vides, per endarreriment econòmic o pel que sigui. Moltes decisions polítiques tenen costos en vides que, amb eines analítiques prou sofisticades, podríem avaluar. Quantes vides costa invertir en tal partida de tal departament en comptes d'invertir-la en hospitals? Aquesta mena de preguntes només les fan els demagogs, que pretenen posar en una balança una cosa que no hi cap, perquè només algú que no ha viscut gaire redueix la vida a la mera supervivència. La vida, la vida que tots i cadascun dels partits polítics defensen des de la seva perspectiva, és molt més que la supervivència. Per això vaig respondre que "sí" a Gemma Nierga. És clar que la independència de Catalunya val una vida: tots els ideals polítics –llibertats, drets, idees de justícia– inclouen la possibilitat de costos vitals. Si la pregunta pressuposava, en realitat, que la independència de Catalunya no val res, potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d'Espanya, quantes vides val? Perquè tothom sap que per fer la independència de Catalunya no cal pas que mori ningú. Però per evitar-la, si no es vol fer per mitjans referendaris, sí que cal la violència, la coacció i la presó. La unitat d'Espanya, per als qui aplaudeixen la pregunta de Gemma Nierga, val l'exili? Val la presó? Valdria una intervenció militar? Més revelador és que el govern i els polítics que el fan possible han optat pel silenci, per "desautoritzar-me" o fins i tot per convidar-me a la immolació. No pretenc agafar el rave per les fulles: la fingida indignació moral d'alguns no té cap més propòsit que afalagar els qui donen per descomptat que és natural que l'estat freni la independència de Catalunya amb violència. I que, per tant, si Catalunya s'independitza, tota violència que se'n derivi és responsabilitat de qui té aquest ideal. I encara és més greu que s'alimenti el tabú, aquesta por de fons, perquè ningú no pugui defensar sense coaccions la llibertat nacional de Catalunya. Per què els partits del govern i els ideòlegs de la rendició necessiten que no es pugui defensar netament i sense coaccions aquesta llibertat? Perquè creuen que hi tenen més a guanyar si mantenen el control de la situació. Una societat mentalment més lliure els el prendria. El tabú de la violència, i la idea que els catalans en seríem els responsables, és la pitjor rèmora de l'Octubre del 2017. Empastifa la nostra política fins al punt que impedeix pensar. Ens l'hem d'espolsar. No pas per abraçar la violència –ho aclareixo per posar-ho difícil als guardians del tabú–, sinó perquè, si és cert que en el combat per la llibertat de Catalunya no podem descartar episodis de violència militar o similar per part d’Espanya, cal que en parlem. Si els que m'han desautoritzat o convidat a la immolació creuen que la possibilitat de violència ens obliga moralment a no ser independentistes, o a esperar fins que algú investeixi Gandhi com a president d'Espanya, aleshores ens convé a tots que això sigui dit explícitament. Altrament, a banda d'infectar la nostra política d'un infantilisme que no és propi de cap col·lectiu que cerqui la llibertat, forcem l’electorat independentista a malbaratar el seu vot en nom d'una república que només és un pretext per a administrar la submissió i el control de quatre xarxes clientelars. El Primer d'Octubre no hi va haver trets, només porres. Tothom entenia els límits del que passava. Corríem riscos i hi va haver ferits i algú s'hi podria haver quedat, però uns i altres miraven d'aconseguir els seus objectius –fer un referèndum, aturar-lo– sense caure en una espiral de violència. Sospito que l'estat sabia que una violència més extrema, com la que hi ha hagut cada cop que Catalunya s'havia intentat autodeterminar en els segles passats, significava perdre el seu domini del país, i no només per la reacció internacional, com es diu sovint, sinó perquè per dominar un país és més útil bullir-lo a poc a poc que posar-lo entre l'espasa i la paret. L'ocupació militar ha de ser subtil o provoques una reacció, i a diferència dels anys trenta, el 2017 Espanya no podia, o creia que no podia, pagar els costos de dominar la població amb violència descarnada. Les porres no van assolir els seus objectius: el referèndum es va fer. És molt complicat aturar dos milions i mig de votants determinats a exercir el seu dret amb uns quants milers de policies, perquè la llibertat política val més que uns cops de porra i perquè logísticament és impossible aturar tothom. Això, els polítics catalans que manaven aleshores, no ho van entendre: si poses l'autodeterminació al centre de la política catalana tot fa figa, perquè és el tema central que travessa tot el que fem i diem. I l'única manera d'aturar-ho és fer creure a la gent que si s'autodetermina podria morir-se, però sense arribar a fer-ho. Aquest és el punt d'equilibri que l'estat necessitava el Primer d'Octubre i és just el que els polítics catalans van acceptar i van fer servir per fer tornar tothom al corral. És aquesta diferència entre la violència i l'amenaça de violència el que explica aquells dies com cap altra cosa. Les porres eren un intent d'aturar-ho i, fracassat això, funcionaven com un avís, com un tast que donava credibilitat a l'amenaça. Aquesta amenaça va ser, de fet, la principal violència d'aquell octubre, més que no pas les porres. Històricament, un intent d'autodeterminació de Catalunya no havia estat mai tan pacífic, i l'estat no havia respost mai tan quirúrgicament: porres, amenaça, presó per als polítics i activistes més visibles, repressió social, prevaricació judicial, persecució d'activistes, pressió als agents econòmics i periodístics, control de les institucions i domesticació de la classe dirigent. Espanya ja no és el que era. El tema no són les vides que val la independència de Catalunya o qualsevol altre ideal polític, el tema és que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. Quan algú renuncia a l'ideal per l'amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d'un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo. Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l'amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s'ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.

Les mentides contra CiU van funcionar també perquè molta gent se les volia creure

País

Opinió

Per autors

Món

Societat

Cultura

Economia

Ciència i Tecnologia

Altres

Subscriptors

Contactes

Contra els guardians del tabú

Jocs Olímpics al Pirineu? No

L’estrella de La Caixa s’apaga, cal foc nou

El govern efectiu s'embolica amb les llengües

'Serem lliures fins a les últimes conseqüències', carta de Clara Ponsatí a Dolors Bassa