CaixaBank Bankia

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

De temps ençà, el Banc Central Europeu esperona les fusions bancàries per respondre a la baixa rendibilitat d’algunes entitats financeres, fruit, en bona manera, dels baixos tipus d’interès que fixa el BCE mateix, atès que aquesta baixa rendibilitat sembla perillosa per l’estabilitat del sistema financer en cas de turbulències econòmiques.

L’opció de fer entitats encara més grans, això no obstant, ens endinsa inexorablement en un cercle viciós: per una banda, podria ser que la nova entitat aconseguís efectivament uns nivells de rendibilitat superiors als actuals; però, i si la tendència de baixes rendibilitats persisteix en la nova macroentitat? Aleshores quedarem encara més atrapats en la situació on el banc serà too big to fail, que ja vàrem viure el 2008. No és aquest l’escenari més probable si considerem, per exemple, que el fintech ha transformat tant el sector que la banca tradicional ja no remuntarà mai a les rendibilitats d’abans? O si considerem el fracàs en la internacionalització de les dues entitats i la seva elevada exposició a un mercat espanyol en recessió?

Això planteja el dubte de si les mesures adoptades a escala europea per encarar futures crisis, com el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), permetrien realment de liquidar ordenadament un banc en cas d’insolvència. Com és que si el MUR es considera preparat per a dur a bon port un procés d’aquestes característiques, el BCE opta per impulsar bancs cada vegada més sistèmics, en lloc d’aprofitar els avantatges d’un sistema bancari diversificat, en competència real i adaptat a la idiosincràsia del territori i dels seus clients?

L’escenari de rendibilitats decreixents impulsat pels baixos tipus d’interès del BCE no és transitori. Això més aviat abona la conjectura que la transformació del sector és estructural i que el retorn a les altes rendibilitats de la banca tradicional no es donarà: les vies alternatives als bancs per a obtenir crèdit, el preu baix del diner i l’avenç de les tecnologies per a automatitzar l’avaluació del risc de crèdit –el principal valor afegit que tenen les entitats, cada cop menys afegit– situa el negoci bancari (el diner) cada dia més a prop del nivell d’una simple commodity. Per això les entitats s’han preocupat darrerament de salvar el seu negoci fent-lo transitar en ‘experiències’. Fa més de tres anys que no puc trepitjar cap oficina de CaixaBank, però m’expliquen que, per tal de diferenciar-se, l’entitat ha convertit bona part de les seves oficines en salons de butaques com ara els d’un Starbucks, i els promociona amb noms en anglès cada vegada més desconcertants. Ja veurem com acaben aquestes sales d’estar després de la pandèmia i la fusió.

Per tant, però, si la via per a recuperar el valor afegit del negoci bancari és la connexió entre el client i el seu banc, és a dir, la diferenciació en l’àmbit de contingent més que no pas de contingut, la fusió de dues entitats d’origen i d’història tan divergents no és una decisió que va en la direcció equivocada?

Plou sobre mullat. La fusió de CaixaBank i Bankia és el colofó d’un procés gens casual que ve de lluny, amb el desmantellament de les caixes catalanes –que la gestió nefasta (delictiva, en alguns casos) d’alguns polítics nostrats va facilitar, tot sigui dit–, i que es va mostrar cruament l’octubre del 2017, quan CaixaBank i Banc Sabadell, cedint al xantatge espanyol, van rematar l’anul·lació de la catalanitat a les seves marques traslladant les seves seus fora de Catalunya. Ara, l’argument del BCE –que vice-presideix De Guindos, no hi ha res casual– serveix la catifa vermella per a culminar l’espoliació dels estalvis catalans a benefici de les elits extractives madrilenyes que, més endavant, no és descartable que acabin quedant-se la porció estatal de la nova macroentitat a preu de segur més barat que el que vam pagar per rescatar el zombi de Bankia.

La resposta és urgent i ha de ser doble. Primer, cal reduir immediatament la nostra dependència d’aquesta nova gran entitat, ja obertament intervinguda políticament pel govern espanyol i que no dubtarà a fer xantatge polític novament quan les decisions democràtiques dels catalans no siguin del seu gust. Segon, cal promoure iniciatives per omplir el creixent espai de mercat que deixarà aquesta fusió: no hi ha encara cap banc comercial de volum significatiu que connecti amb els catalans com passa en altres territoris d’Europa, començant per Alemanya. Aquesta és una gran feblesa com a país i alhora una gran oportunitat de mercat.

És important que prenguem consciència que ens calen entitats financeres per als catalans, probablement amb seu a l’estranger mentre no tinguem el nostre estat, de volum significatiu i que connectin amb nosaltres en lloc d’amenaçar-nos quan anem a votar. Com més catalans siguin conscients que aquest és un problema de primer ordre, més atractiu serà l’arrelament i el creixement de noves alternatives. En aquest sentit, cal rellançar i enfortir les campanyes de consum estratègic atacades amb dents i ungles pel franquisme judicial i que ara pateixen un cert ensopiment. És l’hora de promoure que els catalans, com a consumidors, siguin àvids cercadors d’alternatives.

Com que recuperar un teixit financer propi exactament igual com el que hi havia anys enrere ja no és possible, hem d’aspirar a comptar amb opcions de finançament catalanes nadiues digitalment i alguna entitat híbrida que, a més de tenir un pes digital fort, mantingui certa presència física al territori –potser l’exemple més acostat a aquesta idea és Caixa d’Enginyers. Això requerirà temps i creixement sostingut: és a dir, bona gestió. A més, cal consciència que el més important per a una entitat no és tant la captació de dipòsits bancaris com la venda de producte. Amb campanyes promovent el trasllat de dipòsits d’una entitat a una altra, la pressió que exercim és minsa, perquè el preu del diner per a les entitats no és tan sols que sigui zero, sinó que és remunerat (el BCE paga als bancs perquè aquests els demanin diners). Les entitats el necessiten ben poc, el volum de dipòsits que som capaços de moure amb una campanya popular de consum estratègic com les nostres. El que sí que necessiten és tot allò que genera negoci: préstecs personals, a pimes, fons d’inversió, assegurances, hipoteques, plans de pensions, etc. És aquí on el consum conscient pren més importància.

I cal exigir que des de les institucions, la Generalitat, ajuntaments i diputacions, s’actuï en conseqüència. Ja fem tard. Mentre continuïn operant amb aquest nou Frankenstein bancari, els catalans continuaran essent ostatges de l’Íbex-35. Les institucions han de sentir la pressió ciutadana per revisar urgentment la seva cartera de proveïdors. I han de promoure iniciatives amb vocació, ambició i professionalitat per cobrir aquest buit de país. I no parlo únicament de decisions materials o explícites: han estat massa dècades d’acompanyament submís de la Generalitat amb La Caixa. Iniciatives conjuntes, campanyes, fotografies institucionals, noces i trobades informals, etc.: nacionalisme banal aplicat en el terreny de la publicitat a canvi de poc. Si La Caixa va fundar-se en un moment històric crític i responent a les necessitats dels més desfavorits, també avui vivim una situació crítica i la necessitat d’una alternativa forta és la realitat actual. Si ara és l’hora dels adeus definitiva, també és el moment que els lideratges polítics compensin tots aquests anys de bracet amb CaixaBank treballant perquè creixin alternatives plenament democràtiques i al servei dels catalans.

Clara Ponsatí és eurodiputada de Lliures per Europa (Junts)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.