Final de trajecte

El millor aspecte de l’acord que han signat Junts i el PSOE és que clarifica les coses. Des del principi de la negociació, semblava que hi havia dues opcions. La primera era pactar alguna cosa substancial. Arrencar-li al PSOE alguna cosa concreta que comportés un avenç real per a resoldre les emergències del país –i de les quals ningú no s’ocupa. El preu d’aquesta opció era renunciar a l’autodeterminació una temporada. La segona opció era forçar la repetició d’eleccions a Espanya fins que el PSOE i Sumar no estiguessin disposats a acceptar que el problema de Catalunya amb Espanya és, avui, un problema de consentiment: som legalment espanyols contra la nostra voluntat, som governats per lleis –la constitució, l’estatut, les sentències sobre la llengua a l’educació, etc.– a les quals no hem donat el nostre consentiment. Aquest camí volia dir posar tota la pressió en l’autodeterminació i estar disposat a pagar el preu de renunciar a tota la resta. Però, tal com està el tauler polític català, cap de les dues opcions no era realment possible, i per això el resultat és un acord sense cap altre contingut que la promesa d’amnistia –que ja veurem com es concreta. El PSOE, ja el coneixem: l’amnistia previsible serà la que permeti tenir tants polítics controlats com sigui imaginable. El preu ha estat renunciar alhora a l’autodeterminació i a les polítiques que el país necessita.

Durant la campanya electoral de l’estiu passat, quan em preguntaven què votaria responia que m’abstindria perquè no pensava que cap dels partits catalans pogués resistir la pressió de no investir un president espanyol, si eren determinants. Ho creia perquè per resistir una pressió d’aquesta mena cal tenir una alternativa, una alternativa que s’aguanti sobre una idea de país més profunda i arrelada que un mer gest tàctic circumstancial. I ja fa molt de temps que ni ERC, ni Junts, ni la CUP no ofereixen cap alternativa ni cap idea de país fora de les seves batalles per a controlar aquesta o aquella institució, per a mantenir la seva dosi de control i de visibilitat. És una situació penosa que costa molt d’explicar a l’electorat, perquè, tot i que la gent que s’estima el país ho pot intuir, tampoc no té cap alternativa, fora d’abstenir-se i esperar que del caos en surti alguna cosa de profit, o almenys una bona neteja.

Vist amb perspectiva, la raó per la qual els partits malden per justificar el retorn a la política espanyola és que mai no han cregut que hi hagués cap alternativa. Ho vaig dir al principi del meu exili: jo no anava de catxa, però els partits del govern sí. Pretenien que l’estat s’assegués a negociar forçat per la mobilització popular, per l’amenaça d’una insurrecció popular, i els concedís una mica més de marge polític, una mica més d’autogovern, una mica més de reconeixement nacional. Va ser una irresponsabilitat fer servir les aspiracions legítimes i històriques de la població per a una negociació a la baixa. El risc era cremar aquestes aspiracions per una generació. Potser han aconseguit això, tal vegada aquesta és la millor definició del contingut del pacte. Són molts anys perduts, molt de dolor personal i col·lectiu, i una accelerada desnacionalització de Catalunya. Quan una nació frivolitza amb la seva llibertat acaba esdevenint una frivolitat innecessària.

Els últims sis anys han estat especialment lacerants. Per una banda, els partits es van rendir. No tan sols en el sentit grandiloqüent que aquests pactes d’ara suggereixen, també en les coses més petites del dia a dia. Les setmanes posteriors al referèndum, la presó i l’exili, el 155, la repressió dels activistes… van convèncer la classe política que qualsevol conflicte, qualsevol fricció, per petita que fos, no es podia mantenir. Tota la política, des de la submissió del Parlament de Catalunya als dictats dels jutges fins a la contractació de metges que menyspreen la llengua dels pacients, ha consistit a evitar qualsevol fricció. El resultat és que les institucions d’autogovern han servit només per a accelerar l’assimilació dels catalans a Espanya, el somni de tota la vida del PSC. És per aquesta renúncia que la negociació amb el PSOE d’ara era impossible. No hi havia res a negociar perquè no hi havia forces ni per a liderar una onada cap a la independència sense por de tots els riscos que són naturals, ni cap idea del país que permetés aspirar a una plenitud nacional futura.

Aquests sis anys han estat lacerants també perquè mentre passava tot això, la retòrica independentista dels partits feia de cortina de fum de les seves renúncies. Mentre ERC ens demanava d’ampliar la base, en realitat ens deia que els catalans som massa febles. Amb l’esperança de competir electoralment amb l’espanyolisme, atiava la desnacionalització de la política catalana. El resultat és una societat més desvertebrada, més incapaç de plantar cara a qualsevol agressió. Per la seva banda, Junts ens assegurava que no havien renunciat al Primer d’Octubre, però pactava amb el PSC en ajuntaments i diputacions, presentava Xavier Trias a les municipals de Barcelona i s’abstenia de construir cap discurs, cap mobilització, cap política que posés les necessitats del país al centre del conflicte. Aquestes maneres de fer desprestigien, ridiculitzen i fan eixorca la idea mateixa d’independència.

L’acord de Junts amb el PSOE per a investir Sánchez a canvi d’una promesa d’amnistia és el final d’aquest trajecte. Me’n podria alegrar, atès que fa evident a ulls de tothom, tant si ho admeten com si no, que aquest viatge farcit de retòrica arriba al final. Me’n podria alegrar, atès que els companys amb qui he viscut moments difícils a l’exili potser podran tornar a casa. Però la realitat és que es tracta d’una humiliació per al país que costarà de remuntar; i dels discursos d’ahir no se’n desprèn que els seus protagonistes, començant pel president, estiguin disposats a admetre que ara la feina que volen fer és una altra. Fins i tot allò que es presenta com una victòria, que al preàmbul de l’acord el PSOE subscrigui part de la narrativa nacional que els partits han construït aquests darrers anys, és en realitat una derrota d’alta toxicitat. Ha costat quaranta anys que l’independentisme esdevingués un moviment polític autocentrat, deslligat dels límits, els complexos i les pors que imposava el PSC-PSOE. Ara aquest conjunt d’idees, lentament construïdes i assumides, tornen a dependre del PSC-PSOE. Que el primer president de Catalunya que ens havia dit que no volia saber res d’Espanya pacti per fer president d’Espanya el líder d’aquest PSOE és un menyspreu a la gent que hi ha confiat i l’ha protegit.

El PSOE ha estat magistral explotant la competència entre ERC i Junts per obtenir el preu més baix possible, sempre que cada partit pogués dir que és millor que l’altre, com van fer ahir tant els uns com els altres, en un exercici patètic d’odi caïnita. No sóc optimista en aquest flanc.

Però el país existeix i les seves necessitats i el seu lloc en el món són reals i molt més sòlids que els discursos i les cabrioles dels polítics. Al principi d’aquest article he dit que semblava que hi havia dues opcions, l’una era renunciar a la independència per fer política nacional i l’altra era renunciar a tot per poder fer la independència. En realitat, és una falsa dicotomia creada pels partits per justificar les seves rendicions, i no fer ni l’una cosa ni l’altra. Justament perquè han renunciat a la independència, els partits actuals no gosen oferir polítiques contra el sotmetiment de Catalunya. De manera que el país es va empetitint i la societat es va erosionant. Però una política que miri de resoldre les necessitats urgents del país tard a d’hora portarà necessàriament al conflicte nacional. Res que enforteixi Catalunya no passarà desapercebut. Qualsevol política que respongui a la realitat plantarà cara a l’ocupació. El país està disposat a aquesta mena de política, però aquest pacte el deixa orfe de representació, perquè estendre la retòrica independentista per acabar fent el passadís al PSOE és la pitjor opció. Potser els seus protagonistes seran prou valents per a dir en veu alta que no hi veuen cap alternativa i podrem posar-nos a treballar, ara sí, amb les coses més clares. L’única virtut d’aquest pacte és que, amb sort, no caldrà ni que ho admetin. Ja ho han signat.