Francesc Muñoz: “El model econòmic del segle XX no ha tingut en compte els costos paisatgístics que implica”

El geògraf, autor del projecte “Paisatges productius, una nova infraestructura del territori”, proposa una nova forma d’economia productiva basada en la creativitat, la innovació i la sostenibilitat · Detecta els valors de cada paisatge per aplicar-los en la lògica de l’economia de colors

VilaWeb
Francesc Muñoz, doctor en geografia urbana.
Montserrat Serra
24.09.2022 - 21:40
Actualització: 24.09.2022 - 21:55

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En el context de canvi climàtic, de sostenibilitat, de salut, de globalització…, el cultiu de la vinya i l’activitat agrària és un gran actiu per als territoris periurbans a tocar de Barcelona (com també en el conjunt del país). Però les polítiques públiques agràries d’aquests territoris pràcticament no s’han desplegat. I els plans d’ordenació urbanística municipal (POUM) que es desenvolupen en molts d’aquests municipis continuen fomentant un model extractiu, de depredació del paisatge, que és el que s’ha imposat durant tot el segle XX.

Tanmateix, l’emergència climàtica i l’aprovació de documents rectors, tot i que no vinculants, que ultrapassen l’àmbit local, com el Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000, l’Agenda 2030 i els Objectius del Desenvolupament Sostenible aprovats per l’ONU el 2015, han començat a despertar iniciatives que miren de canviar aquest model econòmic.

Un dels treballs més interessants en el context postpandèmic ha estat elaborat i redactat pel geògraf Francesc Muñoz, creador i director de l’Observatori de la Urbanització, un grup de la recerca de la UAB. Aquest organisme es dedica a detectar tendències de futur per mirar d’explicar cap a on hauríem d’anar, en l’àmbit de l’urbanisme sobretot. Muñoz ha elaborat un projecte innovador amb el títol “Paisatges productius, una nova infraestructura del territori”. Ha estat un encàrrec de l’Oficina Tècnica d’Estratègies de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona, dirigida per Jordi Boixadé. Aquesta oficina fa anys que treballa en l’anomenada “economia del paisatge” i també en la bioeconomia, en el sentit que el paisatge pot generar una economia pròpia sense haver-lo de malmetre.

La gran mentida

Francesc Muñoz és clar i contundent: “El model econòmic que hem creat al segle XX, de manera directa o indirecta, es basa en un consum del territori que representa la urbanització i la degradació del paisatge, en el millor dels casos, i en el pitjor la destrucció literal. Perquè el model econòmic del segle XX, que durant dècades s’ha vist com un model econòmic d’èxit, no ha tingut en compte els costos paisatgístics que implica.”

“La gran mentida que hem construït durant els últims cent cinquanta anys –prossegueix– és la idea que per crear progrés econòmic has de fer malbé el paisatge. Aquest treball mira d’explicar que això no és així i que cal passar del model extractiu a un model econòmic que mira d’aliar-se amb els valors del paisatge i mantenir-los. El nom del projecte ja és molt significatiu: ‘Paisatges productius, una nova infraestructura del territori’. El sentit és que el paisatge pot ser productiu econòmicament i això és una infrastructura que no valorem. I a còpia d’urbanitzar sense mirar més enllà, perdem l’oportunitat en aquesta direcció.”

“Des de la Diputació de Barcelona hem treballat en un projecte que mostra que és possible desenvolupar un model econòmic contrari al del segle XX, amb noves activitats econòmiques que es basen en la creativitat, la innovació i la sostenibilitat. Aquest nou model no tan sols no destrueix el paisatge, sinó que a més s’inspira en els valors del paisatge. De manera que si una activitat econòmica necessita els valors del paisatge per mantenir-se, aquesta mateixa activitat farà que el paisatge es mantingui.”

Muñoz ha partit dels valors de paisatge definits en el Catàleg de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i ha treballat a partir de les quaranta-tres “unitats de paisatge” (paisatges definits per unes característiques pròpies), que són les que formen part de la demarcació de Barcelona. Els territoris vinícoles de la DO Alella, DO Penedès i DO Pla de Bages es troben inclosos en unitats de paisatge d’aquest projecte.

Un model econòmic que encaixa amb el conreu de la vinya

“En aquest nou model econòmic hi encaixa perfectament el conreu de la vinya i l’elaboració del vi: si jo entenc que la vinya és una producció de qualitat, és un element d’identitat, és un element de marca, és una qüestió de país, és un argument d’articulació metropolitana i més elements positius que podem trobar, llavors ens adonem que si mantenim aquest paisatge donem opció al desenvolupament de tot un sector econòmic relacionat amb el vi. I que no tan sols és la producció, sinó que també té a veure amb moltes activitats econòmiques que giren entorn del vi.”

“En aquest treball proposem sis economies de colors, que vinculem als valors dels paisatges: l’economia verda (que té a veure amb els espais naturals); la blava (les masses d’aigua); l’economia taronja (patrimoni, història, cultura, creació cultural); la groga (innovació científica i tecnològica); la platejada (vinculada amb la gent gran); i la turquesa (que gira entorn de la salut, el benestar, l’esport). Totes aquestes economies tenen en comú que no necessiten destruir el paisatge, ans al contrari, s’alimenten de valors del paisatge. Per tant, si potencies aquestes economies en detriment del model extractiu del segle XX, generes desenvolupament econòmic i alhora gestiones el paisatge.”

“La vinya i el vi són elements que expliquen molt bé el caràcter del paisatge. A partir d’aquí hi ha una pila de possibles projectes que alien l’agricultura amb el patrimoni, amb la història, la cultura, la creativitat… I, d’aquest punt de vista, s’obren un ventall d’activitats que no són activitats agrícoles, sinó que tenen a veure amb el món dels serveis i la cultura.”

“El treball ens mostra que en els llocs de vinya que es troben a prop de masses urbanes no apareix només l’economia verda, sinó també l’economia taronja del patrimoni i la cultura i l’economia groga de la innovació tecnològica i el coneixement. I la idea és creuar activitats que tinguin a veure amb l’agricultura però que no es trobin només vinculades a la producció agrícola.”

Aquests darrers anys l’enoturisme ja ha fet molt de forat, li diem. I respon: “No penso en turisme ni en restauració. No parlo d’enoturisme. Parlo d’anar més enllà. Em refereixo al fet de canviar l’accent per donar pas a unes altres narratives que s’amaguen sota la catifa.”

Economia de colors

L’economia de colors conté sis grans grups d’activitats econòmiques amb potencial de treballar fulls de ruta de desenvolupament local definits pel triangle “innovació-creativitat- sostenibilitat”. Us els presentem a partir de la definició exposada per Francesc Muñoz en el seu projecte:

Economia verda: activitats econòmiques basades en la sostenibilitat, l’ecologia i el nou i ampli camp d’acció que representa la definició d’estratègies de mitigació i adaptació als efectes del canvi climàtic. A més del respecte pel medi, aquesta orientació econòmica general proposa com a objectiu indefugible més igualtat social, aprofitant i gestionant de manera eficient els recursos i les infrastructures disponibles de manera sostenible (reducció de riscs ambientals i millora del benestar).

Economia blava: activitats econòmiques vinculades als espais d’aigua que consideren els recursos hídrics com a motors de l’economia pel seu gran potencial per a la innovació. Algunes explicacions consideren l’economia blava com un híbrid entre l’economia verda (ecologia i medi), l’economia circular (aprofitament i reciclatge dels residus) i una part de l’economia del bé comú (responsabilitat social i compartida). És una economia que aspira a l’eficiència pel que fa a la producció de béns des de la sostenibilitat i la resiliència amb relació a la gestió dels ecosistemes naturals.

Economia taronja: activitats econòmiques que parteixen de la conversió de les idees i els conceptes creatius en béns i serveis culturals concrets. Una economia creativa que es relaciona amb àmbits com la propietat intel·lectual i la indústria artística, cultural i del coneixement, però que també considera possibilitats com el ventall d’alternatives de desenvolupament econòmic que representa la cultura entesa com a gran sector econòmic diversificat, que inclou la producció, la gestió i el consum de productes i béns culturals.

Economia groga: activitats econòmiques caracteritzades per requisits clau en termes d’ús intensiu de la tecnologia i el coneixement científic, per tal de reduir costs de producció a partir de la recerca i la innovació. És potser l’orientació econòmica en què més clarament s’han palesat les possibilitats de la innovació tècnica pel que fa a la gestió dels valors del paisatge, amb exemples com el control de plagues assistit per drons i les aplicacions mòbils per identificar la flora o per interpretar els paisatges en una àmplia diversitat de projectes de recerca i divulgació.

Economia platejada: activitats econòmiques emergents, relacionades amb la transició demogràfica que implica l’envelliment de la població i les necessitats específiques del mercat de consum que correspon a la població de més de seixanta-cinc anys, particularment important pel que fa al món occidental si es considera el context actual de l’arribada a les edats avançades de les generacions del baby boom. Inclou aspectes de caràcter assistencial com ara la cura de la capacitat física i cognitiva (prevenció, monitoratge, alimentació, etc.), els suports socials propers, el disseny proactiu d’entorns accessibles (habitatge, transport, comerços, equipaments, TIC…) i l’apoderament sènior a partir del foment de la participació, l’emprenedoria i la cohesió social.

Economia turquesa: activitats econòmiques relacionades amb el benestar de la població que ultrapassen el llindar de les activitats estrictament de caràcter sanitari (hospitals i conjunt d’instal·lacions o equipaments vinculats amb les polítiques de sanitat), tot incorporant una definició molt més àmplia i diversificada del concepte de salut. S’hi inclouen, per tant, el sector de la farmàcia i la biomedicina; els serveis socials amb les cures i l’atenció a les persones; els hàbits i l’alimentació saludables; i la pràctica de l’esport en una diversitat de territoris i paisatges.

(Aquest article és una col·laboració amb la revista Papers de Vi).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes