ERC i Junts, o com perdre credibilitat demanant favors per tenir un grup parlamentari propi

  • Quan fan passar els interessos privatius de l’estructura partidista per sobre de la lògica política i ideològica, els partits independentistes, molt especialment Junts, en aquest cas, perden credibilitat davant uns electors cansats i decebuts

Vicent Partal
24.08.2023 - 21:40
Actualització: 25.08.2023 - 07:31
VilaWeb
Miriam Nogueras entra al congrés espanyol, el 17 d'agost (fotografia: Juan Carlos Hidalgo).

Ja sabíem de feia dies que Sumar cediria dos diputats a Esquerra Republicana a fi que tingués un grup parlamentari propi al congrés espanyol. I ahir es va saber que el PSOE cediria quatre diputats a Junts a fi que també en tingués. La transacció és lamentable, terrible i posa en relleu fins a quin punt la classe política catalana no escolta i és allunyada dels sentiments dels seus electors i de la majoria de la població.

Tal com expliquem en aquest article, hi ha dues raons bàsiques que se solen invocar per justificar que necessites tenir un grup parlamentari propi a Madrid. La primera i la més raonable és que et dóna la possibilitat de parlar més sovint a la tribuna i participar en debats i negociacions.

Però la segona és molt més crua: tenir un grup parlamentari propi són molts diners. Bàsicament, cada grup parlamentari del congrés espanyol rep uns 30.000 euros mensuals més 1.700 per cada diputat, i pot contractar assessors i personal del grup a càrrec del congrés. Però resulta que també cal tenir grup parlamentari propi per a cobrar la subvenció prevista per a finançar l’enviament de propaganda electoral. Aquesta subvenció és de 0,18 euros per elector. Per elector en general –atès que la propaganda arriba a tothom–, no pas per votant propi. De manera que parlem, pam amunt pam avall, d’un milió d’euros per a cada partit.

El problema, en aquest moment i en aquest país, és que allò que en un altre lloc i dia seria un obscur debat gairebé tècnic –objecte d’escrutini tan sols per a unes poques persones molt endins dels mecanismes de la política– ací no ho és.

La gent, el votant, està massa enfadat com per entendre una cosa així. Perquè hi ha una manca evident de credibilitat de la classe política, en concret de la classe política independentista. Manca de credibilitat que accions com aquesta no fan sinó posar en relleu, des del moment que fan passar els interessos privatius de l’estructura del partit per davant de la lògica política i ideològica. I en aquesta ocasió, especialment, en el cas de Junts –per la novetat i per la rotunditat amb què deien que farien coses diferents de les que Esquerra havia fet aquests darrers anys.

Parlar de confrontació mentre pactes favors amb el partit del 155 no és gens coherent. Perquè els favors, per més històries que ens vulguen explicar, es cobren; sempre s’acaben cobrant.

Dir que seràs capaç de fer una negociació forta perquè ets lliure d’hipoteques i no t’importa anar a noves eleccions és completament contradictori amb el missatge que envies quan demanes favors al PSOE per tenir un grup propi… en aquesta mateixa legislatura!

I cau pel seu propi pes, perquè ningú no pot entendre quina lògica té vantar-se que les coses han canviat i ara el PSOE és ostatge de l’independentisme –al revés d’allò que passava fins ara– i tot seguit fer-se ostatge seu, perquè li deus el fet de tenir grup parlamentari propi.

La pregunta, en resum, és si els diners i la visibilitat paguen la pena al costat de la decepció i la pèrdua de credibilitat que causa una decisió com aquesta.

He dit al començament que la classe política catalana no escolta. És el que em sembla més greu de tot plegat. Perquè costa de creure que després de dues abstencions tan multitudinàries com les que s’han viscut en les passades eleccions municipals i espanyoles, i després de tantes crítiques fonamentades sobre allò que ha passat aquests darrers sis anys, ERC i Junts no extremen la sensibilitat cap als detalls que, precisament, han allunyat bona part de la base independentista de la política institucional. Cosa que diu molt de la bombolla en què viuen.

 

PS1. Aquesta setmana fa cinquanta anys que va haver-hi un estrany robatori a la capital de Suècia que va originar el concepte de “síndrome d’Estocolm”. Avui us oferim un magnífic reportatge de Donald Beaulieu sobre aquell robatori i les conseqüències que va tenir. El trobareu ací.

PS2. També us recomane aquesta entrevista a Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, que es mostra molt contundent sobre la polèmica engegada pel PSOE d’anomenar “català-valencià” el català.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any