Teresa Cabré: “Aquesta complicació amb el nom de la llengua sempre porta fragmentació”

  • Entrevista a la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans

VilaWeb
Fotografia: Institut d'Estudis Catalans.
Ot Bou Costa
24.08.2023 - 21:40
Actualització: 08.09.2023 - 08:20

La doble denominació “català-valencià” és un pas endavant o endarrere? La nova presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, va anunciar fa uns dies que hi permetria l’ús del català. El seu company de partit, l’ex-president Ximo Puig, secretari general dels socialistes al País Valencià, va dir que demanarien que el nom oficial de la llengua fos “català-valencià” i que Armengol hi estava d’acord. La solució no genera consens: n’hi ha que la troben un reconeixement formal de la unitat lingüística, n’hi ha que la troben una porta oberta a la divisió. La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la filòloga Teresa Cabré (l’Argentera, Baix Camp, 1947), va avisar que aquesta fórmula podia funcionar políticament de manera esporàdica, però que hi havia risc que se’n fessin manipulacions tendencioses. Ens ha atès per telèfon per explicar ben bé quins perills hi ha amb la doble denominació.

Què en penseu, de la doble denominació “català-valencià” que proposa Ximo Puig?
—És una solució que s’ha de veure en termes estrictament polítics per a superar un escull que s’ha creat. No podem desaprofitar que les llengües cooficials es puguin fer servir al congrés dels diputats. Ara: és una solució política que, sense matisar, tan sols posant-hi un guionet entremig, pot generar confusió i es pot fer servir de manera tendenciosa per dir que hi ha dues llengües. Si s’aprofita literalment, en el sentit polític i no pas en el filològic, no hi tinc res més a dir. El punt de vista de l’Institut d’Estudis Catalans és el punt de vista filològic, científic, que a més l’han consagrat tots els diccionaris.

Us agradaria que aquesta decisió política derivés d’un consens una mica més ampli?
—Entenc que els temps polítics no coincideixen amb els desitjos de decisions més consensuades i reflexives. Puc entendre que moltes vegades s’ha d’aprofitar l’oportunitat al vol. A mi m’hauria agradat una fórmula que digués: “Llengua catalana, denominada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana.” Això hauria correspost a la realitat i no hauria creat confusions. Fixeu-vos que mai no es diu “llengua valenciana”. Es diu “valencià”. Com a màxim, quan es fa servir de manera adjectiva en diuen “idioma valencià”. Però mai “llengua valenciana”.

Què voleu dir?
—Si diem: “La llengua catalana és el conjunt de les seves varietats i s’anomena valencià en el territori de la Comunitat Valenciana”, no causa cap estranyesa, sinó que es reconeix un fet jurídic. Però si nosaltres diguéssim: “La llengua valenciana, denominada llengua catalana en tota la resta del domini parlant d’aquesta llengua a excepció de la Comunitat Valenciana”, oi que és una cosa estranya? Doncs les coses no ho poden ser, d’estranyes. I menys jugant amb el nom d’una llengua que, de vegades, pot donar lloc a confusions políticament molt tramposes. Jo ho veig molt fàcil. És un tema molt simple. I nosaltres l’anem complicant, complicant. Aquesta complicació sempre va a favor de la fragmentació. Qualsevol polèmica que s’engegui en aquest sentit, com aquesta, no té tant la reivindicació del nom “valencià”, sinó una intenció que, a la llarga, porta cap a la fragmentació de dues realitats diferents. Es tracta de fragmentar un espai que només està lligat per la llengua i la cultura, per res més. Em sembla que era Nicolau Dols que deia que el 1978 va començar la fragmentació de la llengua. Efectivament. Va començar amb la creació de les comunitats autònomes.

Del punt de vista filològic històric, com té més sentit dir-ne?
—Té més sentit dir-ne “català”, perquè la denominació “llengua catalana” té molta més tradició. El fet de dir-ne “valencià” per a referir-se a tot el domini ve de l’estatut valencià, determinat per unes circumstàncies polítiques i unes sensibilitats territorials. Té més sentit dir-ne “llengua catalana”. Ara això no és possible perquè crearia un escull polític –polític, no filològic, perquè tots els filòlegs compartim la mateixa idea. D’acord, però no podem pretendre de dir: “Bé, doncs és igual, català i valencià són absolutament sinònims.” Són sinònims en aquesta conjuntura política. No us sembla xocant dir: “La llengua valenciana abraça diverses varietats”? Insisteixo: no pot ser que aquesta doble denominació, emprada de manera tendenciosa, ens porti a revifar la fragmentació lingüística que tenim tan superada. Perquè, en el fons, aquestes discussions ens porten a la fragmentació. I és paradoxal que, al darrere de tots aquests obstacles sobre el nom, hi ha la voluntat dels qui no volen que hi hagi unitat de la llengua.

L’acadèmia internacional i els estudiosos de romanística com en diuen, de la nostra llengua?
—Llengua catalana.

Ja tenim indicis d’aquesta interpretació tendenciosa de què parleu. La Generalitat Valenciana es va ofendre perquè va dir que, parlant del català, Armengol no incloïa el valencià.
—Vaig pensar que eren unes declaracions de cinisme polític. És cinisme polític que es retalli l’ús del valencià en determinats organismes de la Comunitat Valenciana, o a l’escola, i que després es reivindiqui el nom del valencià quan es faci servir al congrés.

N’heu parlat, amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’aquesta doble denominació?
—Encara no. Esperava, després de les vacances, tornar-m’hi a posar en contacte d’una manera oficial. Abans de les eleccions autonòmiques, hi teníem un acord firmat: que treballaríem tots per a una normativa unitària. Tots dos havíem fet un esforç en aquest sentit. Havíem dit: “No plantegem la qüestió en funció de qui és superior jeràrquicament. Siguem més pràctics. Oi que tots volem la unitat de la llengua, es digui com es digui en cada territori? Doncs hem de tenir una normativa única. Única, amb flexibilitat interna.” Vam signar un acord per a treballar tècnicament en aquesta direcció. Hem eixamplat el concepte d’estàndard. La normativa es construeix sobre l’estàndard. Fins ara teníem un estàndard molt restringit, que diu que només seran estàndard aquelles formes que solament es fan servir en dues de les grans varietats de la llengua. Ara, amb la voluntat posada en salvar la unitat de la llengua, farem un estàndard molt més composicional, que també inclogui totes les paraules i estructures que siguin úniques en la seva varietat o bé les que en siguin representatives. Amb això s’eixampla molt la base de la normativa. I això ens permetia d’anar cap a una normativa més unitària. Això, que va passar per alt completament, és molt més important que no sembla.

Després de les eleccions, aquesta convergència és més lluny que no pas abans?
—No ho sabem. Una cosa és el treball tècnic i una altra cosa són les decisions polítiques. Confio que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sense necessitat de fer grans escarafalls ni publicitat, continuarà mantenint l’acord que podem treballar en una única direcció, respectant les varietats representatives de cada territori. Hi confio.

A Prada, el president de la Secció Filològica de l’Institut, Nicolau Dols, va dir que les institucions s’havien cregut la divisió administrativa de la nació, i que això havia perjudicat la llengua. Hi esteu d’acord?
—És clar que sí. Qualsevol realitat té més pes que una virtualitat. Si no et bases en la llengua, la cultura i la història comunes, no hi ha res que et faci veure una comunitat que, del punt de vista administratiu, no existeix. Cal fer un esforç complementari per veure-ho. Actualment, parlem més en termes d’àmbits administratius i ens costa més de veure aquest àmbit cultural i lingüístic del territori catalanoparlant, que són els Països Catalans. És un fenomen normal, del punt de vista cognitiu: allò que té un nom, que té una etiqueta, es veu. En allò que no en té, hi has de fer un esforç. Per això la denominació “Països Catalans” era una possibilitat. Era una etiqueta. Per molts era excessivament polític. Per això hem recorregut a fórmules com ara “territori catalanoparlant”, que ja no són una etiqueta. S’ha de fer un esforç perquè tothom vegi aquesta realitat.

Creieu que és un avenç que el català es pugui parlar al congrés espanyol?
—És clar. Ja sé que n’hi ha que diuen: “Per això no calia.” Crec que és un avenç i que ho hem d’aprofitar. És una bona conjuntura. Sigui amb el nom que sigui, hem d’aprofitar que es reconegui explícitament que Espanya és un país plurilingüe.

L’altra part del pacte diu que es farà oficial a Europa, si tot va bé. Com ens ajudaria, això?
—Si la llengua catalana és oficial a Europa, això reblaria més el clau perquè no hi pugui haver una contestació ni una regressió a l’estat espanyol. Ja veurem què passa a Europa. De moment només s’ha tramitat. Ja ho veurem.

Us preocupen les primeres iniciatives dels nous governs del País Valencià i les Illes, que volen retirar el requisit lingüístic del català a la funció pública?
—Moltíssim. De la mateixa manera que em preocupa com han canviat els noms de les secretaries i les oficines de política lingüística. Són governs que van en una línia determinada, que no és la de l’anticatalanisme sinó la de la fragmentació. Em preocupa extraordinàriament.

Aviat hi ha d’haver la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el 25% de castellà a Catalunya. L’última sentència apuntava que podríem anar-nos-en cap a un sistema de doble línia. L’Institut té una posició sobre això?
—No n’hem parlat. Per parlar en nom de l’Institut hauríem de fer un debat amb persones de més seccions. Però seria de consens ampli que és millor no tocar el model d’immersió lingüística que tenim ara.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any