Josep Guia: “El president Puigdemont no es pot permetre de fer figa una segona vegada”

  • Entrevista al veterà militant independentista, que ha estat professor a la Universitat de València i activista

VilaWeb
Guia, en una imatge d'arxiu (fotografia: Prats i Camps)
Ot Bou Costa
13.08.2023 - 21:40
Actualització: 16.08.2023 - 14:03

Josep Guia i Marín (València, 1947), doctor en matemàtiques i filologia, és un independentista de sempre, d’aquells que ja rondaven les manifestacions quan hi havia quatre gats. Ha estat un ferm defensor de la unitat dels Països Catalans –és autor del llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya, publicat el 1985. Du a l’esquena militància i represàlies, i això el fa ser optimista, malgrat tot: com que ha viscut la metamorfosi de l’independentisme marginal al multitudinari, creu que encara hi ha marge per a guanyar. Això sí: aprenent les lliçons collides durant les dècades en minoria. Guia demana humilitat als nous independentistes que s’han abocat a la causa després del 2010 –que de vegades “reprodueixen prejudicis i tòpics espanyolistes”– i proposa un front comú de l’independentisme combatiu. Aquesta conversa és el tercer lliurament d’una sèrie de mirades de militants veterans del moviment. 

Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?
—Sempre amb un ànim positiu, d’optimisme i de lluita. Fins i tot en els moments més adversos. Jo no sóc cap capità, però Tirant diu que un capità mai no ha de mostrar la seua cara desmaiada a la seua gent. Doncs això. 

Vós que sou independentista de fa molts anys, ha canviat res del vostre independentisme?
—Ha canviat a positiu de fa un grapat d’anys, en veure, a partir del 2010, com l’independentisme esdevenia de masses. Va ser molt emocionant. Veníem de ser insultats i, quan no, desautoritzats, per altres formacions que ens deien que érem marginals. Passar a ser un moviment de masses va ser un goig.

I d’ençà del 2017?
—Hi ha gent que es pensa que l’independentisme va néixer amb el referèndum del 2017. Alguns d’aquests independentistes nous no han aguantat bé les circumstàncies adverses posteriors al 2017, perquè després de la victòria que va representar el referèndum no n’hi ha hagut gaires més, llevat d’alguna de judicial. Quan el camí ha fet pujada, hem vist defeccions, desviacions i fins i tot desercions en l’independentisme. De tota manera, crec que estem a punt de reprendre l’embranzida.

Per què?
—Perquè els independentistes combatius s’han de reconfigurar. N’hi ha uns quants a Junts, pocs a les bases d’Esquerra, alguns de desorientats a la CUP, però també molts dels qui no van anar a votar d’una manera conscient, que són milers i milers. Tot això s’ha de configurar al voltant de l’Assemblea, al voltant del Consell de la República, si fa la feina que li pertoca. És necessari un front d’alliberament nacional: jo ho predico d’ençà dels anys vuitanta. Un país no s’allibera sense un front així, plural. No pas un partit únic, sinó un front ampli però combatiu. La unitat no té cap sentit. Ha de ser unitat al voltant d’una línia combativa. 

I mentrestant, a Madrid?
—Els independentistes d’abans hem aportat una antologia d’idees al moviment: “Ni França ni Espanya, Països Catalans”, “Fora les forces d’ocupació”, “Cap agressió sense resposta”. Doncs aquest “ni França ni Espanya, Països Catalans” es concreta en “ni Sánchez ni Feijóo, independència”. 

Com vau interpretar l’abstenció a les últimes eleccions municipals i espanyoles, que va fer perdre molts vots als partits independentistes?
—Com una abstenció de combat, d’independentisme conscient. És totalment positiva. Diré més: si a Junts guanya l’opció de mantenir-se, que ara per ara representa Puigdemont i que és majoritària dins el Consell de la República i entre els abstencionistes, Junts creixerà i, a les pròximes eleccions al parlament, no hi haurà abstenció. Però no sé si Puigdemont controla tot el seu partit. Creixerà Junts o qui sigui que representi aquest independentisme combatiu de “ni Sánchez ni Feijóo, independència”. La confrontació. D’estar sempre per la desestabilització de l’estat espanyol, de la metròpoli. La missió de l’independentisme és d’enderrocar aquest aparell ignominiós de dominació que s’anomena Regne d’Espanya. Li faríem un bé a la humanitat, al mateix poble espanyol. 

Una part de l’independentisme se’n va anar a l’abstenció. Però n’hi va haver que se’n va anar a Sumar o al PSC. Això com s’explica?
—Vot independentista que venia d’Esquerra, sobretot. No crec que de Junts i de la CUP en basculés gaire cap al PSC. Esquerra ha perdut vots per l’abstenció i pels que se n’han anat als comuns i al PSC.

En tot cas, hi ha hagut un creixement fort del PSC i Sumar.
—Sí, però això tal com puja, baixa. Abans del 2010, el PSC era el primer partit i va tenir una davallada brutal. Ciutadans també va ser-ho al parlament i ja ni existeix. Pugen en funció de determinades circumstàncies. Ara han pujat l’abstenció i la desmobilització i això ha beneficiat el PSC. Però això tal com puja, baixa. No em fa perdre la son.

Més enllà de les eleccions espanyoles, en les municipals sí que es va veure un enfortiment del PSC. Això no hauria de preocupar l’independentisme?
—Sí, sí, però en les municipals també hi va haver molta abstenció, i quan hi ha abstenció guanya l’opció espanyolista més moderada. Això passa per la no participació electoral, directa, combativa de l’independentisme. Serà diferent si es manté el president Puigdemont, que no es pot permetre de tornar a fer figa una segona vegada. 

Guia, en una imatge d’arxiu (fotografia: Prats i Camps).

Què en penseu del murmuri sobre una amnistia o la permissió del català al congrés espanyol?
—Collonades. No faran una amnistia de cap manera ni deixaran parlar català al congrés. No té sentit proposar coses que no tenen cap recorregut. 

No hi ha marge per a exigir cap concessió a Pedro Sánchez?
—No. No hi ha marge. El PSOE pot permetre el sol i la lluna, però res no es podria materialitzar res abans de la investidura. Sánchez és un mentider compulsiu, un home sense paraula, i després no tindria per què complir tot això. Però ja veurem com queda l’assumpte, perquè dins de Junts hi ha moltes tensions. Una part de l’independentisme combatiu és dins de Junts. Però la major part és fora de Junts, estem fora de Junts. Som dins el Consell de la República o fins i tot fora del Consell.

Creieu que hi ha espai per a un quart partit independentista?
—No. Crec que seria una errada. Hi ha marge per a una nova llista única de l’independentisme combatiu. És el que necessitem. Junts no pot pensar que faran ells sols la nova llista, i els de fora de Junts no poden pensar en un quart espai. L’opció ha de ser una llista de tot un independentisme combatiu. Una quarta llista no donaria resultat, entre més coses perquè necessitaria la complicitat de l’Assemblea i del Consell de la República, i dels sectors combatius de Junts i dels de fora de Junts. El nou front costarà de construir, però s’hauria d’anar construint. 

Per on començaríeu?
—Això s’ha de negociar amb tots aquells que estiguin per aquesta opció. La idea inicial és una llista cívica encapçalada per l’Assemblea, que hauria de comptar amb la col·laboració del president Puigdemont i del que ell representa. I hauria de comptar amb tots els sectors combatius. Hauria de ser un Junts pel Sí, però per a desestabilitzar l’estat espanyol i fer la independència. No és una unitat de tots els independentistes perquè sí. Després de les eleccions espanyoles ja va sortir algú de Junts dient que calia anar amb Esquerra. Però, quina unitat? Esquerra ha de continuar pel camí que ha anat. Ells no pensen canviar-lo. El problema és que hi ha gent de Junts que també voldria fer el mateix. Però la solució no és la unitat en si mateixa. 

Posar Xavier Trias de candidat a Barcelona dista molt d’aquesta estratègia que vós poseu damunt la taula.
—És clar que sí. Un dels primers que va dir que s’havia de fer la unitat amb Esquerra era Trias. Són sectors que estan passats. Estan passats. No lliuren la lluita independentista. No són l’avantguarda del moviment ni ho poden ser. Ells volen concessions. I la percepció espanyola sobre aquests sectors és que són independentistes i no els faran concessions. Trias no va dir la paraula independència en tota la campanya, no va fer una crida al vot independentista, no va anar a la manifestació de Montjuïc contra la cimera francoespanyola. Va estar dissimulant, va guanyar les eleccions, i l’espanyolisme tot junt el va fotre. Sempre passa igual. Volen fer bondat i els altres empenyen a la marginació política. És una cosa patètica. S’ha de comptar que això existeix, però no es pot comptar amb ells per a fer anar la lluita endavant. 

El president Puigdemont, que vós situeu en el sector més combatiu de Junts, va donar suport a Xavier Trias.
—Ja, ja. Això són les contradiccions que hi ha a Junts. Però després fixeu-vos que va fer declaracions contra la unitat amb Esquerra per a les eleccions. En les declaracions que fa, ja és si més no en una línia més combativa. Perquè si torna a fiar-se dels espanyols, s’acaba la seua carrera política. El seu crèdit polític s’acabarà. 

Esquerra Republicana, com la veieu?
—En declivi. 

I el govern del president Aragonès?
—Més en declivi encara. És inaguantable.

I la CUP?
—La veig en la desorientació. 

Us va desanimar el resultat a les corts valencianes i al parlament de les Illes?
—Ai. Tenim la societat partida. Al 50%. D’un punt de vista polític, però també social i nacional. Hi ha dues societats en el mateix territori i estan sempre enfrontant-se per l’hegemonia. Grosso modo, aquesta és la situació. Han guanyat les eleccions per poc. El que més em preocupa d’això no és el context polític, sinó el nacional. El règim del 78 va nàixer contra els Països Catalans, per a separar les Illes i, especialment, el País Valencià del Principat. 

Què vau pensar en veure que Compromís i Més s’unien a Sumar?
—Que era una barbaritat, una errada total. Però això ja provenia de la legislatura anterior, amb els pactes amb Més País. Això desmotiva els seus votants. Com has de votar una formació espanyola, per més que els teus s’hi hagin situat dins? Compromís va créixer alhora que el procés independentista al Principat. Encara que Compromís dissimulés, anaven amunt. Amunt. Perquè som una nació. I després del 2017 ha vingut l’estancament. I a les Illes, igualment, però ara els ha sortit bé perquè Vicenç Vidal ha entrat al congrés. 

La persecució de la llengua i de l’escola en català pot canviar res?
—Causarà un creixement de l’independentisme. Ens faran mal, però tornarà a créixer l’independentisme. Se’ns gira feina i lluita. 

Res a afegir?
—En esdevenir un moviment de masses, s’ha fet independentista molta gent que abans no ho era. Uns a partir del 2010, uns altres a partir del 2017. Benvingut tots. Però, d’aquests, n’hi ha uns quants que porten una motxilla de tòpics i prejudicis espanyolistes. N’hi ha que no s’havien preocupat mai pels Països Catalans. Considerar el País Valencià i les Illes com regions subalternes és un prejudici espanyolista. Però hi ha qui arriba amb ínfules de saber-ho tot, sense ganes d’aprendre una mica de tot el que ha aportat l’independentisme en els seus anys de lluita. Es pensen que l’independentisme ha nascut amb la seua conversió. N’hi ha que es pensen que no hi havia lluita independentista fins al Primer d’Octubre. No: el Primer d’Octubre és fruit de la lluita anterior. Sense el Primer d’Octubre no estaríem lluitant per la independència, o què?

És una qüestió de falta de paciència?
—No, no, no. No és perquè estiguin més neguitosos per la independència. Al contrari, crec que els antics som els qui tenim menys paciència, perquè tenim menys temps al davant. Els qui s’obliden dels Països Catalans no ho fan per pressa, sinó per incomprensió total. No s’adonen que si només ens ocupem del Principat, més concentrada en un lloc estarà la repressió.

Guia, en una imatge d’arxiu (fotografia: Prats i Camps).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any