Alfons López Tena: “Votaré el PSOE”

  • Entrevista al jurista i notari que va dirigir Solidaritat Catalana i va ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol 

VilaWeb
Ot Bou Costa
19.07.2023 - 21:40
Actualització: 19.07.2023 - 23:28

Fa prop d’una dècada que Alfons López Tena (Sagunt, Camp de Morvedre, 1957) gairebé no parla en públic a Catalunya: diu que no vol participar en la vida política ni civil del seu país. Escriu articles en mitjans de comunicació en anglès, de vegades ha parlat en mitjans espanyols. Considera que Junts, ERC i la CUP “han liquidat qualsevol possibilitat d’independència de Catalunya per a unes quantes generacions”, perquè ho han convertit tot en una farsa de la qual no vol formar part. Per això, explica, dóna escassament la seva opinió sobre la situació del país. Però en aquesta conversa amb VilaWeb parla sense embuts. Encara es considera independentista, però diu que diumenge votarà el PSOE perquè és “un home d’estat, per dir-ho així”, preocupat perquè Vox no arribi a les institucions. L’abstenció la troba una altra expressió “de sentimentalisme kumbaià”.

Ens trobem entre setmana, a migdia, als Quatre Gats de Barcelona. Demana una Coca-Cola Zero. Parla tranquil, concentrat sempre en la conversa. Deixa caure de vegades un somriure irònic. I acaba sempre els arguments que comença, per més subordinades que hagi obert. López Tena, jurista i notari, va ser diputat de Solidaritat Catalana per la Independència (2010-2012) i, abans, a proposta de Convergència, vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol. Durant més d’una hora tenim temps de parlar del seu passat i del futur del país, que veu ben magre. Amb la publicació d’aquesta entrevista, comencem una sèrie de converses amb ex-dirigents independentistes retirats.

A què us dediqueu actualment? Com és el vostre dia a dia?
—No participo en la vida pública catalana en cap dels seus elements. Em dedico a altres coses. En conseqüència, no tinc necessitat de donar explicacions.

Ni a primera línia ni en privat?
—No, no. No tinc participació en l’activitat pública. Ni política, ni cívica. En absolut.

Heu tingut cap oferta per a tornar a la política?
—Temps enrere, sí. Després de sortir del parlament, sí. He mantingut contactes amb la gent i els amics. Però ara ja fa temps que no.

Eren ofertes de partits independentistes?
—Sí. I de partits espanyolistes, també. Una era de partits processistes a Catalunya i una altra de partits espanyols a Madrid. Em deien: “Però tu què hi fas a Catalunya, si allà no hi ha res a fer? Si aquí estaries estupendament.” Més de la banda del PSOE, on sí que tinc molt bons amics, però també de part del PP. Queda molt presumptuós, això que diré, però ho solto. Jo vaig estar set anys al Consell General del Poder Judicial. Si l’activitat que hi fas és tècnicament correcta, si ho fas bé i saps on et mous, això et genera un prestigi. I et diuen: “Per què et dediques a aquesta història a Catalunya i en favor dels interessos catalans si ho podries de fer d’una manera molt més ampla a Espanya, en defensa dels interessos espanyols?”

I això no us ha temptat mai?
—No.

Encara sou independentista?
—Sí. No m’ha temptat per aquesta raó. No es pot fer política o govern postnacional a Madrid. Se’n pot fer a Brussel·les.

Què vol dir política postnacional?
—Que actues en defensa dels interessos d’unes institucions sense tenir-hi un vincle nacional. Com passa amb les institucions europees. Però l’estat espanyol reclama lleialtat nacional, perquè no és un estat postnacional ni plurinacional. Jo sóc un home d’estat, per dir-ho així. A mi els temes de la governació pública i l’interès general m’han interessat sempre, des que lluitava contra Franco al batxillerat. Temptador sí que ho és, però hauria de convertir-me en espanyol. Hauria d’assumir deixar Catalunya i els catalans com una regió d’una cosa més àmplia que és Espanya. I això no ho faria. Jo no faria aquesta abjuració. Perquè sóc català i els interessos de Catalunya, per a mi, són prioritaris i passen per la independència, cosa que no beneficia Espanya, evidentment. Jo sóc lleial a l’estat, i en aquest sentit m’aprecien a Madrid. Però no sóc lleial a la nació espanyola, i en aquest sentit no m’aprecien.

No és una cosa molt difícil de separar?
—Jo separo perfectament l’una cosa de l’altra. Vaig estar set anys separant-la. En aquelles qüestions on hi havia contraposició d’interessos amb els catalans, jo treballava pels interessos catalans. En les qüestions en què no n’hi havia, jo treballava pels interessos de l’estat.

I no hi ha cap marge per a treballar, des d’Europa, a favor de la independència?
—Per part de qui? De la Generalitat de Catalunya? De l’Ajuntament de Barcelona? De la diputació? De l’Ateneu Barcelonès?

Al marge de les institucions. 
—No. Si parlem de política d’estat, no. Jo sóc un home d’estat. Una altra cosa és que, un dels elements importants de la política, especialment en una situació subordinada com la catalana, és l’activisme. Però el meu terreny no és l’activisme. És la política institucional i l’estat. Per això tampoc no m’ha interessat mai estar en les institucions autonòmiques catalanes. Perquè són de fireta. Després d’estar en institucions centrals a Madrid, no hi ha color. Només cal mirar què hi ha a l’ordre del dia d’un consell de ministres i què hi ha a l’ordre del dia del consell executiu de la Generalitat. Al consell de ministres s’hi decideixen qüestions importants i a la Generalitat, cosetes de la vida quotidiana subordinada.

Allò que ha canviat, doncs, és només la vostra opinió sobre els partits catalans?
—A principi de la dècada anterior, els qui defensàvem la independència de Catalunya dins els partits, bàsicament a Convergència, Esquerra i alguns a Unió, vam anar arribant a la conclusió que dins aquests partits no hi havia res a fer. Que l’única manera d’aconseguir la independència era amb noves forces polítiques que posessin en qüestió i en perill Convergència i Esquerra i que els fessin perdre diputats. La CUP llavors encara era incipient. Això va fracassar. Reagrupament no va aconseguir representació, Solidaritat va aconseguir quatre diputats però només una vegada… I per què? Perquè la gent deia: “Ja heu fet la vostra funció.”

Fer de catalitzadors.
—Exacte: fer que Convergència i Esquerra es posessin les piles, i ja se les han posades. Qualsevol plantejament d’aquesta mena té un punt feble de partida. “Per aconseguir la independència, cal una majoria parlamentària, per tant, voti’m, que no tinc cap diputat.” Bé, serà molt difícil passar de zero a 68. Quin era el somni dels independentistes? Canviar aquests partits. Empènyer-los. I això és absurd.

Per què?
—Perquè no es pot empènyer cap partit, ni cap institució, ni cap persona a fer allò que no vol fer. I una cosa tan complicada, llarga i difícil com aconseguir la independència d’un país dins la Unió Europea i dins l’OTAN. Es pot impedir a algú de fer allò que vol fer. Això sí.

Creieu que els partits volien arribar al Primer d’Octubre? 
—No, de cap manera, no volien arribar enlloc.

Doncs bé que van ser empesos perquè hi arribessin.
—No, en absolut. És que depèn de què vulgui dir el Primer d’Octubre. Els partits volien que la gent estigués prou mobilitzada. Van generar unes agrupacions d’estil peronista, d’agitació, propaganda i organització de festes i festejos. L’ANC, Òmnium. Coses festives per tenir la gent entretinguda, esplais, molt de kumbaià, molt de sentimentalisme. I tenir la gent mobilitzada per a poder dir a les institucions espanyoles: “Veieu com la gent empeny? Si us plau, feu el favor i doneu-nos alguna cosa.” L’única cosa que volien era recuperar els continguts de l’estatut. Això era tot. Dins l’agitació i la propaganda per a fer això també hi entrava fer referèndums ficticis. I en van fer un el 2014 i un el 2017.

Parleu molt del processisme. Què és el processisme? 
—La independència és impossible però perquè els catalans no la volen. Després hi ha els obstacles, evidentment. Però la qüestió de base és que els catalans no la volen. Ja ho va dir Pau Claris fa segles: “Què us falta, sinó la voluntat?” La meitat hi està en contra i l’altra meitat la desitja però no la vol. Per això vénen aquests comportaments electorals tan estrambòtics i tan erràtics. Vaig començar a pensar-ho el 2011, quan ja estava al parlament, però necessitava contrastar-ho. Per això em vaig esperar fins al 2014. A veure si, davant l’engany de Mas, Junqueras i la CUP del referèndum fictici del 2014, la gent reaccionava com havia de reaccionar davant un engany o com un esplai kumbaià. I va reaccionar com un esplai kumbaià. Aleshores, després d’acabar unes quantes coses, com les eleccions municipals, vaig plegar de la vida pública catalana. Vaig canviar de pregunta.

Què voleu dir?
—La pregunta que jo m’havia fet sempre era: “Què és el que més convé als catalans, a tots els catalans de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó?” Clarament era la independència. I, com a pas previ, musculant la societat catalana, l’empresariat, els treballadors, tot el que fa una societat forta i cohesionada. A partir del 2011 em vaig fer una altra pregunta: “Per què Catalunya no és independent?” Cinc segles. Cinc. Amb totes les oportunitats històriques. Els altres sí que les han aprofitades i els catalans no. Per què? La resposta és clara: perquè no ho volen. No ho han volgut mai i no ho volen ara.

Què s’hauria pogut fer diferent, a partir del 2012, per canviar això?
—Jo no entraré en aquestes coses. És que m’és igual. M’és igual. Què haurien d’haver fet els catalans en cas de voler la independència? Haurien d’haver-se mobilitzat i votat partits que volguessin la independència. No la independència com una amenaça per a aconseguir concessions importants o no. Un dels prohoms d’un d’aquests partits, que no havia estat mai independentista ni ho és ara, en el moment que vam llançar el Cercle d’Estudis Sobiranistes, quan jo encara estava a Convergència, em va enviar un missatge dient: “Això que proposeu és impressionant. És molt important que algú demani 10 de debò per aconseguir el 8 que altres volem.” Aquest és el paradigma. Si demanes la independència, 10, per aconseguir 8, no vols la independència. Vols el 8. Això és el que la meitat dels catalans voten.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Com vau interpretar l’abstenció en les últimes eleccions municipals, que va fer perdre molts vots als partits independentistes?
—Per una banda, com una manifestació del sentimentalisme kumbaià que té amarat el catalanisme. Com diria Marx, “el sospir de la criatura oprimida”. Una queixa sense objectiu, sense mobilització, sense res, sense cap història. Perquè el paradigma continua essent el mateix: “Hem d’obligar que Junts i Esquerra es moguin.” Hi havia una temporada que algun dels opinadors que ara fan crides a l’abstenció feien crides a votar en massa Mas o ERC perquè s’havia d’engreixar el porc. Fantàstic, per a matar el porc li dónes el que vol: vots. I després el mort seràs tu. La mentalitat continua essent la mateixa: perquè canviïn de xip, els castiguem deixant-los de votar. Per una altra banda, en unes eleccions com les que vénen ara, pot ser una bona preparació de terreny per a una nova candidatura.

Aquesta nova candidatura, quines lliçons podria aprendre de Solidaritat?
—Uf! Que les aprenguin ells. D’entrada, no sabem ni si aquesta cosa es farà, ni qui la farà, ni com, ni res. Jo no hi sóc, en això. He girat full. A mi Catalunya com a regió no m’interessa. M’interessa com a estat. Què farà, aquesta candidatura? Aconseguir tres diputats? Quatre? Cinc? Deu?

Però si esteu d’acord que a l’estat espanyol és impossible la política postnacional i que la independència continua essent la solució, s’hi haurà de fer alguna cosa.
—Doncs feu-ho. Feu-ho. Els qui penseu així, feu-ho. Si és molt fàcil.

Hi hauria res que us fes pensar que el poble català es va desvetllant?
—Jo no he vist res, cap element, res. És una qüestió estructural. La mentalitat d’aquesta meitat dels catalans, fins i tot d’una manera força hegemònica, ve molt marcada per haver viscut a la contra i en resistència. Per no haver tingut poder durant cinc segles. Cinc, no tres: perquè ja està bé de fer-nos passar bou per bèstia grossa i considerar que el 1714 va ser una lluita per la independència: era una disputa per quines competències estatutàries s’havien de tenir. En cinc segles només una vegada: el 1640. En aquests cinc segles què ha passat? S’ha generat una situació en què la mentalitat és protegir-se contra les amenaces. Comptant, a més, que parlem d’una monarquia com l’espanyola, aquests cinc segles han estat molt traumàtics. Els últims quaranta anys no. Però els anteriors sí. Catalunya es passa la meitat del segle XIX sota estat d’excepció. Per no parlar dels períodes directament dictatorials, de les guerres civils i dels cops d’estat del segle XX.

I en què consisteix aquesta mentalitat?
—A tancar-se, protegir-se els uns als altres, comunitarisme, gens de crítica, gens de pensament. Mireu els eslògans: “Tots junts”, “mai no caminaràs sol”. És una amenaça totalitària. “Ovelletes, totes a obeir els pastors perquè hi ha llops a fora.” I efectivament, hi ha llops. És una mentalitat molt submisa, molt deferent, en què l’objectiu fonamental és anar tots junts. No sabem ben bé per a què. Només per a continuar existint. No per a aconseguir res. I aquesta mentalitat ha estat eficaç per a continuar existint, només cal comparar els catalans del Principat amb els del Rosselló. Però no és efectiva per a fer cap mena de tasca col·lectiva ambiciosa. No ja la independència. Res. Per a estar en condicions de fer la independència, hauries d’abandonar aquests paràmetres de comunitarisme kumbaià sentimental que són els que et donen cohesió.

De vegades heu dit que ERC, Junts i la CUP aspiren a tenir un control clientelista de la societat catalana. Com funciona aquest control?
—Home, i tu que treballes a VilaWeb m’ho preguntes? Funciona com sempre. Premis i càstigs. Com diuen els mexicans: “plata o plomo”.

I l’unionisme no vol tenir un control clientelista de la societat catalana?
—Sí, però hi ha una diferència fonamental. Primer, que allí no existeix aquesta història comunitarista catalana. Són dos. I com que són dos, si els espanyols cauen, s’inclinen cap a la guerra civil. Els catalans s’inclinen cap al congrés eucarístic d’oferir-se a Déu tots junts, tots cohesionats i tots darrere d’uns líders desconeguts. Mira el Tsunami. Aquesta inclinació, a Espanya, genera molts problemes però té un gran avantatge: hi ha protecció de la pluralitat. No existeix un consorci PP-PSOE que ho controla tot. Existeix el que controla el PP i el que controla el PSOE. I, per tant, als marges hi ha camp per córrer. A Catalunya, no: a tothom li toca alguna cosa. Als qui tenen més vots, més, i als qui no, també els en toca una mica. És molt interessant veure, quan hi ha canvi de colors a les diputacions, als ajuntaments o a la Generalitat, com es mantenen les subvencions dels qui han perdut. Això que ha fet el PP amb les programacions culturals, a Catalunya no es fa. Es manté tot, perquè és consociatiu. Tothom té una part de pastís. Quan nosaltres érem al parlament, també ens van oferir una part del pastís a canvi de fer bondat. Nomenaments, subvencions, presència. És un oasi d’aigües pútrides amb molta corrupció, perquè la manca de control genera corrupció.

Sou partidari de deixar governar el PSC perquè hi hagi una regeneració d’aquest comunitarisme autoritari?
—No hi haurà regeneració del comunitarisme autoritari. És la mentalitat catalana consubstancial. Guanyi qui guanyi. No hi té res a veure.

Què en penseu de l’estratègia de tornar al peix al cove i de la taula de diàleg d’Esquerra Republicana?
—No n’hi ha. El sistema constitucional ja ha quallat. Pujol es podia vantar que aconseguia la policia, la sanitat, la televisió o l’escola, que és el que aconseguien totes les comunitats autònomes. Catalunya i el País Basc obrien camí i la resta els seguien. Perquè això era el marc estatutari espanyol. Ara què pot aconseguir, la Generalitat? L’Observatori del Turó de l’Home? Un tram de carretera de Palau-solità i Plegamans? La Conferència Episcopal Catalana?

Com veieu Esquerra Republicana en aquests moments?
—Atrapada en una estratègia que no té fruits ni en pot donar. Com van quedar Convergència i Unió amb l’esgotament del peix al cove i la liquidació de l’estatut.

I Junts per Catalunya?
—No se sap ni què és. En tot cas, és com si em demanessis com veig el Partit Regionalista de Cantàbria. La diferència és que tinc molta més informació sobre Junts i sobre Esquerra. Però és que m’és igual.

Veieu possible el retorn del president Puigdemont?
—A la presó sí. O quan prescrigui els delictes dels quals l’acusen.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Creieu que un govern del PP i Vox a l’estat espanyol pot canviar res?
—Sí, perquè parlem d’un estat, no d’una comunitat autònoma. En un estat es fan polítiques de debò i polítiques de debò.

Què creieu que pot canviar?
—Imposaran una agenda d’extrema dreta. Del punt de vista econòmic, social, en usos i costums, en cultura. Pot ser un canvi molt radical cap a l’extrema dreta. Només cal mirar la presidència de Trump, o la de Bolsonaro, o Salvini. O Hongria, que és el seu model.

I respecte dels Països Catalans?
—Doncs continuar la tasca tradicional i secular espanyola d’assimilació, d’aconseguir que els catalans es converteixin en espanyols.

I això no pot motivar una revifalla?
—En absolut. Generarà bullangues. A tot Europa, al segle XIX, es feien revolucions per aconseguir la independència. En la més paradigmàtica, la primavera dels pobles del 1848, ningú no va aconseguir la independència. Però en els anys posteriors, sí. I durant aquells anys, fins a la Setmana Tràgica, què feien els catalans? Bullangues. Sense cap objectiu. Igual que ara. Com que estic malament, cremo un convent. Com que estic malament, cremo un McDonald’s.

La presa de consciència sobre la mala situació de la llengua no creieu que pot originar una voluntat d’organitzar-se políticament?
—No. Sempre ha estat així. Generarà una altra cosa. Tot aquest comunitarisme té un element cohesionador perquè dóna caliu i dóna superioritat moral. Tenim raó i ens persegueixen perquè tenim raó. Per això som els bons. Que siguem víctimes dels dolents és la prova palmària que som els bons. Una cosa molt cristiana. Els catalans per a resistir i protestar són molt bons. Per a construir i fer un estat, no.

Us puc demanar què votareu el 23 de juliol?
—Aquestes eleccions no tracten d’independència. Tracten de si governa l’extrema dreta o no en un estat. Per mi és prioritari impedir que l’extrema dreta agafi el poder. Tant a Espanya com a Hongria com als Estats Units. Perquè sí que estic en la vida pública i política fora de Catalunya. Qui pot impedir-ho? El PSOE. Per tant, votaré el PSOE. No es tracta d’independència, sinó d’impedir que l’extrema dreta prengui el poder.

L’any 2016, el PSOE es va abstenir per a fer president Mariano Rajoy. 
—Parlo de l’extrema dreta, que no és el PP, és Vox. La gent està una mica malacostumada que tots aquests quaranta anys han estat la mateixa dinàmica: el PSOE fa reformes determinades que porten avenços socials i llibertats. Des del divorci a l’avortament fins al matrimoni homosexual. L’admissió que els catòlics podien divorciar-se va implicar l’esfondrament del govern espanyol i el trencament de la UCD. Què fa el PP? Votar en contra, manifestar-se en contra, etc. Quan pren el govern, no modifica res. No avança, però no deroga. Però ara és diferent. És diferent per Vox.

Com a independentista no us frena, que el PSOE votés a favor del 155, que hagi impulsat l’espionatge i els infiltrats entre civils?
—No, perquè la qüestió no és aquesta.

I per què no votareu cap partit independentista que s’hagi mostrat disposat a investir Pedro Sánchez?
—En primer lloc, perquè no n’hi ha. Són partits processistes. Són els partits que han liquidat qualsevol possibilitat d’independència de Catalunya per a unes quantes generacions, a conseqüència d’haver-ho convertit tot en una farsa, una broma, un ridícul. Jo, aquests partits no els votaré mai. Excepte si el risc és l’extrema dreta. Si he d’elegir entre Hitler i Stalin, triaré Stalin. No perquè m’agradi, sinó perquè no m’agrada Hitler.

Sánchez va poder ser president gràcies als vots d’Esquerra, fa quatre anys.
—No parlo d’això. Si Esquerra va poder investir Sánchez va ser perquè el PSOE tenia 120 diputats. O serà PP i Vox o serà PSOE. No hi haurà un govern d’Esquerra. A Espanya és l’un o l’altre. I Vox ha causat una extremadretanització del PP. Això només ho pot impedir el PSOE. Encara que hi hagi una possibilitat entre un milió que Junts i ERC votin per un govern del PP i Vox, això és prou raó per a no votar-los. No ho crec, però tenen tres opcions. Una, votar pel PP i Vox. Dues, votar PSOE. Tres, forçar una repetició d’eleccions. Jo no vull una repetició d’eleccions agònica després d’haver guanyat al PP i Vox. No els vull donar una segona oportunitat.

Com veieu la situació econòmica de Catalunya, avui?
—Com va dir fa molts anys Solchaga, el futur de Catalunya és de paletes i cambrers. I és el cas.

I aquest model no debilita també l’estat espanyol?
—No. Abans del crac del 29, Catalunya tenia vora el 40% del PIB de l’estat espanyol. Ara no arriba al 19%.

Igualment és una proporció molt alta.
—Alta però reduïda. I perfectament substituïble.

Creieu que Espanya pot sobreviure tranquil·lament a l’empobriment de Catalunya.
—Perfectament, com s’ha vist. Perquè aquest empobriment també genera enriquiment en altres llocs. Per cert, qui ens va prohibir, per acord parlamentari de la mesa, que diguéssim “Espanya ens roba” van ser Convergència i Unió i Esquerra, no ens n’oblidem.

Què diríeu als qui creuen que dieu tot això per ressentiment personal?
—Que no sóc catòlic. Imaginem que sí. Que tot això fos per ressentiment. Això li dóna o li pren raó al que dic? Això farà que jo vagi al cel o a l’infern dels catòlics, segons sigui bona persona o mala persona. D’acord, assumim-ho, sóc mala persona, és tot per ressentiment. I això en què perjudica o afavoreix els arguments que expresso? Siguin una mica adults i atreveixin-se a respondre amb arguments, i no a atacar el contrari dient que és una mala persona o que li puden els peus o que va tirar un paper a terra una vegada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor