Lluís Puig: “No em presentaré al Suprem amb la malversació”

  • Entrevista al conseller a l'exili, que explica per què ha decidit de canviar Gonzalo Boye per Miquel Sàmper com a advocat

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
16.01.2023 - 19:32

D’ací a quinze dies la justícia europea pronunciarà la sentència més transcendent fins ara per als exiliats catalans. I, sorprenentment, el conseller Lluís Puig ha decidit de canviar el seu advocat, Gonzalo Boye, per Miquel Sàmper, ex-conseller d’Interior i bon amic seu. Amb Sàmper i Jaume Alonso-Cuevillas, Puig ha canviat l’estratègia, i ha intentat que Pablo Llarena retiri la malversació del seu processament per tornar amb garanties de no ser empresonat. Però de moment Llarena no li ho ha acceptat, i s’obre un període incert que aquestes setmanes vinents es podria anar aclarint. Puig tenia ganes de remoure el seu cas, i de fer-ho amb un advocat amb qui sentís més proximitat. Ho explica per primera vegada en aquesta entrevista.

Per què heu decidit que Miquel Sàmper us porti la defensa?
—Perquè jo m’he de bellugar, no puc deixar que quedin adormits els papers. Amb la sentència definitiva de Bèlgica contra l’euroordre, el gener del 2021, jo hauria quedat en uns llimbs si Pablo Llarena no hagués fet les preguntes al Tribunal de Luxemburg. Perquè jo no podia fer res més. Quan Llarena fa aquelles preguntes al TJUE, el resultat de les quals sabrem el dia 31, m’obre una oportunitat. Em torna a donar vida jurídica. I faig la reflexió següent, amb amics, polítics i juristes: si això del TJUE va perfecte i Llarena ja no pot demanar més la meva extradició, què faré jo? Què faig per continuar la lluita perquè es desfaci tot això? Si vull arribar al Tribunal Europeu dels Drets Humans per vulneració de drets, he d’aconseguir de tornar a tenir relació amb el Suprem i anar al Tribunal Constitucional, i amb una peça separada de la resta de companys, perquè la meva situació és diferent de la de tothom.

Per a anar al TEDH necessiteu alguna sentència definitiva de la justícia espanyola.
—Sí, del Tribunal Constitucional. Per això dic que Boye ha fet una feina molt bona en l’àmbit europeu i hi ha una amistat, però necessito algú que es dediqui només a mi en l’àmbit estatal espanyol. I amb Sàmper, que no tan sols és de Terrassa com jo sinó que som amics de fa molt de temps i és un gran penalista, i amb Cuevillas, que hi està personat des del començament per mi, fem aquest moviment.

També amb Jaume Alonso-Cuevillas?
—Sí. Amb ells, el mes de novembre passat, vam decidir que presentaríem un escrit sabent que no teníem cap termini legal de fer cap recurs. I el vam presentar el 7 de desembre.

Per què?
—Per provocar una resposta que ens permetés una altra vegada de fer accions jurídiques. I vam dir de fer-ho abans de la reforma del codi penal a veure si aconseguíem que se’ns llegís d’una altra manera. Això ens va bé perquè quan Llarena fa la interlocutòria del dia 12 passat ja ens respon. Ens respon que no fa cas del nostre escrit del 7 de desembre, i continua demanant per a mi el mateix que demanava. I ara, aquesta setmana, s’acabarà el termini perquè puguem fer el recurs formal. I si no ens accepta el recurs formal, que és possible, encara en podrem fer un altre d’apel·lació a una altra sala del Suprem, i després veurem si anem al Tribunal Constitucional, i si anem a tribunals europeus.

Però teniu pendent què diu del vostre cas el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
—Evidentment, segons què digui Luxemburg el 31 de gener, haurem de prendre decisions en un sentit o en un altre. Però és evident que el meu camí, la meva velocitat, sempre serà diferent de la de Puigdemont i la de Comín. Ells depenen d’allò que els digui el TGUE sobre la immunitat, però si no els sortís bé, encara podrien recórrer al TJUE, cosa que vol dir un any i mig o dos més de procés abans de saber si la tenen reconeguda, si els poden extradir, si han d’anar a judici… Per això, la meva estratègia personal d’accelerar aquest procés. I en aquest sentit ens ha anat bé, per més que Llarena ens hagi denegat el recurs. Ens ha permès de fer aquestes accions jurídiques. Perquè jo sol a Europa no puc anar a recórrer enlloc, i si no em poden fer cap petició més d’extradició, em quedo en els llimbs fins que em mori.

Però ja teníeu presentat un recurs al TC contra l’euroordre de Llarena.
—Sí, però per a mi i per a tots els exiliats. I no sé si la resposta que em donin en aquest recurs ja em servirà per a anar a Europa. Ara Llarena ens diu que ja sap que la sentència del judici contra l’1-O no considera malversació la part d’Unipost. Perquè fins i tot l’ex-ministre mateix certificava que no hi havia aquesta despesa concreta, ni estava encarregada pel Departament de Cultura. Però encara que la sentència digui això, com que jo no vaig ser jutjat, a mi Llarena encara m’exigeix allò que deia la documentació de la instrucció. I em diu que si vull demostrar que no és així, que hi vagi i que em sotmeti a judici.

Igualment, Llarena us diu que sí que veu justificable de mantenir la malversació agreujada d’acord amb la sentència.
—Aquest tipus greu de malversació ja és la que jo tenia d’ençà del 2018.

Feu tot això perquè voleu en darrera instància un pronunciament del Tribunal d’Estrasburg…
—No, no, jo vull que em treguin la malversació, perquè jo no he estafat mai ni un euro. I ara era l’oportunitat de fer-ho, amb la modificació del codi penal.

Ja heu vist com ho ha interpretat Llarena, en sentit contrari al que preteníeu.
—Sí. Per això ens vam bellugar abans que no sortís, per si sonava la campana i deia que jo ja no tenia malversació.

Però no ha sonat la campana. I ara, què?
—Sàmper i Cuevillas hi han estat treballant tot el cap de setmana, i aquesta setmana presentaran el nou recurs.

Podeu anar presentant recursos a Llarena, però és fàcil de preveure que us mantindrà el processament sense canviar la malversació.
—Sí, sí. Fa cinc anys que visc setmana a setmana, o a quinze dies a la vista. Si aquest recurs ens el tomben, que és molt possible, doncs aquesta setmana també s’hauran de pronunciar la fiscalia del Suprem, Vox i l’advocacia de l’estat… A veure si avalen aquestes tesis. I no ho dic com una esperança, sinó com un fet. A veure si sona la campana, algú s’hi posa més bé i no fa tants judicis polítics. Jo, amb Sàmper i Cuevillas, he d’anar avançant en la mesura del que passi. Ara, grans il·lusions i esperances, no les tinc pas. Però alguna cosa he de fer. Si ara Luxemburg diu que no hi ha més extradicions, em quedo penjat als llimbs per l’eternitat. No tindré mai la immunitat del president ni de Comín per a entrar a l’estat espanyol.

Aquests moviments impliquen una nova estratègia…
—L’estratègia és que un dia pugui tornar a casa.

Aquest és l’objectiu. Però hi ha d’haver una estratègia jurídica, que prevegi un nou pas si no s’accepta de cap manera de canviar el processament. Aquest pas següent seria el de comparèixer davant del Suprem i a veure què passa en un judici?
—Això jo no ho faré. No em presentaré al Suprem amb un delicte de malversació en la meva interlocutòria de processament. Això us ho dic molt clarament. No he passat aquests cinc anys per anar allà a passar temps en presó preventiva i que triguin un any o més a fer-me un judici. No he malversat, ho saben perfectament, la sentència contra l’1-O ho diu claríssimament i jo vull que em treguin la malversació.

Provaríeu de negociar amb la fiscalia unes garanties en cas de lliurar-vos al Suprem? Unes garanties de no anar a la presó.
—Això es pot fer, però mentre jo tingui la malversació en la interlocutòria de processament seria suïcida. Perquè al final depèn del jutge instructor, i la fiscalia pot dir el que vulgui. En el cas de Clara Ponsatí i Marta Rovira, hi ha una ordre de detenció per un delicte que no implica presó. Però en la meva demana crida i cerca i presó, i això vol dir que si m’agafen estaré tancat al calabós fins que em portin davant del jutge i aquest decideixi si obre vista o el que sigui. Jo hauria de pactar amb la fiscalia, l’advocacia i Vox, i que després el jutge Llarena em fes cas.

Continueu anant a parar a un atzucac amb aquesta estratègia, doncs.
—Per això em bellugo, per mirar de remoure papers. Ara estem pendents què diuen aquesta setmana la fiscalia i l’advocacia, si rebaixen el to o segueixen el de Llarena. I esperarem què digui Luxemburg el 31 de gener. El primer de febrer, segons què hagin dit els uns i els altres, haurem de veure el següent pas de l’estratègia. Sigui com sigui, el meu objectiu és que no s’adormin els papers, ni els passos, que no quedi en l’oblit, ni penjat com un pernil. Jo m’he de bellugar.

Això no us ho permetia la defensa que us feia Gonzalo Boye?
—Segurament, sí. Però hi ha un tema més humà, de proximitat i de relació. En el cas de Boye queda clar quin és l’objectiu, el peix gros, que és el president Puigdemont, la punta de llança. I no vull dir que no es dediqués a mi, però és com quan has de canviar un encarregat que és sota les teves ordres. És que no ho fa bé i ho farà millor el que vingui? No ho sé, però vull fer un equip nou per a tenir un aire nou, una visió nova, una dinàmica nova. Amb Sàmper i Cuevillas hem pogut fer missatges cada dia, o cada quatre hores, o cada dues, els que calgués.

Mireu d’enfocar-ho d’una manera més personal i no tant en bloc de tots els exiliats?
—És que jo no vaig al bloc polític de Puigdemont i Comín. No hi puc anar per velocitats. Si he fet bé o no, el temps ho dirà.

En vau parlar amb els altres exiliats?
—Sí. Sobretot amb el president Puigdemont, que és el primer a qui ho vaig dir. Abans de fer cap tràmit és amb qui vaig compartir les meves reflexions. Era a final de setembre. Ho he fet amb calma, i sense pressa. I tot això està parlat.

S’ho va prendre bé?
—Sí. El president sempre m’ha dit que no entén com és que sóc a l’exili, si sóc el qui menys vaig fer, que va ser zero, i en pago un preu molt alt. És que hi ha una sentència que diu que no hi ha malversació en el milió d’euros d’Unipost.

Però si la malversació la mantenen en el processament, què fareu? Perquè la fase següent és el judici oral, i perquè hi sigui heu de comparèixer al tribunal.
—Sí, és així.

I això heu dit que no ho fareu.
—No ho faré. Mentre hi hagi la malversació, no m’hi presentaré. És que si no faig res ningú no mourà ni un paper, i és lògic que hagi de remoure l’expedient, la carpeta, per obligar-los a fer respostes.

I si la sentència del TJUE no us és favorable? I si diuen que poden repetir l’euroordre? Començaria novament el procediment a Bèlgica. 
—Sí, però un procediment que és la mateixa documentació acusatòria contra meu. El tribunal d’apel·lació belga ja diu que se’m vulneren dos drets fonamentals, i Espanya no va ni recórrer en cassació. Què farem en el judici a Bèlgica? Els advocats belgues em diuen que no es pot fer, que no es pot jutjar dues vegades per la mateixa cosa, ho digui qui ho digui. No sé què pot portar aquí, depèn del que digui Luxemburg.

Si Luxemburg diu que Bèlgica ho va fer malament…
—El TJUE no ha dit mai a un tribunal si ho ha fet bé. Què dirà al tribunal belga de primera instància i al d’apel·lació? Que són uns inútils? O que no s’havien de posar a analitzar aquestes coses? O que mirin si Espanya té una fallada sistèmica en la protecció dels drets?

Si es reactivés l’euroordre a Bèlgica, qui us portaria la defensa?
—A Brussel·les hi ha en Paul i en Simon Bekaert, que són els qui van davant del tribunal i del jutge instructor.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any