El malson de Llarena i les claus del pla del Suprem contra Puigdemont

  • El darrer moviment del jutge propicia retorns imminents, prepara el terreny a Marchena i afegeix incertesa a l'exili

Josep Casulleras Nualart
13.01.2023 - 21:40
Actualització: 13.01.2023 - 22:15
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un dia que el jutge Pablo Llarena no podrà oblidar, el 12 de juliol de 2018. Aquell dia, el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va acceptar l’extradició per malversació del president Carles Puigdemont, però la va denegar per rebel·lió o sedició. Llarena es va sentir tan ultratjat, i el Tribunal Suprem espanyol tan humiliat, que no ho van acceptar. Aquell estiu haurien pogut tenir Puigdemont tancat en una presó preventiva, a la seva disposició, però amb la impossibilitat de portar-lo a judici pels delictes més greus pels quals sí que van jutjar (i condemnar) els seus companys de govern. La situació hauria estat tan inversemblant, i tan reveladora de la contaminació política i repressiva de tota la causa, que s’ho van voler estalviar. I ara que han passat gairebé cinc anys, el botí consisteix a aconseguir-lo sigui com sigui, empassant-se la contradicció de voler allò que aleshores van rebutjar, i amb una maniobra que té un impacte immediat en Clara Ponsatí i Marta Rovira, però incert encara en Puigdemont i Toni Comín, que posa Lluís Puig en una situació delicada i que forma part d’un pla calculat per a rebentar qualsevol pretensió de desjudicialitzar el conflicte polític. I amb unes conseqüències que poden ser greus.

Les mentides sobre Alemanya

Comencem pel malson de Llarena. Perquè l’impacte que va tenir en ell la decisió de Slesvig-Holstein té una dimensió gairebé psicoanalítica, per les sortides de to que ha tingut. En la resolució de dijous, el jutge diu que no té més remei que entomar la derogació de la sedició, però ho fa a desgrat i desqualificant el govern espanyol. Diu que no és cert que els altres estats de la Unió no tinguin delictes equiparables, i enumera tot d’exemples d’altres codis penals en què barreja delictes contra l’ordre constitucional (equiparables a la rebel·lió, que no ha estat pas derogada) i contra l’ordre públic (com era el cas de la sedició). Llarena fa un gran lament quan diu que el comportament dels exiliats és punible en altres ordenaments jurídics europeus i, en canvi, queden “despenalitzats” amb la derogació de la sedició. I diu una mentida quan afirma això: “Cap país d’execució [de les euroordres, és a dir, Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Itàlia] ha dit que els comportaments descrits […] siguin legítims en els seus respectius països i puguin ser desenvolupats per les seves autoritats territorials sense resposta penal.”

Però la sentència de Slesvig-Holstein sobre Puigdemont deia la contrària: “El comportament imputable [a Puigdemont] no és constitutiu de delicte a la República Federal d’Alemanya d’acord amb el dret aquí vigent.” I ho deia amb aquesta rotunditat: “El reclamat no tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, va insistir repetides vegades en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou ‘incitador intel·lectual’ d’actes violents. Tampoc no hi ha cap ‘pla d’acció per a actes violents’ dissenyats per ell, com reconeixen les autoritats espanyoles en les seves al·legacions.”

Llarena deia dijous, per fer entendre que la sedició sí que és castigada a Alemanya, que l’article 81 del codi penal alemany castiga l’altra traïció, l’intent per la força de fer canviar l’ordre constitucional. Però la sedició no protegia pas aquest bé jurídic i, a més, el tribunal alemany va dir explícitament aquell 12 de juliol d’infaust record per al jutge que “el comportament [de Puigdemont] no seria constitutiu de delicte segons el dret alemany, i en especial no pas del delicte d’alta traïció contra la República Federal a efectes de l’article 81.”

Un pla calculat, l’engany de la malversació atenuada

Hi ha un component personal innegable en la persecució dels exiliats per part de Llarena, una obsessió que el porta a fer aberracions jurídiques, a mentir i a recaragolar el dret per aconseguir el seu propòsit. Però aquest darrer moviment no és una sortida de to de Llarena, és massa transcendent perquè no ho hagi fet d’acord i en coordinació amb Manuel Marchena, president de la sala penal del Suprem i del tribunal que va condemnar els presos polítics. Perquè la interpretació que ha fet Llarena de l’efecte que té la reforma del codi penal (el mateix dia que entrava en vigor) en els exiliats té un impacte directe en la interpretació que en farà Marchena arran de les peticions de revisió de sentència que li han arribat.

El moviment és prou precís i calculat per a pensar-ho, perquè el procediment de revisió de sentència és més lent, tot just ha començat ara. I quan Marchena hagi de decidir si subsumeix el delicte de sedició en el de desordres públics ja sabrà que Llarena no ho ha fet, i els arguments amb què no ho ha fet. Havent descartat els desordres en la sentència, perquè segons el jutge no permeten de castigar la gravetat d’aquells fets, Llarena troba en la malversació la manera d’aturar la pretensió d’una rehabilitació política pròxima d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa i de mantenir viva l’amenaça de presó per a Puigdemont, Comín i Puig. I encara més: s’avança a la decisió que la fiscalia superior de Catalunya havia de prendre pròximament sobre l’escrit d’acusació contra Lluís Salvadó i Josep Maria Jové, a qui ja s’ha obert judici oral al TSJC per l’organització del Primer d’Octubre.

La reforma de la malversació que han acordat PSOE i Unides Podem amb ERC havia obert l’expectativa d’una amenaça de penes de presó relativament lleu per a ells i per als processats del jutjat 13, però el Suprem s’ha avançat, i Llarena no s’ha empassat la distinció entre la malversació amb finalitat lucrativa i la que no en té. Afirma que la preparació del Primer d’Octubre va tenir un afany lucratiu, tergiversant els fets provats de la sentència del procés, i els inscriu en la modalitat més punitiva del delicte, que implica fins a vuit anys de presó i vint d’inhabilitació.

De manera que quan Marchena hagi de decidir si revisa les condemnes dels presos ja tindrà un marc interpretatiu per a fer-ho. I també els fiscals del TSJC a l’hora de presentar l’acusació contra Jové i Salvadó. Per a ells es manté l’amenaça d’acusacions i penes de presó i d’inhabilitació elevades. I Marchena pot gastar ara la carta que té d’ençà de la sentència, quan no va especificar quants anys de presó comptava que eren per sedició i quants per malversació. Això li permetria de mantenir inhabilitacions elevades a Junqueras, Turull, Romeva i Bassa per més que la sedició desaparegui. Perquè s’han fet molts comptes, càlculs i interpretacions sobre quants anys devien ser de malversació, tot restant els anys d’un condemnat per sedició dels d’un altre condemnat pels dos delictes. Però tot és especulatiu, perquè la carta només la té Marchena.

Exili: retorns imminents, amenaces vigents

Però, sobretot, aquests moviments tenen efectes sobre els exiliats. Si Llarena hagués subsumit la sedició en els desordres públics agreujats s’hauria trobat que les penes de presó que implica el delicte haurien pogut fer que Puigdemont eludís la presó preventiva en el moment que tornés a l’estat espanyol i fos detingut. Amb el nou codi penal a la mà, li va més bé descartar els desordres públics i forçar una interpretació de la malversació que mantingui el tipus més agreujat, que implica fins a vuit anys de presó. El nivell d’amenaça es manté, doncs, per als processats per malversació. Per a Clara Ponsatí i Marta Rovira, la situació és diferent i el camí del retorn ja és viable sense que impliqui un empresonament. És qüestió de poc temps que tant l’una com l’altra tornin al Principat. Una altra cosa serà veure quina actitud prenen envers el Tribunal Suprem. Ponsatí ja ha dit que no reconeix la jurisdicció de Llarena i que no pensa passar per Madrid. I quan torni al Principat, gosaran ordenar la detenció d’una eurodiputada que té ara totes les prerrogatives intactes? El cas de Rovira pot ser diferent, més semblant a allò que van fer Meritxell Serrat i Anna Gabriel, no en va totes tres comparteixen l’advocat Íñigo Iruin, que va enfilar l’estratègia de negociació amb el Suprem per al retorn de Serret i Gabriel.

La premsa de Madrid ha tornat a engegar el relat cíclic segons el qual ara sí que serà la bona, aquesta vegada sí que aconseguiran l’extradició de Puigdemont. L’argument és que la malversació fou acceptada per la justícia alemanya per a executar l’euroordre, i si la sedició, com a delicte polític no homologable amb les democràcies europees, cau, serà més viable portar el president davant dels jutges espanyols.

Però tant la situació de Puigdemont com la de Toni Comín i Lluís Puig resten pendents d’una decisió transcendental que hi haurà el 31 de gener vinent: la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre les euroordres de Llarena contra els exiliats. Aquesta causa la va obrir Llarena mateix amb unes preguntes pre-judicials formulades al TJUE perquè estava descontent amb la denegació en ferm de l’extradició de Lluís Puig per part de Bèlgica. El tribunal ha de dir si Bèlgica va fer bé de no extradir-lo perquè li era vulnerat el dret del jutge predeterminat per llei i li podia ser vulnerada la presumpció d’innocència. Si ho avala, el panorama de les euroordres canviarà totalment, perquè Llarena no podria continuar enviant euroordres contra ell ni contra Puigdemont ni Comín, tot i que mantindria les ordres de detenció estatal.

Les sentències que vindran

Llarena ja diu que esperarà a saber què decideix el TJUE. L’advocat general li donava la raó, i normalment el tribunal comparteix el seu punt de vista. Caldrà veure si també passa ara, en aquest cas, que ha generat un gran debat jurídic dins i fora del tribunal, amb punts de vista del tot oposats. Aquesta sentència dictaminarà si Llarena pot continuar la persecució o si l’ha d’aturar.

Però hi ha unes altres causes obertes també al Tribunal de Luxemburg, en aquest cas, al Tribunal General de la UE (TGUE) sobre la immunitat com a eurodiputats de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Ara per ara, tots tres tenen de manera cautelar la immunitat que impedeix que es pugui tramitar contra ells cap euroordre, fins que el TGUE digui si el Parlament Europeu els la va retirar correctament o bé va incórrer en una irregularitat perquè es tractava d’un cas de persecució política. Si la sentència els és desfavorable, encara podran recórrer al TJUE, i en el pitjor dels casos, per a Puigdemont i Comín (i Ponsatí, per més que el seu retorn ja hem vist que ja és viable) el procediment es pot allargar ben bé fins al final de la legislatura.

En aquest darrer litigi també hi ha en joc el reconeixement ple de la immunitat que tenen com a eurodiputats i que Llarena no ha respectat mai quant a la protecció que els confereix dins l’estat espanyol. Si el TGUE fes una sentència explícita reconeixent-los-la, s’obriria la via d’un possible retorn. La defensa dels exiliats calcula que aquesta sentència es farà pública el març vinent, tot i que encara no hi ha cap previsió.

Llarena ha volgut moure fitxa abans, amb una lògica interna de fixar uns precedents per a mantenir viva la repressió malgrat la reforma del codi penal espanyol. Però també per enviar alguns senyals al TJUE, per dir-los que ell ja és a punt per si li donen la raó, per més que hagi fet un processament contra tres eurodiputats que tenen actualment reconeguts tots els seus drets i privilegis com a parlamentaris. El magistrat danès Lars Bay Larsen, vice-president del TJUE, és el ponent de la sentència sobre les pre-judicials, i en una resolució del mes de maig de l’any passat, en què concedia de manera cautelar la immunitat a Puigdemont, a Comín i a Ponsatí, recriminava a Pablo Llarena l’abús del sistema d’euroordres, retirant-les i tornant-les a presentar segons la seva conveniència. Doncs Llarena hi torna, perquè el seu malson, la seva obsessió, l’ha portat a desplegar tota una persecució política, i aquest últim moviment que ha fet n’és la màxima expressió.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes