23.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.01.2025 - 07:05
Antoni Puigverd ha publicat un llibre que no és ben bé un llibre de gastronomia. O potser sí. La taula, els gusts, les elaboracions, les tradicions, els records relacionats amb la cuina hi sobreabunden, i un té la sensació que de les 443 pàgines del volum, n’hauria pogut sortir un llibret només dedicat al menjar. Una actualització –necessària, d’una altra banda– d’El que hem menjat planià. Puigverd no és un sibarita, i més aviat prescriu una certa alerta cap a l’hedonisme que ha convertit la gastronomia en la preocupació intel·lectual més preciosa dels comensals més refinats. Aquesta mena de cinisme que ens condemna a demostrar sempre ser el més entès en vins o en les darreres novetats en la restauració, deslligant-nos negligentment de qualsevol altra preocupació, no deixa de ser un signe de decadència, de nihilisme o de fugida als paradisos artificials, com porta al paroxisme parlant de Michel Houellebecq, els personatges del qual “són nàufrags intel·ligents: en tornar de la feina, sols a casa, s’adonen que no saben què volen. De vegades s’aturen a pensar una mica, i no es troben res a dins. Per emplenar el buit, copulen sense parar. Per emplenar el buit, mengen. El menjar –prou que ho sabem– és la nova filosofia. Un dinar porta a un sopar. Un coit porta a un altre coit.”
Que no sigui un refistolat connaisseur, que ompli les pàgines de referències als vins que ha tastat, als restaurants –pràcticament no n’hi ha, tot i que ell ha estat un dels membres destacats de la colla del Motel de Figueres, la penya que s’hi ha reunit ininterrompudament cada primer divendres de mes amb un sanedrí de comensals format per Miquel Berga, Salvador Sunyer, Albert Rossich i Josep Maria Fonalleras, presidit des del cel per qui en va ser el consiliari, mossèn Modest Prats– que ha freqüentat, als xefs que ha conegut, no vol dir que no doni una importància primordial al fet cultural d’alimentar-nos. Al fet de fer-ho en la intimitat i col·lectivament, al fet d’enyorar uns sabors i traspassar uns coneixements. A tota la cultura que sovint falta en l’esnobisme “gastro”. A més, per demostrar que Ocell de bosc (Libros de Vanguardia) és i no és un llibre sobre gastronomia, tenim la prova irrefutable dels títols de cada capítol: “Els fastuosos antipasti de la Carbonara”, “Carta casolana”, “Menús de temporada”, “Vins i licors”, “Selfies i sandvitxos”, “Dulcis in fundo”, “Dinars o cafès (no sempre) de compromís”, “Petits fours: vocabulari de sobretaula”, “Bufar en caldo gelat”, “El txoko” i “En cinc temps”.
La veritat d’una tomata
Catedràtic d’institut allunyat de fa dècades de les aules, periodista, articulista d’opinió, durant molts anys editorialista i tertulià, d’un quant temps ençà, forçat, o no, per les circumstàncies i un present com més va més pertorbador i frenètic, Puigverd s’ha anat replegant cap a una literatura a cavall del dietarisme, l’aforisme, el memorialisme i l’evocació, com ja havia fet a La finestra discreta. Una literatura planiana, seria fàcil de posar-hi aquest adjectiu, ja que comparteix amb el de Llofriu una mateixa geografia, que no busca imitar ni caricaturitzar el mestre, sinó només el model. Des del seu pis de l’Eixample de Girona, malauradament tan diferent del barceloní, deixant-se perdre pel Baix Empordà cap a la Bisbal natal, d’on brollen els records, banyant-se a Aiguablava, trescant per una Roma on ha tornat repetidament, hi trobem un escriptor que congrega els difunts –els pares, l’àvia, l’oncle Lluís, els amics desapareguts abans d’hora… “No idealitzaré el passat, ple de dificultats, pobresa i ignomínia; però no sé celebrar el present”, confessa– i el futur, encarnat en els néts, Lluc i Pau, per a qui preparar uns macarrons que ells judiquen com “els millors del món”. Després de donar-nos-en la recepta, per si volem provar-ho nosaltres, suposem que mentre els nanos endrapen la menja, l’avi afegeix tota una declaració: “Dues són les virtuts dels macarrons. Que són tan bons com fàcils de fer; i que els ingredients són tant saborosos com senzills: la farina de la pasta, l’oli i les hortalisses del sofregit, les parts modestes de vedella i de porc. Als antípodes de la cuina sofisticada, aquests ingredients transporten una saviesa de segles. La dolcesa de la vida, ve a dir Epicur, no depèn dels millors vins i viandes, sinó de la lucidesa amb què apartem del nostre desig els condicionaments que no ens deixen fruir del que tenim i que, a més, tendeixen a fer-nos pair.” També l’escriptor i amic Vicenç Pagès Jordà, evocat amb emotivitat mesurada en el seu furor per llegir i escriure, es rendia a la pasta cuinada per Puigverd.

En les pàgines de Puigverd, l’ensaladilla pot ser el motor, la magdalena proustiana que traslladi l’autor als seus dies llunyans del postfranquisme –el dictador acaba de ser enterrat, tot just– en què aquell jove estudiant de Lletres que acabava d’implicar-se políticament en la fundació de Convergència Socialista, va fer el servei militar a la ciutat andalusa de Jerez de la Frontera, on va conèixer el món de l’antifranquisme i la cultura del sud de la península. O un tomàquet de temporada, una senzilla tomata d’estiu, que esdevé una mena de taula de salvació davant la incertesa que ha ocasionat el naufragi de les grans idees, i la liquidació –o liquació, segons Zygmunt Bauman– de la modernitat: “El tomàquet és un bastió de la veritat. No suporta el relativisme actual. Gràcies a l’aire condicionat podem gelar-nos en plena canícula. Gràcies als hivernacles podem menjar síndria a l’hivern. Gràcies als robots prescindim de les persones. Hem substituït el sexe pels ordinadors. De fet, la cultura queer, tan influent, sosté que la sexualitat no té res a veure amb la natura sinó només amb la cultura. Les fake news han suplantat els fets reals. Tot és tan relatiu que fins la distinció entre veritat i falsedat ha desaparegut: la postveritat, sota l’imperi de la qual vivim, no té res a veure amb la clàssica mentida (que negava i, per tant, reconeixia en el fons l’existència de la seva veritat).” I afegeix: “L’únic que no es rendeix a l’artifici i a la postveritat és el tomàquet: horrible a l’hivern; boníssim a l’estiu. La veritat ha mort com a valor moral, polític o periodístic. Però resisteix als horts. Madura sota el sol d’estiu, enfilant-se per les tomateres.”
Dinars polítics i l’amistat trencada
Òbviament, al llibre no es podien obviar els dinars o cafès propiciats pels polítics i on es deixen portar els periodistes, aquells espais de confidència, d’off the record impublicable, de xafarderia o de seducció, entre els uns i els altres. Per exemple, assistim als dinars amb Mariano Rajoy i Soraya Sáez de Santamaria, però també a la coneixença tardana amb Jordi Pujol. O a la col·laboració, amb un punt d’amargant, amb Pasqual Maragall, en els anys de cap de l’oposició, en un moment com el de la presentació de la moció de censura destinada al fracàs de l’any 2001, en què el factor gastronòmic va ser determinant per a la mala actuació de qui arribaria a la presidència l’any 2003. Però, sobretot, les pàgines que interessaran més els qui encara tenen inoculat el virus de la política són aquelles en què parla de Carles Puigdemont, amb qui va coincidir al diari el Punt, i amb qui van acabar travant una relació molt semblant a l’amistat. Tot i venir de mons ideològics distants i tenir alguns anys de diferència, els unia l’interès i preocupació per la llengua i el fonament catòlic familiar. Els episodis del 2017, en què es van retrobar, en posicions i moments diferents dels quals ofereix algunes primícies, els van acabar allunyant, trencant, fet que més que ressentiment –un sentiment o un motor sobre el qual torna durant tot el volum– li causa un malestar sincer. Una tristesa que ressona. En el fons, m’agradaria pensar que encara hi ha un plat de macarrons pendent amb aquell que una vegada, tal com relata Puigverd, es va definir, precisament, com un “ocell de bosc”, apassionat però poc obedient. “No el busqueu en un estol, no el tanqueu en una gàbia.”