El testament de Vicenç Pagès Jordà

  • El pròleg a ‘L’altre regne’, d’E. M. Forster, demostra la gran qualitat com a lector, escriptor i crític de Vicenç Pagès Jordà

VilaWeb
Joan Safont Plumed
12.10.2023 - 21:40
Actualització: 12.10.2023 - 22:54

Dijous passat no, l’altre –és a dir, fa dues setmanes–, una colla de periodistes i escriptors vam ser convidats a visitar la nova residència literària que la Fundació Finestres ha inaugurat a Cala Sanià. El viatge fins aquest racó de la Costa Brava vaig fer-lo al costat de Miquel Berga. Professor de la Universitat Pompeu Fabra, on ha estat degà, traductor de la llengua anglesa i president durant anys dels professors d’aquesta llengua del país, és un dels màxims especialistes en George Orwell –d’ençà del pioner Entre la ploma i el fusell, hi ha tornat recurrentment i l’any 2020 va publicar Quan la història et crema a la mà, sobre la vivència literària i vital de la guerra de 1936 en l’autor d’Homenatge a Catalunya i en la del poeta Auden– i en uns altres anglosaxons que van estimar Catalunya, com ara John Langdon-Davies i Nancy Johnstone. A banda d’escriure, ha comissariat exposicions i ha tingut diverses responsabilitats tant polítiques com institucionals.

La platxèria d’aquest irònic tan british pot virar de les virtuts gastronòmiques del Motel Empordà, restaurant on una colla formada per Antoni Puigverd, Salvador Sunyer, Albert Rossich i Josep Maria Fonalleras hi han sopat ininterrompudament cada primer divendres de mes, a recordar aquella cita del patriarca Robert Frost, segons la qual “Poetry is what gets lost in translation”, de la qual la cineasta Sofia Coppola en va prendre el títol del seu film. O passar per les desventures d’una aristocràcia arruïnada que va poder conèixer en els seus temps de tinent de batlle de Salt, a consideracions polítiques que pot fer gràcies a la coneixença que va fer de Carles Puigdemont, quan el futur president dirigia el Catalonia Today, del qual Berga n’és encara editor. El lector pot fer-se una idea del personatge si llegeix Una educació, les seves memòries sobre la descoberta de Londres als setanta. O els seus articles al Punt Avui, en què fa anys i panys que escriu. Ho sintetitzava el company Sebastià Bennasar, quan amb motiu de la publicació d’Un aire anglès, un recull de les seves columnes, escrivia: “Berga ha acompanyat el cafè amb llet i el croissant de tot un seguit de lectors que han trobat en la seva ironia i en l’aparent lleugeresa la càrrega de profunditat necessària per a acarar el diumenge amb plenitud d’energia mental.”

Miquel Berga, traductor d’E. M. Forster.

Un projecte de pandèmia

Entre tots els temes sobre els quals va anar descorrent el diàleg fins que vam ser a tocar de la platja de Castell de Palamós, n’hi ha un que em va impressionar. Em va parlar de la seva relació amb Vicenç Pagès Jordà i com l’escriptor figuerenc desaparegut fa poc més d’un any va treballar fins al final en el pròleg als contes d’E. M. Forster, publicats per Proa amb el títol L’altre regne, i que després de parlar amb Berga he recuperat. L’autor d’Els jugadors de whist va polir el text fins pràcticament poc abans de morir-se i, per tant, s’ha de considerar el seu testament literari, tot i l’aire d’obra de tota una vida que tenia Kennedyana, la seva reflexió al voltant de la família nord-americana per excel·lència, com a narració total. Tal com explica Pagès Jordà mateix al pròleg, durant la pandèmia –de la qual ja sembla que no ens recordem– Miquel Berga i ell tenien el costum de passejar pels carrers de la part baixa del barri de Gràcia. En una d’aquestes passejades, va sortir de manera fortuïta el nom de Forster, i la traducció dels seus contes al català, publicada per Columna l’any 1994. Com fos que Pagès no hi estava gaire conforme, tot i el seu entusiasme per l’escriptor anglès, el seu company de digressions peripatètiques, va proposar que se’n podria fer una antologia. Afavorit per la clausura i l’avorriment, Berga va posar-hi de seguida.

“Cada vegada que Miquel Berga enllestia una traducció, me l’enviava i al cap d’uns dies ens reuníem per parlar-ne, generalment en llocs ben ventilats. Després de dedicar una estona a aproximar-nos a Forster des de diferents angles, passàvem a comentar el conte del dia. Ens aturàvem en frases concretes, en accepcions, en gestos, en silencis. Jo li exposava els meus dubtes sobre frases concretes, sobre expressions de l’època sobre rèpliques. Ell consultava el text original i intentàvem fer-nos una idea de tot el que s’havia esdevingut durant el segle llarg que havia passat d’ençà que Forster havia escrit aquells contes. Analitzàvem, conjecturàvem, potser endevinàvem. Com que cada vegada que ens trobàvem retornàvem als anteriors, anàvem descobrint noves capes de significat, que reapareixien en altres textos de l’autor.” Aquest va ser el mètode de treball de tots dos amics. Com explica Pagès, tot i que a vegades van entrar en detalls de la vida d’un escriptor que aviat va ser com de la família –prou per a catalanitzar-li el nom a ‘Fuster’–, van decidir de mantenir la discreció en què, òbviament, un home gai com ell va haver de viure en l’Anglaterra del seu temps –o com el seu homònim de Sueca, hi podem afegir. “Estàvem convençuts que no calia conèixer-la en detall, ja que ell mateix s’havia preocupat perquè les claus d’interpretació fossin incloses a la mateixa obra.”

L’escriptor E. M. Forster.

Rellegir Forster sota la mirada tutelar de VPJ

L’entusiasme amb el projecte va portar Pagès a llegir-se l’obra completa de Forster, també les seves sis novel·les i escriure’n un text d’una gran agudesa. Darrerament, hem viscut una certa reviscolada de l’escriptor, amb la recuperació de Viatge a l’Índia, en traducció de Jordi Arbonès, i Maurice, portada al català per Montserrat Abelló, per part de Navona. També el Club Victòria, de Viena Edicions, ha inclòs Una habitació amb vistes a la seva nòmina de literatura anglesa clàssica, nostrada per Xavier Zambrano. Poden ser més difícil trobar Howards End, Un món sense àngels o El viatge més llarg, tan sols disponibles en llibreries de vell. Les pàgines que l’escriptor figuerenc dedica a cadascun d’aquests títols són una orientació magnífica per al lector que s’hi vulgui llançar. Potser llegint Maurice, que, tal com apunta Pagès, Manuel Vázquez Montalbán, ben poc donat a efusions líriques, qualificava de “preciosa”. Publicada quan ell ja havia passat avall, la història és centrada en la relació entre un estudiant universitari i un guardabosc, que trenca no solament les barreres de classe, sinó també les de l’orientació sexual canònica.

O potser pot optar per Viatge a l’Índia, la seva novel·la més coneguda. “Una de les obres més considerables de la literatura anglesa dels darrers anys”, segons el malaguanyat crític i pioner del comparatisme Ramon Esquerra, a qui Pagès no s’està d’esmenar la plana. El relat té una possible lectura política, de revolta contra el convencionalisme i la injustícia. Demòcrata i antiracista convençut, en aquest sentit, Foster va refusar el permís per a la traducció espanyola de les seves obres en solidaritat amb els escriptors perseguits pel franquisme, després d’haver escoltat un discurs de l’antropòleg i fundador del PEN Català Josep Maria Batista i Roca. Però Pagès usa les mateixes paraules de l’autor per avisar-nos que la bondat d’una obra no depèn del tema, sinó de les seves pròpies sensibilitats: “Si avui ens interessa Forster no és perquè mostrés la xenofòbia, l’homofòbia, el racisme i el classisme, sinó perquè construeix escenes magistrals.” Escenes que James Ivory va portar al cinema i que la meva mare em va fer anar a veure al cinema puntualment, en aquella època en què potser hauria preferit un altre tipus de films. Però aquesta és una altra història.

Tal com es diu al pròleg, Forster va ser un novel·lista precoç que va publicar la darrera novel·la a quaranta anys. Ja ho tenia tot dit en aquest gènere, tot i que hi tornaria en una sèrie de conferències dictades a Cambridge l’any 1927 i que serien publicades amb el títol Aspectes de la novel·la. A parer de Pagès, aquestes reflexions “demostren que es pot ser un bon escriptor i alhora un crític agut. Aquest llibre, breu i influent, només podia ser obra d’algú que havia llegit tot el que calia, i que a més havia escrit unes quantes novel·les remarcables”. Llegint-les, hom pensa si no podrien ser també aplicables al mateix Vicenç Pagès Jordà, el llegat del qual a la literatura i crítica catalanes cada vegada s’anirà fent més evident. Qui sap si quan les corregia, mentre la mort ja el rondava, no les va entendre com un epitafi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any