Albert Rossich: “Sense independència, almenys lingüística, la castellanització és irreversible”

El catedràtic emèrit de la Universitat de Girona Albert Rossich i Estragó (Girona, 1952) viu literalment envoltat de llibres. A casa seva, a Salt, hi té cap a quaranta-cinc mil volums, a més de col·leccions de papers, cromos, còmics i tota mena d’objectes curiosos. Estudiós de la literatura catalana del Barroc, acaba de presentar el primer volum de la poesia completa de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, editada per Barcino. Gràcies al poeta barroc més popular del seu temps, va desmuntar la idea d’una suposada decadència de la literatura catalana que ens havien explicat a l’escola. Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans, parlar amb ell és tenir l’oportunitat d’escoltar un autèntic savi.

—Ja que som envoltats de llibres, volia saber on va néixer la vostra vocació lectora.
—De petit ja m’agradava molt llegir. De fet, he estat sempre una persona sedentària. Recordo que els meus pares m’interrompien a vegades perquè anés a jugar, perquè deien que m’estava massa quiet. A més, al pare li agradava molt la lectura i comprava molts llibres. Tenia els seus criteris. Per exemple, em prohibia de llegir els clàssics russos, perquè deia que era massa sensible i que els havia de llegir més tard. A mi, tot allò que era en català em feia gràcia. El pare, que era molt catalanista, em feia dictats perquè aprengués català i em llegia les Converses filològiques de Fabra. Em comprava sovint el que sortia en català. Des de petit, m’ha agradat no solament llegir, sinó guardar les coses.

—Aquí neix el col·leccionista, el bibliòfil, paperòman…?
—És el començament d’un procés que primer és simplement guardar, després és classificar, en acabat és completar, posteriorment és buscar coses que hi són relacionades i així acaba apareixent el col·leccionisme, que clarament és el que ara es veu aquí. Col·leccions de moltes coses, sobretot de tota classe de paper imprès, il·lustrat. Diria que tinc una mentalitat d’arxiver, és a dir, de guardar les coses que em sembla que la gent no conservaria: prospectes, programes, col·leccions de cromos, còmics, col·leccions editorials… Si una col·lecció m’agrada, n’he de tenir tots els números. Completar una col·lecció em produeix una certa satisfacció, un plaer especial.

—Com us encamineu cap a la filologia?
—El pare de vegades em feia observacions, quan anàvem d’excursió a algun poble, sobre les paraules que feia servir la gent. El que més m’atreia era la fonètica, i la veritat és que em pensava que em dedicaria a l’estudi de la llengua. Però a mi m’agradava una mena de lingüística que quan em vaig posar a estudiar filologia no estava de moda i tampoc no hi havia molts professors que n’ensenyessin. M’agradava la filologia romànica, la fonètica, la dialectologia… I, en canvi, el que es feia a la universitat era gramàtica generativa i transformacional. Al final em vaig acabar decantant per la literatura. Vaig publicar un llibre de poesies molt dolent, però que va guanyar el premi Amadeu Oller de poesia. Ara: sobretot m’agradava la literatura antiga. I el nínxol que quedava més productiu i lliure era la literatura de l’edat moderna.

—Quins van ser els vostres mestres?
—Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona, aleshores Central, amb l’Antoni Comas. Però la meva època d’estudiant va ser una mica frustrant, perquè sempre hi havia vagues i algun curs només vam fer un mes de classes. De manera que, al capdavall, els de la meva generació tots som una mica autodidactes. La filologia catalana tenia poca tradició universitària i no hi havia gaires manuals ni bibliografia. A més, compaginava els estudis de lletres amb els de dret. Vaig estudiar tres carreres: lletres, dret i ciències de la informació. I també vaig anar als Estudis Universitaris Catalans, on vaig tenir de mestres l’Aramon i en Jordi Carbonell. Ell va ser qui em va fer conèixer una preceptiva barroca molt interessant. Aquella època es considerava pobra i decadent, que no hi havia pensament gramatical ni literari, i resulta que aquesta preceptiva s’ensenyava a la universitat…

—El segle XVIII s’ensenyava literatura catalana a la universitat?
—Exactament. Hi havia les classes de retòrica, en què s’explicaven les figures retòriques llatines, i després s’ensenyava mètrica i versificació catalana i castellana. Els estudis literaris sobre l’època moderna tenien una obsessió per si la literatura catalana tenia castellanismes o no, si tenia qualitat o no, mentre en unes altres èpoques aquests dubtes no hi són. I aleshores vaig enfrontar-me als prejudicis de la literatura decadent, que en bona part també era una literatura desconeguda, perquè no s’estudiava. Hi havia molta feina a fer.

—Aquesta ha estat la feina de la vostra vida?
—Estudiar la literatura d’aquesta època moderna, que era poc coneguda, i descobrir i editar textos, també m’ha fet venir ganes d’estudiar unes altres coses poc valorades, com ara la literatura plurilingüe.

—I quan topeu amb el Rector de Vallfogona?
—Des del començament, perquè en aquesta preceptiva que vaig editar vaig veure i vaig quedar molt sorprès veient que els exemples, o alguns dels exemples, eren de poesies del Rector de Vallfogona. Aquest autor, que era considerat vulgar i escatològic, era un autor que, ni que fos indirectament, s’ensenyava a la universitat! En Comas em va animar a continuar estudiant la poesia del Barroc i em va dir que seria important fer una edició del Rector, perquè no se sabia quins poemes eren seus i quins no. Em va posar en contacte amb un metge originari de Vallfogona disposat a ajudar-me econòmicament per publicar-lo. Em pensava que seria una feina fàcil, perquè de manuscrits, en aquella època, n’hi havia ben pocs de localitzats. Ara en són gairebé un centenar. Entremig, vaig trobar feina a l’Escola de Mestres i al Col·legi Universitari de Girona, que depenien de la Universitat Autònoma, i vaig traspassar-hi la tesi, que em va dirigir finalment en Joaquim Molas.

—El poseu al mateix nivell que Ausiàs March i Jacint Verdaguer.
—Tres autors que marquen una època i que es fan famosos més enllà de la seva obra. Amb el temps, susciten interpretacions diferents. Al segle XVI, March era vist més com un filòsof que no pas com un poeta i Verdaguer podia ser vist com un propagandista catòlic, però pel seu enfrontament amb la jerarquia també era admirat pels sectors anticlericals. Amb tots els autors clàssics passa que se’n fan lectures segons el moment i amb Vicent Garcia també. Primer, com a autor estrictament burlesc, després com a autor barroc sofisticat i elegant, posteriorment, com un poeta escatològic, humorístic i popular… Fins i tot el van voler reivindicar com un poeta religiós. La idea de situar aquests tres autors en fila crec que és molt potent per fer veure com la literatura catalana no desapareix tot d’una, que és la lectura que fan al segle XIX per desconeixement, quan es troben una llengua completament desprestigiada, dialectalitzada , que no és oficial, i es pensen que això fa molt de temps que dura, que ja ve del casament dels Reis Catòlics, i no és així.

—D’alguna manera, per situar Vicent Garcia en el lloc que es mereix, calia desterrar aquest concepte de decadència.
—Això ha fet que m’hagi entretingut molt a explicar també aquest context. Hi havia una mica el perill que Vicent Garcia fos vist com un bolet o una excepció d’una època decadent. Això és una lectura equivocada de la complexitat del Rector. Té molts seguidors, i no sempre són populars i escatològics, i quan Fontanella tria un autor com a exemple de poeta modern agafa Vicent Garcia. I Fontanella és un autor el màxim d’ambiciós i exigent, literàriament. A partir d’aquí canvia tota la perspectiva sobre el Rector. La seva poesia era un model poètic, innovador en el seu moment. Es converteix en el cap de l’escola barroca. És el poeta més important de l’edat moderna.

—Dieu que si alguna cosa no és la primera meitat del segle XVII és una època de decadència.
—Perquè comparat amb el que passa al final del XVI és una època de gran vitalitat i d’aparició de molts autors. Hi ha aquell poema de Garcia que diu que ja són tants els que avui fan de poetes que ens faltaran llorers per a fer corones. Les muses estan atrafegades plantant llorers per a coronar els poetes. Hi ha una gran vitalitat creadora i una renovació poètica, que arriba amb el Barroc. A més, el català és la llengua del poder, que es fa servir oficialment a tot arreu. És una llengua d’estat.

—Vicent Garcia és un poeta barroc, és un personatge històric, però també una figura de llegenda.
—Un personatge del folklore, de tot aquest anecdotari. En Molas deia que s’havia de dissociar el nom de Vicent Garcia del Rector de Vallfogona, que era connotat despectivament, i el vallfogonisme era una cosa que no tenia valor literari. Això és un error, perquè ell va fer servir tota la vida el títol de Rector de Vallfogona. I entre les seves obres n’hi ha d’escatològiques i burlesques. Fer allò volia dir que havíem d’agafar només les poesies amoroses o retòricament elegants, i prescindir de les altres, i em sembla que això és continuar la visió noucentista del Rector de Vallfogona com una cosa vulgar, basta i que s’ha d’amagar. El que hem de fer és explicar la complexitat del personatge. Tot el mite i les anècdotes del Rector de Vallfogona són pràcticament totes inventades, però es basen en una realitat: és un capellà que escriu poesies burlesques.

—Però resulta que de la veritable biografia en sabíem ben poc…
—Sembla mentida que un autor tan popular fos tan poc estudiés i hi hagués tants errors en les coses que se n’havien dit. La meva tossuderia no sé si és una qualitat o un defecte, però calia anar fins al fons. Enric Querol va descobrir que el pare de Vicent Garcia havia fet testament a Saragossa, i em vaig entestar a anar a buscar el testament. Si quan va néixer Vicent Garcia els seus pares vivien a Saragossa, el més lògic és que hagués nascut allà. Va ser difícil, però finalment vaig trobar la partida de baptisme.

—I el teníem per un capellà de poble, i, en canvi, era un home molt ben relacionat.
—A la partida de naixement, els seus padrins són nobles. És un fil que encara es pot estirar, i potser algun dia trobarem alguna explicació més, perquè ell no en parla i les famílies amb qui es relaciona a Barcelona o a Tortosa són unes altres.

—Defenseu que el seu humor és moral.
—Les seves referències eròtiques eren moralistes, pròpies de l’època. Així es llegeix tota la literatura burlesca, com una denúncia dels vicis, dels mals costums, dels pecats. El que passa és que això s’explica de manera descarnada, humorística i una mica grotesca, i no estem acostumats que la crítica es faci des d’aquesta perspectiva. Però en aquesta època aquests autors eren considerats uns moralistes. A part d’això, hi ha un altre vessant poètic burlesc que es justifica per la paròdia, per la desidealització. En aquest cas, no es denuncien uns vicis, sinó unes pràctiques retòriques gastades.

—No era un llibertí sinó un moralista.
—De totes les poesies eròtiques no n’hi ha cap que sigui feta per excitar, ni que sigui sensual, en el sentit de buscar per sobre de tot la bellesa i l’elegància. O és la paròdia de la idealització renaixentista o simplement és la idea que tot és vanitat, que tot és efímer i no ens hem d’il·lusionar amb res, perquè tot s’acaba.

—Al començament del segle XVIII el van voler convertir en un poeta nacional.
—Sí, en podríem dir així. Evidentment, en aquella època el terme no existia i no sé com ho hauríem de dir, però és el que potser faríem servir avui. Quan es publica l’edició del 1703, és el gran català, és el gran heroi, és el gran representant de l’idioma i l’identifiquen amb l’idioma.

—I com és que al final va passar de ser el Virgili català a l’home que havia convertit el Parnàs en un bordell, com diu Marià Aguiló?
—Per als homes cultes del XVIII era el gran iniciador de l’escola poètica vigent en aquell moment. En tot cas, van dissimular algun aspecte que podien considerar que no era adequat, per la seva condició de sacerdot. Els seus editors expliquen que tenen una raó particular per no incloure alguns poemes que no són dignes d’ell. Ara, com que és el gran responsable de la modernització de la poesia catalana, l’exalcen. Però, al segle XIX, els grans homes que han construït la Renaixença sobre les escorrialles de l’edat moderna consideren que això no és poesia, que és vulgar… La grandiloqüència romàntica és antitètica de la retòrica del Barroc, i quin és el gran poeta que ha arribat com a únic exemple d’aquesta literatura? El Rector de Vallfogona. Ell serà el culpable que la literatura s’hagi castellanitzat, que sigui ordinària, vulgar, humorística, burlesca… Tot allò que no és elegant i no es pot fer servir d’estendard de la recuperació de la literatura catalana. Prefereixen prendre de referents els trobadors, o la idea que en tenen.

—I ens fan desaparèixer el Rector de la consciència literària?
—Continua essent molt popular, i tot un sector que no se sent gaire identificat amb el món més acadèmic i seriós de la Renaixença, com ara Frederic Soler (Pitarra), i les revistes satíriques l’Esquella de la Torratxa i la Campana de Gràcia, el reivindiquen i en mantenen la vigència. Això vol dir que era un clàssic, perquè fins i tot en el moment que els grans professors el condemnen, hi ha lectures que el mantenen viu. És sobretot al segle XX quan triomfa la visió del Noucentisme, quan tan sols queden les anècdotes populars contaminant el bon nom del personatge.

—Per què ens pot semblar actual el Rector?
—La literatura actual ha trencat amb la seriositat i la transcendència d’allò que havia estat el realisme social o la poesia pura. Avui la poesia ha trencat amb aquests models que predominen fins als anys setanta i s’hi pot tornar a identificar. En la literatura postmoderna també hi ha un gust per la ironia, per la paròdia, pel joc literari. A més, el seu sentit de l’humor continua essent vigent, perquè sobretot consisteix a trencar amb la ingenuïtat. De vegades és, fins i tot, manifestar l’obvietat… Una mena d’humor molt actual. També hi ajuda el fet que avui dia no hem de posar filtres morals. O filtres lingüístics, que són els que costen més. Hem d’entendre que els castellanismes són, en aquella època, un factor de modernitat i de joc. També hi ha un aspecte que avui podríem considerar políticament incorrecte, com la misogínia, que s’ha d’analitzar des de la perspectiva de l’època, que no té tant a veure amb el menyspreu a la dona com en el fet de veure els plaers de la vida com una cosa efímera que no aporten res de bo.

—Ara que parlem del moment actual, sempre us ha preocupat la situació de la llengua i la sociolingüística. Amb August Rafanell vau alertar del cofoisme de la normalització. Com veieu la situació del català?
—Hi ha un problema que és de molt difícil solució. Tota la societat catalanoparlant coneix perfectament el castellà. Això, en comptes de ser un avantatge i una riquesa, que és el que hauria de ser, sovint es converteix en l’exigència d’haver de cedir en l’ús de la llengua. Se suposa que, com que tots entenem el castellà, si no el volem parlar és una falta d’educació o una falta d’empatia, perquè és possible que l’interlocutor no sàpiga català i, en canvi, segur que tots sabem castellà. Aquest és el problema, perquè en principi les llengües es mantenen no per la militància dels parlants, sinó per la rutina del fet que, en aquest lloc, aquesta és la llengua que sap tothom. Si resulta que aquí, pel fet que ja s’ha arribat a una alfabetització general de la població, tots els catalanoparlants saben castellà, aquest mecanisme natural de preservació de la llengua, que és el fet de pensar que si no parles català, pot ser que no t’entenguin, no funciona tot sol. Aleshores han d’intervenir uns altres factors que pot semblar des de fora que són una obsessió, una exigència exagerada, una rigidesa o intolerància. I fa que sigui més fàcil de renunciar i no mantenir el català. Però si es fa això, el català anirà reculant cada vegada més.

—I què s’hi podria fer?
—Hi hauria un factor de correcció molt important si Catalunya fos independent i no hi hagués la imatge, des de fora, que això és un tros d’Espanya i, per tant, que aquí es parla espanyol. Si hi hagués la imatge que aquest és un país català, o que Espanya és un país dividit en territoris que tenen llengües diferents, encara que la gent sabés castellà, això donaria a la llengua i a les relacions entre els parlants una força molt més gran que ajudaria a mantenir-la. Sense independència, almenys lingüística, la castellanització és irreversible. Hi ha d’haver un estat, el nostre o un altre, però que doni al català la força necessària que ara no té, o no en té prou. I no veig per part de l’estat espanyol la consciència que això s’hagi de revertir. Més aviat crec que se senten còmodes amb el fet que el català no tingui un pes més gran del que té.

—I ja els va bé que no tingui futur?
—Potser pensen que sempre quedarà com un factor secundari. Però si el català adopta un paper subordinat, acabarà desapareixent com a llengua viva.