Pere Aragonès i Jordi Sànchez van presentar ahir l’acord que permetrà que a final d’aquesta setmana el dirigent d’ERC siga, finalment, investit 132è president de la Generalitat de Catalunya. El podeu llegir sencer ací.

Una volta llegit el text, la primera impressió que tinc és que és un acord prim. Un acord que certifica més que res l’acostament dels sectors més pragmàtics de totes dues formacions. L’objectiu evident és evitar les noves eleccions i, ben segurament, la pressió del calendari ha fornit als negociadors el marc adequat per a poder empènyer cap endavant les qüestions més importants que s’haurien d’haver resolt i que no es resolen. Molt especialment quina ha de ser l’estratègia comuna del moviment independentista. La pressió del calendari i també la constatació, a què feia referència en l’editorial que ahir es va fer vell de seguida, que unes noves eleccions tampoc no resoldrien res.

De moment, es pot donar per cert tan sols que s’intentarà encara un quant temps més el diàleg amb Madrid, s’entén que durant dos anys, perquè el pacte dels dos partits assumeix el pacte previ signat entre ERC i la CUP. I després ja no és clar què passarà, ni qui decidirà què passa. No hi ha una estratègia comuna que es puga reconèixer en l’abstracte concepte d’embat, però sí que sembla clar que no es parteix del mandat del Primer d’Octubre. Tampoc no hi consta quin paper tindrà el Consell per la República, que tan sols és esmentat per a dir que es reformularà –no sé sap si d’acord amb els seus inscrits o sense comptar-hi. Waterloo és més lluny que no pas els Lledoners.

La negociació amb el govern espanyol ocupa l’espai central de la proposta estratègica, tot i reconèixer que fins ara no ha funcionat. La dada només és anecdòtica però aporta una mica de llum. Hi ha cinquanta-una línies de text dedicades a explicar com es farà aquest procés de negociació amb Espanya i tan sols vuit de dedicades a parlar de l’embat democràtic per la independència. Vuit línies que no diuen res de concret, ni esmenten la independència i encara menys la unilateralitat. De fet parlen de “sol·licitar, arribat el cas, la intervenció dels organismes europeus per assolir un referèndum acordat i vinculant”. És a dir, que l’embat previst en l’acord, en tot cas, serà una manera de pressionar per un acord amb l’estat espanyol, no un acte d’autodeterminació com fou el Primer d’Octubre.

Cal insistir, però, que el text incorpora, ací i allà, advertiments en el sentit que un partit o un altre no veuen clara aquesta cosa o aquella altra. Sobre això el president Quim Torra, que té una experiència demostrada en la matèria i és bastant allunyat de Junts, ha reaccionat avisant que sense una estratègia acordada no es pot governar. Però la seua veu ha estat, ara com ara, una de les poques veus discrepants en públic. Tot i que es pot constatar també, sobretot a les xarxes socials, que el sector d’Esquerra més favorable a trencar la unitat independentista no sembla molt còmode i que hi ha hagut un silenci francament sorprenent dels polítics independentistes a Twitter, que renuncie a interpretar. Junts, mentrestant, ja ha anunciat que en cas que els seus afiliats voten en contra de l’acord, els diputats faran president igualment Pere Aragonès, sols que quedaran fora del govern.

Per acabar, permeteu-me de remarcar dues notes positives que crec que també cal tenir en compte a l’hora d’analitzar el valor d’aquest acord de govern.

La primera és que a Espanya el pacte no ha caigut gens bé, com tampoc no ha caigut bé en l’entorn dels comuns. I això no s’ha de menystenir, sobretot no s’ha de menystenir gens el fet que a Espanya sembla que tornen a posar-se nerviosos. Perquè la confrontació la pots començar tu o te la poden començar, fins i tot si no la vols. No perdem de vista aquesta possibilitat.

I la segona és que es podria interpretar que la pressió del carrer ha funcionat. Cosa que seria un magnífic senyal. La conferència d‘Òmnium de la setmana passada i la concentració de l’ANC de despús-ahir, entre més mostres de rebuig i desencís, han format un clima de pressió sobre els partits que em diuen que ha estat decisiu a l’hora d’obligar-los a pactar. Si això és així, és un bon indici. Tant perquè vol dir que el carrer es desperta com per la constatació, fonamental i que obre perspectives més enllà de l’acord, que únicament amb la pressió popular podrem avançar.

PS1. Ahir es va presentar en públic, a Perpinyà, la companyia aèria Air Catalogne. No Air Catalogne Nord, sinó Air Catalogne i prou. Encertadament. Perquè si les quatre províncies espanyoles poden fer servir el nom de la nació per a elles soles, amb el mateix dret ho poden fer les comarques del nord. Sense afegits. Ves que no trobem encara la manera de subvertir el gran tabú del regionalisme catalanista, la identificació obedient entre allò que és la nació i allò que Espanya diu que és Catalunya. Així sí que faríem camí i ben de pressa…

PS2. Ho lamente, però avui m’heu de permetre una reivindicació joiosa del periodisme. Ahir es va saber que ni l’Audiència espanyola no es creu les fantasies, o les manipulacions, que, entre més diaris, El País es va inventar sobre la intervenció russa. Sovint aquesta mena de periòdics s’erigeixen en models de periodisme contra allò que ells consideren mitjans menors i de poc pes, com nosaltres. Però en moments com aquest cal recordar fins a quin punt nosaltres, VilaWeb en aquest cas, fem molt bon periodisme allà on ells fan una cosa que no té res a veure amb la professió. Si us ho voleu mirar amb la perspectiva adequada, i gaudir-ne, us recomane que repasseu aquests dos editorials que, vists amb la distància del temps, deixen poc marge a la discussió:

Una pel·lícula (molt dolenta) sobre Catalunya i espies russos (del 22 de novembre de 2018).
La vergonya del periodisme espanyol (del 15 de setembre de 2018).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.