L’any 1951, en vigílies de la guerra d’Algèria i en ple apogeu del nacionalisme d’estat francès, dos gegants intel·lectuals es van unir per conversar sobre com havia de ser el periodisme. Jean Daniel i Albert Camus, valents entre els valents, van parlar per a la revista Caliban sobre el paper de la informació en la creació de la violència que esclatava a Algèria. Allà Camus hi va remarcar una veritat dura que encara avui no admet discussió: ‘una societat que tolera ser distreta per una premsa deshonrada corre cap a l’esclavitud.’

Avui Albert Camus i Jean Daniel són aclamats com dos dels intel·lectuals i periodistes més grans de la història. Però durant aquells anys de la lluita per la independència d’Algèria, ells, que simplement es van negar a seguir a ulls clucs la propaganda nacionalista de l’estat francès, van ser atacats i perseguits. Per directors de diari mediocres, el nom dels quals avui ningú no recorda, que els negaven la professionalitat. Per companys de professió tan encegats per la ideologia que ja eren incapaços de mirar allò que passava al carrer. Per lectors orbs i fanatitzats que no podien adonar-se com l’odi imperialista els convertia en mala gent. Camús, ell mateix fill de pied-noirs, va resumir el perquè d’aquell periodisme i d’aquella valentia intel·lectual amb una frase que ha quedat per a la història i que encara avui molts periodistes assumim com l’obligació principal de la nostra vida: ‘jo preferisc tenir els ulls oberts’. Tan senzill com és i tan car que pot arribar a ser.

Tot això ve a tomb de la polèmica arran de l’entrevista del pamflet nacionalista espanyol El Confidencial al director de l’Institut Martin Luther King, Clayborne Carson. Va ser publicada divendres i només de veure’n el titular ja vaig saber que era impossible que aquell home hagués dit allò. Vaig demanar a la redacció de VilaWeb que s’hi posés en contacte per comprovar-ho. Però hores després ell mateix va publicar en el seu bloc un escrit en què es declarava en xoc per com li havien manipulat les paraules. Malgrat que ara El Confidencial intente manipular i embolicar-ho encara més presentant àudios parcials, la realitat és incontestable. I duríssima. Això és un gran exemple del qual crec que tots hauríem de treure conclusions, del qual la nostra societat hauria d’aprendre.

El problema, per mi, no és que un diari com El Confidencial, que no respecta cap ètica professional i que no n’ha respectada mai cap, haja publicat una mentida. El problema és que més mitjans l’hagen seguida i que entre tots l’hagen convertida en un fet. Tal com La Vanguardia i El Periódico i la majoria de diaris espanyols, militants entusiastes del nacionalisme d’estat. I també TV3 mateixa. Tots ells sense aturar-se ni per un moment a pensar si allò que estaven fent arribar al públic era possible o si estaven ajudant a difondre una mentida.

El problema és que era molt evident que allò que publicava El Confidencial no podia ser veritat. Només de conèixer com funciona el món acadèmic als Estats Units era fàcil de saber que algú amb una responsabilitat com la que té Clayborne Carson no parla mai de manera gratuïta i banal sobre un tema que no domina. És tan simple com això. I una cosa tan simple com aquesta hauria d’haver fet desconfiar-ne automàticament a qualsevol periodista. La vergonya del periodisme espanyol és que ja no té ni el reflex de pensar, quan es tracta d’atacar el moviment republicà català. Ni tan sols sospita quan veu una astracanada que la lògica diu que no pot ser real. Ha perdut la raó de ser, és a dir, informar, i ha abraçat la propaganda.

Clayborne Carson deixa clar en els seus pulcres punts de resposta al Confidencial que hi ha coses que no veu clares del moviment sobiranista català, com és raonable, i que, per tant, en voldria saber més. Però també deixar clar que, precisament per això no s’atreveix a opinar-ne a la babalà, com aquells xerraires de fira indocumentats als quals els mitjans espanyols estan tan acostumats a donar veu. Encara que, finalment, Carson reafirma la seua simpatia envers tothom que fa servir la no violència i deixa clar que ell no s’atreviria a dir mai què pensaria el doctor King d’un tema sobre el qual no va opinar en vida. Una actitud honrada que, de tan elemental, sobta que algú no siga capaç d’entendre-la. Però és que el periodisme espanyol ja és tan brut, tan decrèpit, tan covard intel·lectualment i tan immoral que no recorda ni les normes més simples. N’hi hauria hagut prou de pensar que era molt estrany que un senyor en aquesta posició acadèmica opinés tan a la lleugera. Això hauria d’haver estat una alerta suficient per a actuar amb prudència i esperar a veure si allò era veritat abans de córrer a intoxicar els lectors. Per contrastar. Però es veu que avui això tan simple és demanar-los massa.

El 25 de novembre de 1939 Le Soir républicain havia de publicar un manifest anònim defensant la llibertat de premsa. El text, l’havia escrit Albert Camús, de fet un dels dos únics periodistes d’aquest diari d’Alger, i no es va poder publicar perquè ho va impedir la censura. Però anys després va ser possible de trobar-ne l’original i, vist des d’avui, tot ell és una gran lliçó que els periodistes d’aquest país ens hauríem de repetir cada matí en alçar-nos. Diu Camus que cap pressió en tot el món no podrà fer que la nostra ment deixe de ser honesta, que resistir és, sobretot, no consentir les mentides ni fer-les córrer. I ho remata tot afirmant que un diari lliure es mesura tant per allò que diu com per la manera que calla, quan al seu voltant tots els altres intenten manipular la veritat.

 

[Una primera versió d’aquest editorial no incloïa TV3 entre els mitjans que van publicar la notícia. Diversa gent em comentava que ho havien fet però jo no ho havia vist en directe i no trobava a la web de la CCMA cap vídeo que em permetès contrastar que havia estat així. Després de publicada l’editorial he seguint intentant trobar la fornt original i finalment ho he confirmat a través de companys de la pròpia TV3 que m’han aclarit que no va existir cap vídeo però que sí que ho van explicar els presentadors del TN en directe. Un cop confirmat això, doncs, he afegit TV3 a la llista. Alguna gent considera però que hauria d’haver deixat constància de que en una primera versió d’aquest editorial TV3 no hi era i després sí. I aquesta és la raó d’aquest aclariment que ara publique.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb