02.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.03.2025 - 21:43
Ara que comencem el mes de març no serà sobrer de recordar que va ser un dia de març del 988 –ningú no sap exactament quin dia va ser– que Borrell II, comte de Barcelona, home, segons que diuen, de constitució més aviat feixuga i de caràcter mig pagès, mig senyor, decidí de no renovar el jurament de fidelitat al rei de França. Un paper –suposant que fos de “paper”– que no se signa, una mà que no s’alça: els gests més transcendentals de la història acostumen a ser d’una simplicitat aclaparadora.
El país –la Marca, els comtats catalans, Catalunya, els Països Catalans, com ho vulgueu considerar– devia ser aleshores una cosa molt vaga i imprecisa, un territori ple de muntanyes aspres, de valls estretes i camins de ferradura, ben allunyat d’això tan estrident que som avui. La vida, segons que ens expliquen els historiadors, hi era pobra, limitada, extremadament primària. Però el gest del comte revela que ja hi havia, diguem-ho així, una intenció, un cert instint de país, una idea de nació –si és que ningú tenia idees d’aquesta mena en la cristiandat militant de l’època. Les idees clares són posteriors als fets, sempre. Es comença fent i després es pensa què s’ha fet. És l’ordre natural de les coses.
El comte Borrell va decidir de fer visible aquella seua decisió independentista encunyant moneda pròpia. En aquell temps, tenir moneda era una cosa molt seriosa i privilegiada, que marcava la diferència. La gent del camp, de moneda, no en veien gens, canviaven blat per ous i així anaven fent. I, tanmateix, tothom entenia què significava aquell gest. Encunyar moneda era un acte d’afirmació en un moment en què no hi havia banderes, ni parlaments, ni passaport ni televisions que transmetessen en directe. L’acte d’afirmació nacional –i disculpeu-me la inexactitud científica de l’expressió–, en qualsevol cas, es feia visible. Com es va fer, segles més tard, amb la proclamació de la República Catalana a càrrec de Pau Claris, el 1641. O amb la república pseudo-napoleònica del 1808. O amb la de ben poques hores de Macià, el 1931. O, evidentment, com es va fer visible en el referèndum i la declaració d’independència del 2017. Baules, totes, d’una mateixa cadena.
Aquell dia de març del 988 no sembla que pogués passar res de noticiable, en el sentit que avui donem al terme. Si més no, ningú no ha sabut trobar cap rastre de proclames solemnes, ni de grans discursos, ni, encara menys, de manifestacions de cap classe al carrer. I potser el secret de la història del nostre país és, precisament, aquest: anar fent, anar construint, sempre i tossudament. De vegades en silenci, com Borrell II; de vegades amb el clamor de tot un poble al darrere, com el que vam veure l’octubre del 2017. Les formes canvien, però el fons és el mateix: l’afirmació persistent d’una voluntat col·lectiva. De ser.
La primera independència catalana, la de Borrell II, no fou confirmada per França fins 280 anys després, però ja va ser un fet consumat molt abans de ser un fet legalitzat. En aquest país sempre hem tingut una certa tendència a passar davant de les lleis. A crear realitats que després, tard o d’hora, s’han d’acabar reconeixent, tant si els altres ho volen com si no. El referèndum del 2017 i els dies que el van seguir, amb tota la complexitat i amb totes les llums i ombres, no deixa de ser un episodi més d’aquesta llarga tradició d’autoafirmació. I això val més que no ho oblidem.
PS1. La historiografia espanyola ens ha fet mirar sovint on no passaven les coses perquè no la interpretàssem amb llibertat i a partir de nosaltres mateixos. El primer de març, en aquest cas de 1810, és una data també a recordar i rememorar. És el dia de la revolta dels menorquins que l’11 de juny de 1802 havien deixat de ser súbdits del rei d’Anglaterra per a passar a ser-ho del d’Espanya i que en vuit anys van descobrir, indignats, les conseqüències de la dominació espanyola. Com explica Andreu Murillo en el llibre (introbable a les llibreries) La “revolució” menorquina de 1810, a tots els pobles de l’illa els bans del governador espanyol es van empastifar, es van assaltar oficines de l’administració espanyola i les cases dels despòtics funcionaris espanyols i es va desarmar la tropa que feia tasques de policia. No m’estranya que intenten que el precedent passe desapercebut.
PS2. És, si més no, curiós –per no dir alarmant– que siga el president dels Estats Units qui renuncie a la pròpia història americana. L’aliança entre Europa i els Estats Units no fou cap atzar ni cap capritx dels polítics de torn, sinó una necessitat. Els nord-americans, que no són pas estúpids, van entendre que la seua prosperitat i la seua seguretat depenien d’una Europa forta i aliada, de manera que aquell “pla Marshall” i l’OTAN no eren actes de beneficència desinteressada, sinó càlculs pragmàtics d’una potència ascendent. Ara Trump, en la seua immensa simplicitat, decideix que tot això és prescindible. Bé, Europa, naturalment, se les enginyarà i a qui perjudicarà aquesta ruptura, a mitjà termini, és als Estats Units. Els nord-americans són gent pràctica, però també sorprenentment ingènua en matèria política. Creuen en els miracles, en les solucions màgiques, en els redemptors. Trump els ha fet creure que poden girar-se d’esquena al món i ser més forts, més pròspers, més segurs. Una il·lusió perillosa que, més tard o més d’hora, es revelarà com això que és: un miratge, una monumental estafa intel·lectual.
PS3. Continuant amb les lliçons de la història, Joan Safont entrevista avui l’historiador Josep Pich i Mitjana a propòsit de la dictadura de Primo de Rivera. L’entrevista és molt sucosa i revela un mecanisme que, segons que sembla, Espanya sempre fa servir contra Catalunya: quan veuen la cosa malament, la monarquia recorre a un “partit” exogen –aleshores el militar, ara el judicial–, que sobrevola la democràcia formal i tot allò que calga. Llegiu-la: “Josep Pich: ‘Alfons XIII va aturar l’autonomia per a Catalunya que Primo de Rivera estava disposat a aprovar’”.
PS4. Si heu vist la nova sèrie protagonitzada per Robert De Niro (Zero Day), segurament un calfred us ha recorregut el cos pensant que tot allò que relata és tremendament possible. Ho és tant que ja ha passat a petita escala unes quantes voltes. Us ho expliquem avui en aquest article.
PS5. Avui vull recomanar especialment dos articles d’opinió clarividents i polèmics al mateix temps. El que signa la nostra editora Assumpció Maresma (“Si el bilingüisme ens mata, per què no fem callar al botxí Junqueras?“) i el que signa Julià de Jòdar, referint-se a l’emergència de l’extrema dreta catalana (“De jocs falsament patriòtics“).
PS6. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.
