De jocs falsament patriòtics

Temps enrere, els fruits macats de l’autonomisme van ser collits per la sociovergència i es van podrir amb els tripartits. Entre el 2006 i el 2012 (boicot a l’estatut del 2006, Plataforma pel Dret de Decidir, consultes independentistes, manifestació del 2010, fundació de l’ANC), un moviment amplíssim va fer foc nou a tot el país, però no va bastar: l’antagonisme d’arrel va ser substituït políticament per les peticions a l’estat (Mas-Rajoy), la desnaturalització de l’expressió popular (9-N), la falsa unitat tàctica del bipartidisme (Junts pel Sí) i la desconfiança dels dirigents respecte a l’energia popular. I la gent, que s’havia organitzat al marge del sistema dependent d’Espanya, els va deixar fer –s’ho va deixar fer, confiada. Era clar que l’independentisme només es podia nodrir de l’aprofundiment de l’antagonisme amb l’estat, no pas contribuint a l’emmascarament del totalitarisme espanyol –com ara fan, mal que els pesi, ERC i Junts en distint grau i diferents maneres.

El desplaçament cap a l’extrema dreta d’un sector del moviment independentista haurà estat una de les seqüeles –no pas menys amarga per més que fos esperada– de la frustració pels fets d’octubre del 2017 –de tots els fets, tant al parlament com al carrer. La incompetència, estultícia i por dels partits independentistes d’aquell moment van donar com a fruit la indefensió del poble davant la repressió espanyola, la desorientació tàctica de les entitats independentistes i la rendició estratègica dels partits. La terra de ningú entre una ofensiva espanyola, sense a penes obstacles, la falta d’un lideratge únic i enrocat, la pèssima estratègia dels líders davant els judicis i la desorientació de les entitats, van permetre que les estructures partidistes tornessin a ficar la banya pel forat de la rivalitat suïcida i de la rutina autonomista fins a la pèrdua de la majoria absoluta al parlament. Entretant, l’estat, amb el millor estil colonial espanyol, desactivava l’antagonisme fent passar bou per bèstia grossa amb indults, “taules de diàleg” i lleis d’amnistia venuts com a “pacificació” o “normalització”, que només van servir per a perdonar delinqüents amb uniforme i placa.

Després de tanta misèria política, un irredemptisme furiós, davant la impotència del moviment i la incompetència del govern i dels partits, va prendre una capital comarcal com a bastió on erigir-se en referent de la irritació popular. N’hi ha que pensen que quaranta anys de fer la viu-viu davant l’estat opressor es poden resoldre en un sospir i n’hi ha que atribuiran la incapacitat dels dirigents polítics independentistes a endogàmies i mesquineses de les maquinàries on regna la mediocritat. I potser tindran raó, però només en una part; l’altra, per a ser honestos, obliga a mirar endins per a comprovar si hem sabut acompanyar la idea amb l’acció, el propòsit amb l’organització i la constància amb la direcció. La meva conclusió és que no s’han fet els deures i, ara, tots els esforços de l’ANC impliquen reunir aquelles condicions animant, mobilitzant i organitzant la lluita de base. Una tasca àrdua i dura, ineludible, per sostenir l’antagonisme amb l’estat.

Tindria mèrit convertir el moviment independentista en una minoria irredempta en la seva pròpia terra, bo i girant contra un difús enemic interior la impotència enfront de l’enemic poderós. Ja ho va fer un cert catalanisme menestral, trumpista avant la lettre, quan va decidir que havíem perdut la guerra del 36 per culpa de la “purrialla murciana revolucionària” finançada, segons els intel·lectuals orgànics d’aquell catalanisme, pel feixisme espanyol, com ho era Andreu Nin, segons els estalinistes, o com ho seria l’actual CUP per l’unionisme, segons els habituals anònims de les xarxes. Abonen aquesta paranoia l’exclusió de la majoria de les decisions que afecten la seva vida quotidiana; l’escassedat planificada dels recursos; la crisi convertida en saqueig permanent de les rendes del treball; la deslegitimació de la democràcia liberal a causa de la impunitat dels estats; el despotisme del mercat i la ideologia neoliberal… En el cas de Catalunya, ho abonarien la repressió sistemàtica com a eina estructural de l’imperialisme espanyol; l’espoliació com a forma de dominació colonial; l’adulteració de la llei per aplicar-la contra els catalans com a enemic interior; l’ofegament exprés i cínicament planificat de la llengua i la cultura catalanes; l’abúlia del govern català espanyolista per a aplicar les lleis pròpies en defensa del país; la difusió de l’espanyolisme sense complexos i el menyspreu consegüent de la catalanitat.

Els irredemptistes d’extrema dreta demanen ordre per resoldre una part, segons ells, dels problemes, mentre fan l’orni davant el desordre capitalista, que campa al seu aire; reclamen neteja ètnica disfressada de lluita contra la delinqüència de carrer, però no pas neteja de màfies immobiliàries, corrupció pública, evasors fiscals, o usuaris de recursos públics per a negocis privats; volen només la llengua pròpia, però voten al parlament amb els partits espanyols en favor de les decisions dels jutges espanyols per la quota de castellà a l’ensenyament.

Ningú que es proposi de resoldre problemes punyents perseguint un enemic interior difús no confessarà cap adscripció d’extrema dreta, una de les característiques, precisament, de la reestructuració de l’imperialisme representada per Trump i les noves oligarquies globals, que es declaren “populistes” i no pas dretanes. Serà interessant de comprovar si, a casa nostra, ens trobem davant d’una operació de tirar l’ham perquè el mosseguin els mateixos queixals ingenus que, sota aparença de “purisme” independentista, han propiciat, gràcies a la inèpcia dels partits independentistes, el govern espanyolista que patim. (Entretant, veiem el president Illa al costat del comte de Godó propagant l’aliança entre poder polític i interessos privats en una “Catalunya oberta a Espanya, a Europa, al Mediterrani i al món”. Per a aquesta genteta, seríem com una tabula rasa…)

Si aquests irredempts d’extrema dreta volen fer net de “estranys”, que comencin convencent el més d’un milió de votants de Ciutadans que s’han passat a PSC, PP i Vox, amb els quals, de passada, Aliança Catalana ha votat, com hem dit, que s’apliqui el 25% de castellà a les escoles catalanes. Aquells són més durs de pelar que la pila del greix de nouvinguts: tenen un estat espanyol que els anima i els protegeix; paguen els impostos i cobren la pensió de l’estat; defensen els valors d’Occident signifiquin el que signifiquin. El problema d’aquesta extrema dreta nostrada és que el poble català no té tradició militarista ni monstres industrials; els extrems encara no tenen bona premsa a la Catalunya “pacificada”; la dreta realment existent és prou hipòcrita per a negar-se a si mateixa (les anomenades esquerres són més il·luses); i  els grans radiquen a Madrid. Només espantaran una mica Junts no pas per raons de país, sinó de quota electoral, no fos cas que els necessitessin demà passat per a fer govern; en aquest sentit, Aliança Catalana és un partit frontissa: tant pot servir els interessos nacionals espanyols com els interessos particulars de les dretes catalanes.

Els resquills d’aquesta extrema dreta ja fan forat en alguns caps del veïnat enredaire (penso, i ho dic en veu alta, en gent com Ramon Cotarelo), i de més enllà, però els nous vents imperials no els afavoreixen. Trump i el trumpisme poden fer forat on els seus seguidors disposin d’estat, però, on no en tinguin, com als Països Catalans, l’establishment polític, el funcionariat i els cercles acadèmics i intel·lectuals estabulats ja en tenen prou amb el balneari autonomista, i no els proporcionaran la massa crítica necessària per a assaltar el poder: la geopolítica mana més que la ideologia.