28.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.01.2025 - 22:09
Junts va aconseguir ahir de doblegar el PSOE i obligar-lo a acceptar les seues condicions per a aprovar una part de les lleis que Pedro Sánchez volia incloure en aquesta cosa tan antidemocràtica de la llei òmnibus.
Fa uns quants dies vaig defensar que era una acció molt valenta del partit de Puigdemont i la vaig aplaudir pel gran valor democràtic que tenia. M’alegre molt que algú haja fet reflexionar Pedro Sánchez i que la demagògia no haja ofegat la política. No hi havia cap raó per què ho pagàs tota la gent normal i corrent, començant pels pensionistes, que el PSOE volia fer servir d’ostatges.
Però la resolució de la crisi és molt més interessant que no semblava. Primer, perquè demostra l’encert de l’estratègia de Junts i ens obliga a demanar-nos per què ha passat precisament ara. Però també perquè deixa clar que Pedro Sánchez farà què siga per mantenir-se en el poder els prop de tres anys que falten i, per tant, Junts té grans possibilitats a les mans.
Anem a pams. Com és que Junts ha aconseguit coses que fins fa poques hores semblaven impossibles? Com és que ha sabut doblegar el govern espanyol d’una manera com no se’n recorden gaires més, si és que n’hi ha cap?
A parer meu, l’explicació és profunda i es relaciona amb els canvis que el Primer d’Octubre i el procés d’independència han causat en la societat catalana. Ja ho sé, que vivim moments de decepció i de desil·lusió, en què la cosa fàcil és insultar tot i tothom i no creure’s res, ni raonar. Però aquells que ho donen tot per mort i que neguen el valor històric del Primer d’Octubre crec que haurien de reflexionar en vista de coses com la d’ahir. Sense aquell canvi històric, el catalanisme, una part del catalanisme ara com ara, no hauria canviat la seua relació amb Madrid. Tot hauria continuat igual.
Perquè, tradicionalment, CiU i ERC anaven a Madrid formant part d’un bloc polític espanyol, sentint-se en l’obligació de contribuir a la governabilitat d’Espanya. I això desarticulava la seua capacitat negociadora. Entraven, tret de l’efímer temps del pacte del Majestic, en el bloc dels satèl·lits socialistes, sempre afavorint el partit essencial del règim.
Però la qüestió és que, malgrat allò que molta gent pensa, sempre es negocia millor contra l’enèmic que no amb l’amic. Les negociacions bones, les que han portat a grans canvis, sempre s’han fet amb els enemics. Amb l’amic no acabes d’anar mai a fons, mai no estàs disposat a esgarrar les cartes del tot. Amb l’enemic ho pots fer.
I ací rau el gran canvi d’aquests dies. Junts ha deixat clar que no és ni de l’un bloc ni de l’altre, perquè allò que li interessa no és la governació d’Espanya. S’ha situat en una posició en què PP i PSOE són igualment enemics, com tots teníem clar el Primer d’Octubre. I, a més, ha sabut fer creïble la seua decisió jugant-s’ho tot amb el no a un xantatge miserable basat en les pensions de la gent. Arriscant-se que els caigués al damunt tota la ira de la població, alimentada per innombrables manipulacions mediàtiques. Han aguantat la posició i això ara els dóna una gran credibilitat.
Credibilitat que els fa diferents i únics. ERC té set diputats a Madrid i Junts té set diputats a Madrid. Però no valen igual. Perquè ningú no es creu que ERC estarà disposada a deixar caure Sánchez i ara és evident que Junts sí. Que no és un amic, sinó un enemic. I gràcies a això la força negociadora dels uns i dels altres no és la mateixa.
La segona cosa interessant del dia és comprovar que Sánchez s’empassarà tots els gripaus del món per tal de continuar dormint a la Moncloa. I ací és on la cosa es fa més interessant, però al mateix temps se li complica a Junts.
Perquè ahir van demostrar que saben negociar millor, però encara no van negociar res que l’independentisme puga viure com una victòria pròpia, com un pas endavant. Ho faran en el futur immediat? Aconseguiran coses tangibles? Doblegaran Pedro Sánchez de la mateixa manera quan es pose en joc el tabú de la unitat d’Espanya?
En l’horitzó, en l’agenda pública si més no, hi ha les competències sobre immigració i l’oficialitat del català a Europa. Són decisions que avancen en la separació d’Espanya en virtut de la institucionalització nacional de Catalunya. Però què hi ha, per exemple, del referèndum d’autodeterminació? Junts sabrà aprofitar, d’ací al novembre del 2027, la feblesa extrema de Pedro Sánchez per fer avançar el país?
Aquesta és la pregunta que avui em sembla més interessant, perquè d’ahir ençà, i vist com tenen collat el president espanyol, tot sembla que s’ha tornat molt més possible.
PS1. Avui fa tres mesos de la gota freda que va arrasar l’Horta Sud i la Ribera. Dissabte els carrers de València tornaran a clamar per exigir la dimissió de Carlos Mazón, però el cas és que el responsable de la mort de 224 valencians continua essent president de la Generalitat. Esperança Camps li ha dedicat avui un retrat implacable (“Carlos Mazón, el president amb els peus de fang”) i us expliquem també quina és la situació de les zones afectades i què passa amb els tres desapareguts que encara no s’han trobat i que a partir d’avui passen a ser considerats de manera oficial com a morts.
PS2. Ha començat oficialment la cursa per a presidir el Consell de la República, amb la presència d’alguns candidats, diguem-ho clar, que tan sols poden ser considerats pintorescs. Pol Baraza i Arnau Lleonart ens expliquen qui són cadascun dels sis candidats.
PS3. Continua l’impacte mundial per l’aparició de la intel·ligència artificial xinesa. Per això he fet aquesta Pissarreta explicant la geopolítica dels xips i què s’amaga rere les opcions que han presentat els Estats Units i la Xina.
PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací.