Un gest valent de Junts, que dignifica la democràcia

  • A Espanya pretenen que no és el partit del president del govern que té l'obligació d'arribar a acords, sinó que són els altres partits que tenen l'obligació de donar-li suport

Vicent Partal
22.01.2025 - 21:40
Actualització: 22.01.2025 - 22:02
VilaWeb
Míriam Nogueras i Pedro Sánchez en una imatge d'arxiu. (Fotografia de Pedro Moya)

Ací al sud, els qui vivim a l’estat espanyol, tenim una democràcia molt justeta. Per no dir que no en tenim. Tenim una democràcia controlada, rígida, tancadíssima. Una democràcia emmarcada per unes regles que ja fa dècades que duren i que malden per evitar a qualsevol preu l’exercici normal d’aquesta democràcia.

No és que al nord, els qui viuen a l’estat francès, tinguen una cosa molt millor –la peculiar restricció del parlamentarisme que va imposar la Cinquena República, com ja sembla que ha comprovat tothom, és un autèntic drama. Però al sud, el fet que sobre les limitacions bàsiques hi plane l’ombra del franquisme ho embruta tot encara molt més.

Arran de la mort de Franco –això ho han explicat els protagonistes–, el règim va cooptar els partits polítics de l’esquerra espanyola i amb les lleis de partits i la llei electoral a la mà, i amb l’ús generós de les subvencions i més prebendes, va establir un sistema que fortifica com en cap altre país europeu el poder de les cúpules polítiques. Dels líders. Es tractava, segons que va arribar a justificar Adolfo Suárez, que si quatre persones es reunien i tancaven un acord, res –res volia dir els votants, la ciutadania, la democràcia, en definitiva– el fes descarrilar. Eren ell mateix, Felipe González, Manuel Fraga i Santiago Carrillo. La política es volia reduïda a aquests quatre caps i a l’escenografia que fos adequada i convingués de desplegar a cada moment.

És veritat que la immensa majoria de les democràcies europees tenen dèficits greus. Molts. Però, per aquest origen concret i pel pes sociològic del franquisme, poques arriben al punt de menysteniment de la voluntat popular de l’espanyola. Del famós “OTAN, d’entrada no” fins avui, tot ha estat una gran enganyifa, una constant aixecada de camisa als ciutadans.

Significativament, però necessàriament, un dels mecanismes derivats d’aquella concepció que establia que calia un “poder fort” (que era això i no res més la taula de quatre) és l’al·lèrgia a les coalicions i als debats, a les transaccions i la recerca d’acords reals. L’antipatia per les concessions i els intercanvis habituals en qualsevol democràcia. La idea malaltissa que si un govern no té la majoria absoluta en mans d’un sol partit és un govern feble. Que ho fa funcionar tot d’una manera molt estranya.

Per copsar la dimensió de l’excepcionalitat espanyola, n’hi ha prou d’acudir a les dades. A l’estat espanyol no hi va haver ni un sol govern de coalició entre el 1976 i el 2019. He fet els comptes de pressa i corrents i potser hi ha algun error, però els meus càlculs diuen que en el mateix període d’anys que l’estat espanyol no va tenir ni un sol govern de coalició, Itàlia en va tenir 41, França en va tenir 29, Alemanya 15 i Portugal 8. Govern amunt, govern avall, crec que s’entén què vull dir. A Europa és normal governar en coalició i els polítics saben que no poden fer allò que els done la gana, sinó que s’han d’acomodar a allò que dóna la gana de votar als electors. A Espanya, això no els entra al cap.

I això ha fet que semble normal que els dos grans partits, PP i PSOE, s’hagen acostumat a fer combregar amb rodes de molí els partits menors. I, alhora, els ciutadans. Tot invertint el pes de la càrrega. A Espanya pretenen que no és el partit del president del govern el que té l’obligació de cercar acords, sinó que són els altres partits que tenen l’obligació de donar-li suport. I això, a banda de ser profundament antidemocràtic, ha originat una enorme frustració amb el funcionament de la democràcia, perquè socialistes i PP, tenint els vots o no tenint-los, a la pràctica han fet sempre allò que han volgut, com si tinguessen majoria absoluta sempre, però sense tenir-ne. Han fet passar per l’adreçador la resta de partits, atemorint-los i atemorint l’opinió pública amb la por pel que diran si no els regales els vots.

Això, ahir, ho va trencar Junts. En un gest valent que crec que qualsevol demòcrata, amb independència de la seua ideologia, hauria d’aplaudir.

Perquè el PSOE intentava d’obligar els altres partits a aprovar-los un decret òmnibus on havia entaforat tot allò que volien encapçalant-ho amb dues d’aquelles mesures que són molt difícils de refusar per a qualsevol partit: pensions i millores del transport públic. Un xantatge.

Òbviament, per a Junts aquesta votació té un risc polític enorme. I és possible que ho paguen car. Els seus adversaris polítics i la premsa que controlen van engegar immediatament una estrident campanya per a acusar-los de tots els mals que pagaran els ciutadans i per a presentar-los com si fossen allò que tots sabem que no són. En realitat, era tan simple de resoldre, això, com dur a votació una a una, separadament, la seixantena de mesures que incloïa el decret. És evident que algunes, especialment les que els serveixen per a posar el crit al cel, haurien estat aprovades. Però unes altres no.

I per què, doncs, s’optava per una tècnica tan polèmica com aquesta dels decrets òmnibus? Primerament, perquè al PSOE no li importen ni les pensions ni el transport públic. Si li importassen aquestes mesures faria mans i mànegues per aprovar-les i el mètode és tan senzill com votar-les separades. Però també fa servir l’òmnibus per dues raons encara menys decents. La primera, que el PSOE sap perfectament que no té la majoria necessària per a aprovar segons quines mesures i, en compte de respectar el veredicte de les urnes i acceptar la democràcia, prova de violentar-la, forçant els partits menors a votar contra allò per què els ciutadans els van donar suport. I, en segon lloc, i això no és menor, perquè el PSOE d’aquesta manera humilia la resta de partits i manté viva aquesta idea, hereva del franquisme, del govern de l’ordeno i mando com a plasmació de la millor manera de governar.

D’ací ve la importància del pas endavant fet per Junts ahir, una actuació digna de ser valorada pel mèrit que té. Mèrit que no els hagen tremolat les cames. Mèrit que no venguen els seus votants per la por de què diran. Mèrit que no accepten el xantatge que tant de mal ha fet a la democràcia en tot el període postfranquista.

 

PS1. Volgudament, he deixat fora de l’editorial l’equació independentista. Però és evident que sense aquesta equació no s’entén com és que, al cap de cinquanta anys, algú s’atrevesca per fi a deixar els xantatgistes amb un pam de nas.

PS2. Tomàs Alcoverro és una referència periodística indispensable per a parlar del Llevant. Corresponsal històric de La Vanguardia a Beirut, coneix com molt poca gent la realitat d’aquella part del món i n’ha parlat en aquesta entrevista d’Oriol Bäbler: “Cap dels estats del voltant de Gaza no vol tenir-hi res a veure”.

PS3. Un altre periodista, Jordi Nopca, ha publicat la novel·la El futur és una petita flama. Joan Safont hi ha parlat: “Em sento identificat amb l’eriçó, que té punxes perquè no li facin mal”.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor