22.01.2025 - 21:40
Acostumat a resseguir pam a pam l’actualitat cultural, avui el periodista i escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’ha d’avenir a ser l’entrevistat i l’objectiu dels fotògrafs. Redactor del diari Ara –on coordina el suplement literari–, ho ha d’acceptar perquè acaba de publicar novel·la, El futur és una petita flama (editorial Proa), una mena de faula protagonitzada per eriçons, musaranyes, óssos polars, ratolins, granotes o serps. Allunyant-se de l’univers de La teva ombra, amb què va guanyar el premi Proa, i seguint la llarga tradició dels bestiaris, el món on viuen aquests animals s’assembla molt al nostre, i els seus problemes, neguits, esperances i utopies són els nostres. Així, doncs, assistim a l’arribada de l’eriçonet a la vida dels seus progenitors, un eriçó informàtic amb la dèria secreta d’escriure i una eriçona que porta la comunicació d’una empresa làctica. Però no es tracta pas d’un manual de criança ni el trasllat d’autoficció de l’experiència de Nopca, pare d’en Marcel i la Joana. Perquè, a partir d’ací, la bestiola protagonista viu esdeveniments, especialment els polítics, marcats per l’ascens al poder de l’extrema dreta, que semblaran superar-lo.
—El futur és una petita flama és un reflex del nostre món. Fins i tot penso que, després de la presa de possessió de Donald Trump, encara sembla que sigui una novel·la premonitòria. Però la primera sorpresa és que feu que els protagonistes siguin animals. Per què?
—Vaig prendre la decisió que fossin animals, en part, per protegir-me. A l’hora d’escriure una novel·la que és molt íntima, i a la vegada és política, havia de trobar una manera de distanciar-me del meu context més immediat, justament per poder-ne parlar més a fons i d’una manera més global. Poder parlar de l’amenaça de l’autoritarisme, de les relacions laborals tòxiques, del patiment de criar algú quan l’esperança està ferida o tocada de mort. Potser va ser, en part, un blindatge, però de seguida em va donar una gran llibertat.
—De fet, aquesta humanització dels animals enllaça amb la tradició dels bestiaris, inaugurat amb el Llibre de les bèsties de Ramon Llull.
—Els animals m’han agradat sempre, potser no tant d’un punt de vista biològic o zoològic, com a matèria narrativa. Des de molt petit, tots nosaltres hem sentit, ens han explicat i hem llegit històries en què els animals eren protagonistes i que, d’alguna manera, suplantaven la nostra realitat. A més, he passat uns anys de la meva vida explicant contes d’animals…
—Els explicàveu als fills.
—Sí, al meu fill gran. Això va fer que em preguntés com seria una història per a adults explicada amb animals. I vaig intentar traslladar la complexitat i la foscor del nostre ambient a uns animals que sembla que portin màscares. Perquè són animals, però són pràcticament humans. Tenen la mateixa conducta que nosaltres. Les mateixes pulsions, neguits, ressentiments i malestars.
—De fet, tan sols t’adones que són animals quan feu esment de les punxes o les urpes de l’eriçó… Diria que tots tenen comportaments humans. Massa humans, fins i tot.
—El repte era escriure una història que em pogués aproximar més al centre de les meves preocupacions, on hi ha desesperació, neguit, angoixa, malestar… Però també és un centre en el qual la felicitat d’una nova vida domèstica i els reptes de la criança han estat determinants. Així i tot, no volia escriure un llibre que fos un manual per a aprendre a fer créixer un petitó. Al contrari. Volia mostrar com aquest petitó trasbalsa, transforma, i fins a cert punt destrueix l’estabilitat d’una parella de classe mitjana i de mitjana edat.
—Per què heu triat els eriçons per protagonistes?
—He acabat tenint molta simpatia per l’eriçó. En primer lloc, no hi ha cap novel·la, que jo sàpiga, protagonitzada per eriçons. Hi ha molts contes, hi ha faules, fins i tot, i hi ha paràboles filosòfiques, com la de Schopenhauer, però l’eriçó no tenia cap novel·la. Per tant, és un territori verge, en aquest sentit. Més enllà d’això, l’eriçó és un animal al qual em sento proper, perquè és tímid, esquerp, té por dels altres i va equipat amb punxes, no tant per fer mal com perquè no li’n facin. Unes punxes que són com una cuirassa.
—Diríeu que aquest eriçó, que és informàtic i no pas periodista cultural, té molts trets de Jordi Nopca?
—Pot ser que en el que és l’aproximació a la vida i la manera de mirar el món tingui concomitàncies amb mi. Al final sóc jo qui escriu aquesta història, i l’he escrita des d’una perspectiva vital que s’acosta a la d’aquest personatge, com a mínim en la part domèstica. Què passa? Que llavors la novel·la té una trama de corrupció que no té absolutament res a veure amb el que hagi pogut viure en primera persona. El protagonista s’adonarà que aquesta corrupció és molt més propera a la seva vida del que en un primer moment pensava. Per tant, és una novel·la de descoberta fins a quin punt estem disposats a transigir amb les corrupcions de la vida adulta.
—I és una novel·la que a la política acaba essent angoixant. Us heu sentit així aquests darrers anys?
—Totalment. En aquest punt, vaig necessitar sortir del context pròpiament català, perquè era un context que a mi, personalment, em va afectar molt. Tot el que va passar entre el 2012 i el 2017 i les repercussions del referèndum i els empresonaments, anímicament em van trasbalsar. I va ser un abans i un després. Sóc d’aquelles persones que sí que han perdut amics per les seves idees polítiques. I que no els ha recuperat.
—I presumiblement sense una gran baralla, sinó un distanciament, no?
—Per desgràcia, no va caldre una gran baralla, sinó que el silenci va ser més feridor que una discussió. Aquest context polític nostre es troba, d’alguna manera, a la base del que probablement a mi em motivava a escriure aquesta història, però vaig intentar trobar un camí que fos compartit amb moltes altres realitats. I en aquest punt va ser quan vaig començar a llegir sobre populismes i especialment extrema dreta. Vaig veure que, no al meu entorn més directe, però sí en entorns que conec, també s’havien radicalitzat en aquest sentit.
—L’extrema dreta arriba al poder democràticament…
—No volia un cop d’estat, sinó una victòria electoral d’un partit populista d’extrema dreta amb el qual l’eriçó no s’enfronta directament, sinó que durant una part del llibre s’hi alia. Aquí hi ha molts dubtes morals, perquè és una història que et parla d’un canvi social que, com a persona, veig clarament negatiu, però a dins de la novel·la aquell personatge l’utilitza per prosperar i per trobar una millor posició.
—Això és un risc.
—Aquesta novel·la és molt arriscada, en molts sentits. Explicar una història en què l’extrema dreta és assumida gairebé com una conseqüència natural d’unes posicions ideològiques de bona part de la societat, i que el seu protagonista, en comptes d’enfrontar-s’hi des d’un primer moment, aprofita aquella ocasió per prosperar, a mi, moralment, em donava joc i em posava en una situació de dubte a l’hora d’escriure.
—Veiem un partit d’extrema dreta liderat per una granota, que no posa tant l’accent en la immigració, com, sobretot, en qüestions econòmiques i ambientals.
—La part, diguéssim, de no-acceptació dels altres i de xenofòbia, hi és, però la granota és prou hàbil per a col·locar-ho en un segon pla. Sempre fa passar les qüestions econòmiques i pràctiques damunt del substrat de la identitat. Al mateix temps, això hi és, però gràcies a amagar-ho i a camuflar-ho aconsegueix el seu objectiu, que és manar. Convertir-se, no només en la presidenta, sinó en la líder del país. I com a líder pren una sèrie de decisions que tenen a veure també amb la força de la mentida en tota la novel·la. Els adults vivim envoltats de mentides, i hem de conviure-hi.
—De fet, l’eriçó amaga moltes coses a la seva parella.
—L’eriçó, com deia, és un animal esquerp, sigil·lós i secretista. Un animal que passa desapercebut i que si es vol observar en la natura costa molt de trobar, perquè no es deixa veure. Vaig pensar que aquesta característica l’havia d’incorporar en el personatge, i per això viu embolicat, com si es tanquessin les seves pròpies punxes, i com si aquestes punxes alhora fossin una bola de neu. Ell va acumulant mentides i secrets, i arriba un moment que això se li torna intolerable. Però no compta què viu amb algú que, com a eriçona, potser també li amaga secrets, tant o més importants que els seus. L’eriçona és la parella de l’eriçó i la mare de l’eriçonet, però alhora és directiva d’una fàbrica de iogurts i productes lactis, i pren una sèrie de decisions i té una sèrie d’obligacions que la fan ser fora de casa.
—Dèiem que El futur és una petita flama també és un retrat de la paternitat i maternitat actuals i fa veure com una nova vida canvia completament una parella.
—Fa que la intimitat que abans hi havia entre ells dos, primer quedi esmicolada i després s’hagi de reconfigurar d’alguna manera. És una novel·la sobre com trobar l’amor després del trasbals i els canvis que representa començar a criar algú. Crec que és un text amb esperança, perquè no parla d’una desintegració de la parella, sinó de la reconfiguració del vincle i fins i tot de l’afirmació d’aquest vincle a través del matrimoni.
—L’afirmació de “només una família unida podrà salvar el món”, que sembla un lema reaccionari, és una de les claus de la novel·la.
—Exacte. Sembla el lema d’un partit d’extrema dreta i, fins a cert punt, s’inspira en aquesta imatge d’harmonia familiar que a vegades vehiculen aquests partits cap al model tradicional. Tot té dues cares, perquè al final els protagonistes han de confiar en aquesta unió familiar, potser no per salvar el món, però sí per sobreviure en aquest món. M’agrada molt ser ambivalent i, alhora, la foscor té uns límits i no volia que aquesta novel·la fos tan fosca com l’anterior.
—En aquesta maternitat o paternitat actual, és molt present la relació amb els pares…
—Qui ha tingut fills s’adona que, en el moment de ser pare o mare, la relació que tenies amb els teus pares també es transforma. No només t’has d’adaptar al fill que arriba, sinó que de cop has de tornar a conviure d’una manera estreta però diferent amb els teus pares. I això a vegades genera problemes i tensions, perquè sovint els pares no tenen les mateixes idees que els fills, però també són una ajuda inestimable. La novel·la intenta mostrar les dues coses: la incomoditat de tenir uns pares als quals l’eriçó no sap com adreçar-se, però que al mateix temps són imprescindibles com a cangurs, per ajudar a criar aquest fill. I penso que això és bo que sigui així.
—La novel·la es titula El futur és una petita flama, i sembla que hi ressona una frase inicial que diu la “l’eriçonet, petita flama, que ha incendiat la nostra vida”.
—L’eriçonet és un incendi, però no queda clar si és destructiu o un foc purificador. Hi ha un moment de la novel·la que el pare comença a explicar contes de bombers i s’adona que, malgrat que els explica perquè els converteixi en herois, el fill està més pendent dels incendis. El que fascina l’eriçonet no és la cura del foc, sinó les flames. D’alguna manera, als nostres dies, sembla que les decisions polítiques estiguin més mogudes per les flames de l’odi i el malestar que no pas per les solucions a aquest odi o aquest malestar. I, així i tot, crec que el missatge del llibre és més esperançador que no pas desil·lusionador.
—Us resistíeu al pessimisme fatalista?
—Potser estic en un moment de la vida en què necessito aquest optimisme o aquest punt esperançador, precisament perquè he passat uns anys molt al límit, personalment, molt tensionat. Potser aquesta esperança neix de la desesperació, justament, d’estar al fons del pou i necessitar aferrar-me a les pedres per tornar-ne a sortir i veure alguna cosa que em donés una certa confiança.
—Parleu d’aquest fet d’estar límit en què viu sovint la nostra generació, laboralment, econòmicament, de futur…
—Els qui ara voltem els quaranta ens trobem en una situació igual o pitjor que quan teníem trenta anys. Penso que, en general, ens hem adonat que hem treballat molt, que la feina que hem fet ens pot enorgullir, podem estar-ne contents, però que som una generació un pèl frustrada, perquè no hem arribat allà on s’esperava que arribéssim i, segurament, no hi arribarem mai, perquè els de darrere vénen amb molta força.
—Els quaranta ja són la meitat del camí de la nostra vida…
—I és una meitat del camí, diguéssim, que la vius amb una mica més de serenitat que d’angoixa, però al mateix temps crec que és un moment molt decisiu d’una vida, i potser les decisions que prenguis en els cinc anys vinents et marcaran els pròxims quinze o vint anys de vida.
—Quin futur voldríeu per als eriçonets, per als fills en general?
—M’agradaria un futur més tolerant, menys marcat pels discursos d’odi,
menys marcat per paraules com venjança o ressentiment, que tant a curt termini com a llarg termini fan molt de mal. A mi em costa pensar que construirem res millor castigant i destruint o donant suport a idees d’aquesta mena. Alhora, em trobo en un moment vital en què, pel que fa a les idees, estic molt marcat per l’escepticisme. A mi em costa o em costaria molt creure en una ratolina com la que apareix a la novel·la.
—Una jove activista ambiental que recorda molt Greta Thunberg…
—En un moment determinat de la meva vida, Thunberg em va fascinar, perquè vaig trobar que havia subvertit clarament allò que s’esperava d’algú com ella. Que va ser capaç de parlar de tu a tu amb els líders, i no tan sols això, sinó que els va insultar. Una actitud digna dels millors punks, però en activista. Ara em costa mantenir l’entusiasme i la fe en qui creu que té solucions per a salvar el món. Però, al mateix temps, m’adono que necessito ancorar-me en algunes idees que siguin com un punt salvífic.
—De fet, aquest escepticisme crec que és molt compartit, i diria, fins i tot, que a vegades arriba a ser més que escepticisme, una mena de cinisme o de desconfiança absoluta cap a tot el que tingui a veure amb la política.
—A la vegada m’he adonat que hi ha algunes idees per les quals val la pena lluitar. Si vivim marcats únicament per aquesta desconfiança i per aquest escepticisme, acabarem absolutament medicats, perquè arribarà un moment que no podrem més. La novel·la també és un crit d’ajuda, perquè a l’eriçó tots els problemes que el turmenten l’acaben posant malalt. La nostra societat, sovint, ens acaba emmalaltint, ens acaba convertint en pacients quan hauríem de tenir salut i, en canvi, acabem caient. Tot plegat ens porta cap a aquesta posició, però hem d’intentar tornar a donar valor a l’existència. És un dels reptes de la mitjana edat. Recuperar la fe i l’esperança en el futur.
