La documentada essència franquista de la constitució que avui ens demanen que celebrem

  • «Ha calgut la revolta catalana per a despullar el règim i perquè tots plegats entenguem i analitzem de manera adequada els instruments de dominació que es van posar en marxa a la mort de Franco»

Vicent Partal
05.12.2018 - 21:50
Actualització: 06.12.2018 - 01:15
VilaWeb

L’actual constitució espanyola és una trampa i ho és des del primer dia. És un artifici jurídic limitat en el seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim, reformant només aquells punts completament imprescindibles. Per això, celebrar-la és una barbaritat.

Comencem pel començament. La constitució espanyola la va redactar un parlament que no era constituent. I això no és solament un matís tècnic. En qualsevol país normal, els encarregats de redactar una constitució són persones a qui la ciutadania encarrega aquesta tasca concreta, sense limitar-los la funció. Les eleccions constituents es convoquen d’aquesta manera perquè tothom siga conscient de les coses que hi ha en joc, i s’acompanyen d’un debat sobre el model de constitució que els parlamentaris redactaran després. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no varen ser això. No es varen convocar mai com unes eleccions constituents, amb la qual cosa, ja d’entrada, tot plegat és d’una legitimitat més que dubtosa.

Però per què no es varen convocar com a constituents? Perquè la convocatòria es va fer a partir de la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. I, per tant, no es podia escriure una constitució de bell nou, sense cap més límit que la voluntat popular. De fet, la cosa és tan bèstia que les corts franquistes havien retirat de la llei de la reforma política qualsevol referència al poble o a la ciutadania com a base de la legitimitat. La constitució espanyola és filla d’aquella llei. Fins i tot, és a la llei de reforma política del franquisme i no pas a la constitució on cal cercar la justificació legal dels pilars centrals del nou règim postfranquista que ningú no s’ha atrevit a tocar mai: la forma monàrquica de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores.

Si no us ho creieu, us recomane que la llegiu (la podeu trobar, desacomplexadament, al BOE: una mostra més que ací no ha canviat res). I us ho recomane perquè entendreu moltes coses. Per exemple, el contingut del capítol primer diu, literalment, que la ‘democràcia’ a l’estat espanyol es basa en ‘la supremacia de la llei’ i no en la voluntat popular. Us sona? Els franquistes d’avui i els nacionalistes espanyols, encara que siguen d’esquerres, beuen d’allà quan expliquen aquesta barbaritat antidemocràtica segons la qual la voluntat de la ciutadania no val res si la llei no la permet primer. Franquisme documentat i documentable.

I és també a la disposició transitòria primera de la llei franquista on es deixa clar com es tria el congrés i el senat, amb una minuciositat estudiada per a afavorir la sobrerepresentació de les províncies més conservadores i, en el cas del senat, per a tenir un instrument explícit de blocatge. La constitució espanyola es limita a copiar allò que deia la llei de reforma. Quan us demaneu com és possible que al senat, la cambra encarregada d’aplicar el 155, el PP tinga el 46% dels senadors malgrat haver aconseguit només el 33% dels vots, podeu anar a la llei franquista i trobareu el com i el perquè.

Siga com siga, el fet és que els diputats i senadors triats el 1977 varen redactar l’actual constitució, tot i no estar apoderats per a fer-ho. Hi ha qui diu que això ja esborra el passat. No és veritat. Perquè les bases fonamentals no es toquen, però també perquè aquesta constitució no va ser redactada lliurement i sense límits, que és com es redacta sempre una constitució democràtica. Hi havia temes vetats per la llei de reforma franquista i d’altres que ho varen ser a la pràctica per la pressió, sobretot, dels militars.

Se sap que el títol de l’actual constitució espanyola que consagra això de la ‘indissoluble unitat’ el van redactar en una caserna militar i el van enviar dins un sobre al congrés amb la indicació que l’incorporassen al text. Però aquesta no va ser l’única intromissió de l’exèrcit franquista. N’hi ha una, fins i tot més greu encara, que quaranta anys després explica el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI. És la definició del paper del rei espanyol.

Aparentment, segons la constitució espanyola, el rei no té cap paper. Això ens han dit sempre. Només té un poder simbòlic, diuen. Hauria quedat molt lleig que el ‘successor del cap de l’estat [Franco] a títol de rei’ tingués prerrogatives polítiques. Molt poc democràtic. De manera que es va dissimular. Herrero de Miñón, un personatge gens sospitós de ser un revolucionari, redactor dels articles que fan referència a la monarquia, ha explicat la maniobra, encara que d’una manera un poc complicada. Diu Herrero de Miñón que si es combinen els articles 62.h, 61 i 8 de la constitució espanyola, es veu clarament que el rei és ‘el mestre de l’estat d’excepció’ perquè ‘en cas d’una greu crisi constitucional’ fins i tot pot ‘recórrer a l’exèrcit per a fer front a qualsevol intent de subversió’. Herrero de Miñón diu subversió, que quede clar. I això no té res a veure amb les monarquies europees ni amb el suposat paper d’àrbitre i moderador. Perquè el rei no és cap àrbitre sinó, ben al contrari, la garantia final de la pervivència dels grans límits marcats pel règim franquista a la democràcia espanyola.

I només cal recordar el comunicat del Consejo Superior del Ejército del 12 d’abril de 1977, el famós comunicat que protestava per la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), per a saber la llista concreta d’aquests límits: la unitat d’Espanya, la monarquia proclamada per Franco, la bandera dels vencedors (de la guerra del 36-39, per si algú ho havia oblidat) i ‘el bon nom de les forces armades’ (és a dir, que no es perseguesca cap militar ni policia pel que varen fer durant la dictadura). No deixa de ser curiós que en un comunicat per a protestar contra la legalització del PCE no s’incloga el comunisme com a problema però sí la unitat d’Espanya. Paradigmàtic. I no deixa de ser divertit que els mateixos propagandistes que diuen que el rei no té cap paper constitucional no puguen explicar com és que, si no té cap paper, va ‘salvar la democràcia’ el 23-F. Perquè si el rei no té cap paper ni pot fer-ne cap, aleshores la democràcia es devia salvar sola, oi? O és que sí que té un paper, guardar l’essència del règim, però s’ha d’amagar a la població? Seguim amb les curiositats: com és que quaranta anys d’ETA no ‘desperten el feixisme’, per seguir la broma aquesta de la gauche divine, i el referèndum del primer d’octubre sí? Fàcil. L’estat no va creure mai que ETA poguera guanyar i, en canvi, va veure l’independentisme vencedor i capaç de destruir l’estat. Per això va eixir a la palestra Felipe VI complint el paper que la constitució, discretament, li atorgava: limitar la democràcia al marc i als límits exigits en el seu dia pel poder franquista.

Podríem continuar tot el dia, però crec que amb aquestes pinzellades ja n’hi ha prou. Ha calgut la revolta catalana per a despullar el règim i perquè tots plegats entenguem i analitzem de manera adequada els instruments de dominació que es van posar en marxa a la mort de Franco perquè aquell famós ‘atado y bien atado’ funcionés com ha funcionat. Però em permetreu una darrera consideració que, ara que hem entès d’on venim, és clau per a encarar el futur dels Països Catalans. De la part dels Països Catalans que encara vivim sota sobirania espanyola.

Hi ha l’aspecte psicològic. I aquest és el gran canvi al qual assistim ara. El 1977, els franquistes, el poder, estaven acorralats i no veien cap eixida a un règim fora de temps i fora de lloc. S’havien de fer perdonar els crims si volien mantenir les prebendes econòmiques i personals. Ho varen aconseguir al preu de romandre més o menys calladets, acceptant l’ambigüitat d’una constitució interpretable. Per a ells, allò era el màxim a què es podia arribar. Per a l’esquerra, en teoria, era el mínim des d’on es podia partir. Però a mesura que l’esquerra oficial es va anar fusionant amb el poder franquista, el retrocés en la interpretació del significat de la constitució es va anar fent més evident. Felipe González es va adonar del potencial que aquella constitució tenia per a salvaguardar un poder gairebé absolut –poder per a robar, per a controlar, per a perseguir políticament i, fins i tot, per matar de manera impune fent servir calç viva. I el PSOE va decidir de congelar-la i afegir-se a la tesi de la dreta, segons la qual aquell era el punt més llunyà on es podia arribar i no pas un punt de partida.

La resta de la història és ben coneguda. José Maria Aznar va entendre que ja havia passat prou temps per a desacomplexar el franquisme que encara era sociològicament majoritari a la dreta, a partir de la seua encarnació en el nacionalisme espanyol més virulent. I Vox només és una fase més, la més descarada de totes, del fenomen. Res més que això. La constitució filla de la llei de la reforma franquista és un instrument del franquisme i el neofranquisme. Per això s’hi senten tan còmodes i n’acabaran fent fora tothom. Pedro Sánchez ni s’ho veu a venir, però ja han començat a fer fora el PSOE de la constitució espanyola, i acabaran fent-la servir contra el PSOE. Amb la gran alegria de comprovar que el mecanisme de reforma dels seus aspectes bàsics ha funcionat perfectament tal com havia estat dissenyat, que era per a fer-lo literalment impossible. Dissenyada per a ells i pensada per ells, la constitució espanyola ha resistit quaranta anys i l’atado y bien atado rau precisament ací.

I ara qui vulga que vaja a celebrar-la.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.12.2018  ·  22:36

Calia una ruptura i no una transició. Ara cal una fugida. Volen tornar als anys quaranta del segle passat i sembla que l’entorn internacional també va per aquesta via.

joan rovira
joan rovira
05.12.2018  ·  22:43

Brillant anàlisi del Minotaure espanyol contemporani. Millor deixar-lo dins el laberint espanyol. No és cosa nostra, per tant, es recomana els que encara hi són dins sortir-ne com més aviat millor. Gràcies!

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
05.12.2018  ·  23:07

La Constitució és la tapadora per netejar les arques públiques durant una transició fraudulenta: mireu les privatitzacions de telecomunicacions, transports, energia…
Només cal seguir el rastre dels politics.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
05.12.2018  ·  23:21

Molt clar Vicent, per tot això i molt més és per lo que hem de marxar, sí o sí, i de pressa.
També perquè cada día estem més allunyats emocionalment de la gent d’aquell país, dels ejpañoles, gent que ens odia, ells sí odien, n’hi ha prou en recordar l”a por ellos”, tal hi com van fer amb els morics i els jueus. Necessiten odiar i envejar colcú, són sangoneres i no canviaran.
No val la pena ni parlar amb ells.
Marxem i mirem endevant, confiem en nosaltres, i una mica de pit i collons.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
05.12.2018  ·  23:23

Genial l’anàlisi. Fa obrir els ulls a tot d’anomalies. Algunes ja les havia intuïdes però n’hi ha d’altres que agraeixo que les posi negre sobre blanc.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
05.12.2018  ·  23:42

Juny 1977, no tinc 21 anys, no puc votar la “reforma”. Desembre 1978 vote NO a la “prostitució” en un cens on voten els que tenen 18 anys. La “consti” és una casa de barrets. Visca la Terra Lliure!

Josep Jallé
Josep Jallé
06.12.2018  ·  00:00

Benvolguts, benvolgudes …. director: avui ho has brodat, com mai.
Per part meva, un parell de coses, íntimes.
1) jo vaig votar NO a la seva Constitució patint l’assimilació d’opinaires, per part dels demòcrates de tota la vida, amb altres que també ho van fer com un tal Blas Piñar (tipus Hernando amb l’assimilació, pel tuit del dia 18 proppassat, dels independentistes amb els nazis). Quins “intel·lectuals” !.
2) avui som de camí de Brussel·les per participar dissabte, dia de la Purisima, a l’arrancada del Consell per la República.
En síntesi: ni la Purísima … ni la Constitució. I, posat a sincerar-me del tot vers el meu credo polític i social, ni Deu, ni Amo ni Patró. Salut i República!.

Conrad Dubé
Conrad Dubé
06.12.2018  ·  00:30

Molt ben explicat. Gràcies. I fugim tan aviat com poguem.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
06.12.2018  ·  02:02

La constitució desigual, establint ciutadans de primera i de segona per la llengua i cultura, feta per unes corts ordinàries no constituents, ve de la legalitat franquista -llei de reforma política- que ve de la victòria feixista -gràcies a Hitler i Mussolini- en una guerra desigual provocada pel sollevament militar contra la legalitat democràtica republicana. Així doncs, tota la legitimitat de l’ens institucional monàrquic té per fonament i pedra angular el colp d’estat militar de 1936. Això són fets històrics. La resta, ideologia.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
06.12.2018  ·  08:26

Excel·lent descripció Director. Jo vaig votar Sí a la “Consti” (encara tinc el còmic del Jueves), creient que el No refrendada la continuïtat del règim, és a dir la dictadura. Però està clar que ens van enganyar. Constatar que Ñ no té remei costa una vida. Next life. Salut.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
06.12.2018  ·  08:30

Un article excel.lent, brillant!
El 78, molts ja ho vèiem…
Ara, gràcies a nosaltres els independentistes, s’ha posat en evidència: Els franquistes, l’extrema dreta, sempre ha existit a espanya, només s’amagaven. Ara s’han tret la careta

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
06.12.2018  ·  08:54

Està clar pq tenen aquesta mania amb la ‘Constitución’ i ‘los partidos constitucionalistas’. Ser ‘constitucionalista’ és ser neofeixista. Doncs bé, no, no som ‘constitucionalistas’.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
06.12.2018  ·  09:05

el problema es que la gent es pensava que la constitucio era democratica i la gent la va votar sense llegir.la.
Jo vaig votar NO per que era el ATADO Y BIEN ATADO, i era totalment franquista, com correspon a miserables franquistes Roca el junyent, i el Tura del Gal i altres mestres en pornografia franquista.
i aquests miserables encara no estan a la presó?

Salvador Aregall
Salvador Aregall
06.12.2018  ·  09:17

En aquesta editorial en Partal descriu amb tota claredat el frau de la constitució espanyola. Ja ho sabíem, però està molt ben descrit i demostrat. Al 1977 hi havia molta por, la transició va costar 591 morts. El pas de la dictadura a la democràcia, havent mort el dictador al seu llit, havia de ser per força un mal pas, un pas falç. Això ho sap perfectament un dels redactors que encara és viu i es permet fer xerrades de commemoració, Miquel Roca i Junyent. Després de 40 anys veiem que el règim franquista es va saber “acomodar” a la nova realitat per seguir sent la classe extractiva que havia estat des de molt abans del franquisme i és veritat que, com diu Vicent, l’esquerra oficial es va fusionar amb aquest poder per menjar una part del pastís. Així veiem com ha quedat l’estat espanyol, un centre, Madrid, ric, burocràtic, especulatiu, gestor dels diners que crea la industria del nord-est de la península i una perifèria pobra i subvencionada. Una reflexió: al Sr Roca del 1977 és molt difícil jutjar-lo per les circumstàncies tan dramàtiques del moment polític, després, no gaire després, s’ha convertit en un blanquejador del frau. Ell i uns quants com ell, que van de pares de la democràcia, que no han volgut dir la veritat, que ens han amagat la veritat, no són res més que traïdors com els que van entrar el 1939 per la Diagonal vestits de blau (Sentís, Samaranch …) que Convergència va blanquejar.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
06.12.2018  ·  09:32

Calia una ruptura i no pas una transició…
Estàvem preparats per la ruptura, de ben segur que no. No cal donar-hi voltes va ser així i no podia ser d’una altra manera. Gràcies per deixar-ho explicat de manera clara per si quedava algun dubte.
I hi hagué en joc moltes més cartes que van fer de la partida 40 anys de postfranquisme.

I què en podem aprendre? I què som capaços de fer ara?

LLIBERTAT!!!!!

manuel serrano
manuel serrano
06.12.2018  ·  09:40

El franquisme i els franquistes sempre han existit, ben instalats, abans estaven amagats i ara han eixit sense careta.

Enric Vilar
Enric Vilar
06.12.2018  ·  09:46

Impressionant anàlisi.
N’hi ha de semblants avui i de periodisme comparador brillant.
Tota una generació a la que ens han pres el pèl. Joc de mans. Trilerisme.
Per els Catalans només hi ha la solució de MARXAR O FUGIR. Tot PDF, Pacific, Democràtic però FERM.
Ara, cap dubte, al igual que Turquía i altre pseudo-democràtics, no dubtaria el borbó de treura l’exèrcit al carrer. De fet, i ho sé de bona font, ho estan desitjant. El resta de Europa i el món els es igual; es allò de “si ellos tienen ONU. nosotros tenemos dos (ous volien dir)”.
Res a fer sino marxar.
Ànim nova generació.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.12.2018  ·  09:57

EL DIA DE LA TRAMPA

La primera frase de l’editorial és de rigurosa exactitud, que la resta de l’article va desgranant amb mil demostracions. Per això no podem pas parlar, amb el mateix rigor, d’involució, sinó de continuïtat. La democràcia a Espanya ha sigut una falàcia. En tot cas, l’engany cuinat per això que en diem esquerra li va obrir la porta al règim neofranquista, donant-li legalitat democràtica. Estic orgullós d’haver lluitat en aquells anys pel seu boicot. Ara eliminarem al règim que li va donar vida.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
06.12.2018  ·  09:59

Vàrem tenir la sort de diverses opiions crítiques a través del PSAN, i el que anàvem a Publia, el parer lúcid de Joan Ballester Canals, i la gran obra de Manuel de Pedrolo, i ens va avisar
despres d’analitzar la Carta Magna (és Manga) no hi aneu, (el vots del si diuen que fou del 92 %, però la votació fou del 68%), com l’actualitat que barallem la xifra del 48% de vot independentista,. Només una dada del 27 de setembre del 2015. La por generada, el corralito, espantar es bo pel feixisme va haver-hi una dada producte de la tasca d’obstrucció de tots els diplomàtics, boicotejanr el vot dels que viuen fora, a Roma l’endemà en una estafeta de correus van xtraviar-se 7.000 vots, que no arribaren, n’hi ha més del boicot que ha fet un recorregut fins el 21-D, no acceptant la derrota (acció greu d’antidemocràcia) i l’avenç de C’s, amb pressupost de més de dos milions d’euros vinguts de Junckers amic de Felipe VI, que a través de la consultora Delph, va aconseguir de fons publics de la U.E. dels Fons Europeus de Desenvolupament Regional Uf!

Albert Miret
Albert Miret
06.12.2018  ·  10:11

Ho sabíem, però ara -gràcies com sempre,Vicent-, ho sabem més i millor. Saben des de temps immemorial que sense Catalunya, Espanya no és possible. I que per a fer-la rendible, calia molta imaginació, humilitat i treball, i es van trobar que del primer no en tenien, del segon menys i del tercer, ni parlar-ne. Ho podrien haver fet amb una mica d’humilitat i respectant-nos, però això també era demanar massa i era assumir la seva impotència. Pregunta important: la situació estava tan desequilibrada abans d’assumir el poder el PP? Ara, a Andalusia passarà el mateix. La gent aguantem fins a un punt, però ens neguem a què a més de mantenir-los, ens xafin el cap amb la bota i es burlin de la bona fe de les persones normals. Aquí ja han fet tard i mai tornarà a ser com era. Ara, veure com ho faran amb una Andalusia revolucionada pot ser ben curiós. I així de mica en mica, es van suïcidant tots solets.

Antònia Renau
Antònia Renau
06.12.2018  ·  10:40

Gracias per descripció per ‘estafada,que persones de bona fe,vàrem votar sí.
Jo i altres persones lluitadores vàrem caure en aquest parany.
L ‘ofec era total i una petita escletxa de llum,ens va assemblar que podríem enterrar el franquisme. Ens varen pendre el pèl, no solament votan-la,sinó durant 40 anys de treballs socials.
Gràcies aquest diaris i a tu Parpal,per descriure tan clarament la situació de submissió que volen mantenir-nos amb mentides, enganys i contra els drets fonamentals de llibertat.

Roser Giner
Roser Giner
06.12.2018  ·  10:57

Gràcies Vicent. De lectura obligada per a tothom per entendre que avui no hi ha res a celebrar, i entendre el perquè es lluita contra aquest estat feixista.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
06.12.2018  ·  11:20

Molt ben explicat, Vicent.
No vaig votar la Constitución perquè només suposava una continuïtat del règim franquista.. i el franquisme era una continuïtat del Decreto de Nueva Planta de 1714.

No ens en sortirem fins que no entenguem que tot va començar amb la destrucció de les nostres Constitucions Catalanes per part de Castilla i Felipe V.

Gemma R.
Gemma R.
06.12.2018  ·  11:20

“La gran estafa”, de la que alguns se’n feliciten. Així s’entén que Miquel Roca compri la tèsi de Felipe González, que encara que fóssim el 50% demostrat, res canviaria. Ell és un dels artífex que es va assegurar que així fós. I se suposa que l’hem de felicitar?? No senyor Roca, no. Més humilitat. Digui que el soroll de sables, no els va permetre fer altra cosa. Que van fer el bo i millor que es podia. Però deixi de sentir-se heroi, perquè és aquesta maleïda carta magna és la que eixopluga el fet que els nostres polítics triats lliurement, siguin a presó sense garanties de tenir un judici just. Així que vagi a donar lliçons a Turquía, que allà potser l’escolten, però aquí ens pensàvem que ens havíeu obert el camí a més i més llibertat. A deixar cada vegada més i més lluny la dictadura i el feixisme. I miri per ón, només el van amagar. Doncs ja ha sortit de la cova. “No estava muerto, no, no.. Estava de parranda”

jaume vall
jaume vall
06.12.2018  ·  11:24

És cert, i està bé que es recordi. El que va passar és que aquí els feixistes van guanyar, mentre que a Europa, van perdre. D’acord.

Ara bé, la maldat dels veïns no justifica els nostres defectes. Vivim bé, i tenim un punt de mesells, uns més, d’altres menys. Si no, com s’explica que les empreses -fins i tot les que tenen la seu social aquí, com Nestlé, Seat, Borges, i tant d’altres, encara continuïn prioritzant el portugués !!!! al català, en les seves etiquetes. No només el castellà, per raons demogràfiques, sinó el portugués per raons logístiques. I nosaltres comprant els productes etiquetats en portugués… calla que potser són més barats que els etiquetats en català, perquè l’empresari ha de quadrar els números, en vendre menys unitats.
Podem continuar “rajant” dels espanyols…. però, i nosaltres, com som de dignes?

JAUME GUIU
JAUME GUIU
06.12.2018  ·  12:16

Té tota la raó en Jaume Vall, ens acomodem i la pela és la pela.
Fem sevir la nostra força com a clients i consumidors i decantem-nos cap als productes i serveis que més ens respectin; quan ho notin a la butxaca, si son un xic inteligents, moltes empreses i els seus manaires s’ho repensaran

Enric Emo
Enric Emo
06.12.2018  ·  12:34

Mireu, penso que els independentistes hem de ser rigurosos. Ens calen més coses, però és important que mantinguem la màxima credibilitat en les nostres posicions.

La constitució espanyola del 78 certament te defectes. Però deixant de banda la monarquia que es va poder votar en referèndum per separat, fou un text obert que permetia diverses interpretacions: no tancava les competències de les comunitats històtiques, les anomenava “nacionalitats” és a dir, nacions, feia oficil el català i altres llengües a les seves comunitats autònomes… Fins i la famosa unitat indisoluble de l’article 1 tenia un altre article, el 96, que el podia desactivar: Els tractats internacionals ratificats per Espanya tenen rang de llei i per sobre de la mateixa constitució. Precisament el dret a l’autodeterminació tindria encaix per aquesta via.

Es veritat que els diputats catalans sentiren la presió enorme del franquistes i els militars, però tot i això la constitució era prou oberta. Per això va ser votada afirmativament en un referèndum que no es pot qualificar de franquista. Només el País Basc i votà en contra. El Tribunal constitucional de l’època va tombar la recentralitzadora LOAPA. Cal recordar que del problema que tenim amb el règim fiscal de Catalunya també en son responsables els polítics catalans que renunciaren a demanar un model com el basc.

Quin és el problema: que a Espanya domina un nacionalisme fonamentalista gens democràtic, que els partits polítics majoritaris han dinamitat la separació de poders i que el tribunal constitucional s’ha posat al servei de la política. Un text legal -ho conec bé perquè soc advocat- no produeix mai efectes per sí sol. Depèn de com l’apliquen els poders i el fa seu la societat.

En conclusió, el problema no és la constitució del 78, sinò la ideologia poc democràtica i nacionalista supremacista de una gran majoria de la societat espanyola. També les pràctiques de control partidista sobre la judicatura i el tribunal constitucional. El problema és més greu que una “constitució desafortunada” perquè és previ. Els catalans no podem viure dins d’aquest marc.

Jordi Miralda
Jordi Miralda
06.12.2018  ·  12:40

Excel·lent i molt informatiu editorial. Ara cal engrescar a tothom per fer un procés constituent de veritat per la República Catalana, i començar fent-nos del Consell per la República.

Assumpció Cantalozella
Assumpció Cantalozella
06.12.2018  ·  13:35

Vicent Partal, un editorial “perfecte”. L’ anàlisi tan necessària, ara que ens obnubilen amb celebracions . Només voldria fer un apunt, que no és pas cap correcció. Si em poso dins la crueltat del franquisme -especialment la del final- i tenint present la força que tenia encara, el retorn de Carrillo, de Tarradellas , del partit comunista, etc. i de fer un text que feia un cert pas, enfront del franquisme.
Però, la força militar , que seguí actuant, aconseguí, gràcies al cop d’ estat de Tejero, una LOAPA. Llei anomenada del “café para todos”, ja que disminuïa la lleu diferència que les nacions teníem en el text.
En el temps, ha decaigut la certa significació d’un text del 78. Ha estat tan superada que no serveix de res més que amagar la realitat que ha aparegut incontestable. Ara, és un destorb.

Josep Rodon
Josep Rodon
06.12.2018  ·  13:46

Avui he deixat de creure en el Paradís. Està en el congreso español, via sagrada constitución. L’he vist ple a vessar de “angelets” Només que no hi havia el colom.
Arriba España, coño! (ep! En boca de un constitucionalista).

Montse Massot
Montse Massot
06.12.2018  ·  14:16

Que bé que per la meva edat no vaig poder votar. Molt bon ànalisis sr. Partal

Josep Maria Barberà
Josep Maria Barberà
06.12.2018  ·  14:58

Hi estic d’acord. Es una p…. farsa.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
06.12.2018  ·  15:20

Muchas gracias Sr. Partal por refrescar la memoria y contar la secuencia tal y como fue.

Roser Caminals
Roser Caminals
06.12.2018  ·  16:01

Un article exce.lent, que aclareix i amplifica el que ja sabem.
Un parell més de reflexions:

La majoria de jutges que ocupen els llocs més alts de l’aparell judicial pertanyen a les mateixes famílies que ja els monopolitzaven durant el franquisme, un aspecte més de la continuitat i la perpetuació.

ETA li era útil a l’estat espanyol perquè per sí mateixa desprestigiava l’independentisme basc i mai arribaria a tenir suport majoritari. Per contra, el sobiranisme pacifista dals catalans té molta més tracció política i legal.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
06.12.2018  ·  17:26

En aquells moments els franquistes potser se sentien acorralats, però l’esquerra era incapaç de fer caure el franquisme, per la repressió brutal que encara hi havia. Recordem que Franco va morir al llit. Molts dels que ho van viure d’aprop diuen que va ser la única transició possible. Al menys en el seu inici.
Per mi, els grans traidors van ser Felipe Gonzalez i companyia, que no van aprofitar els anys de majoria absoluta per democratitzar les institucions. Al contrari, van entrar al joc econòmic de la dreta, la corrupció i els mètodes violents i antidemocràtics , com la calç viva, per mantenir-se al poder. Igual que fan ara. Però ara la seva debilitat és tant gran que ja no tenen res a fer davant el neofranquisme. El que no entenc és com encara hi ha suposats partits d’esquerra que hi volen pactar o donar-los suport en lloc d’allunyarse’n i promoure veritables polítiques d’esquerra.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
06.12.2018  ·  17:40

Felipe González ja va dir ” el pais vasco es un problema de orden publico, el verdadero peligro es Catalunya ”
Un gran denocratofeixiste
Aixo son els socialistes
Gracies Vicens

Robert Joan
Robert Joan
06.12.2018  ·  19:26

Sr Partal: avui ha escrit un dels millors i més encertats editorials que recordo haver-li llegit.
Gràcies.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
07.12.2018  ·  01:23

No m’esperava aquesta de tu, Vicent !

“Artículo 145
En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.”

Vinga va, explica’ns el TÍTOL VIII, ART. 145 de la Santa Constricció, aquell en que és interdida la federació entre comunitats autònomes, excepte la de Navarra i el País Basc via referèndum en aquelles dues regions ençà el Pirineu de la seua nació. Totes les altres tenen prohibit de federar-se i fer-hi fronts comuns. La Rioja i Andalusia no poden unir-se per a ajudar llurs vins i espirituosos. Ni Astúries i Castella-La Manxa pels seus formatges.

A veure si els sagaços lectors vilawebers són capaços d’escatir quina és la “federació política” que destarota l’estructura de l’estat colonial, sense ni tan sols anomenar-hi llurs noms?

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
07.12.2018  ·  18:01

Excel’lent resum. Ja cal que filem prim! Els diners d’Europa s’acaben i l’espoli interior s’ha d’incrementar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes