Constitucionalitzar els drets de les dones és una necessitat, a tot Europa

  • La constitucionalització del dret d'avortament no és, com alguns han volgut dir, un símbol i prou. És una garantia que les dones seran alliberades de la por, de la culpabilitat i de la impotència per controlar el seu destí

Vicent Partal
04.03.2024 - 21:40
Actualització: 05.03.2024 - 07:45
VilaWeb
El primer ministre de França, Gabriel Attal; la presidenta de l'Assemblea, Yael Braun-Pivet; el president del senat, Gerard Larcher; la ministra adjunta de la Igualtat de Gènere, Aurore Berge; i el ministre de Justícia, Eric Dupond-Moretti, assisteixen a la cerimònia de "segellament del Congrés" per autenticar la votació del parlament (fotografia: Emmanuel Dunand).

Els diputats i senadors francesos, reunits en format de Congrés a Versalles, van aprovar ahir d’inscriure en l’article 34 de la seua constitució la “llibertat garantida a les dones de tenir el recurs a la interrupció voluntària de l’embaràs“. La decisió, que afecta positivament les dones catalanes que viuen al nord, és un notable pas endavant en la defensa d’un dret que, sorprenentment per a molts de nosaltres, és amenaçat de fa anys. Per primera vegada, un estat inscriu aquest dret en la constitució, de manera que en reforça la validesa i dificulta que puga ser coartat per qualsevol govern que arribe després.

La revocació de la decisió Roe contra Wade pel Tribunal Suprem dels Estats Units va tenir un impacte de repercussions mundials. Roe contra Wade havia garantit l’any 1973 el dret d’avortament als Estats Units i per això fou tan sorprenent i preocupant que el 2022 el mateix tribunal fes marxa arrere. Era un gest que palesava davant tot el món l’abast d’un retrocés claríssim en els drets de les dones, inesperat fins aleshores en el món occidental, però també era un gest (ho vaig explicar en aquest editorial) que mirava de revertir la societat que tenim. La reacció, una de les reaccions, ha arribat amb aquesta constitucionalització aprovada a l’estat francès.

Fins fa poc no semblava que perillàs un dret com aquest –llevat, dins el nostre país, d’Andorra, on, per a vergonya de tots, és prohibit. Però aquests darrers anys tots hem pogut constatar que una onada reaccionària consistent l’amenaça. Tant que, com és evident, es van fent passos enrere molt preocupants també en el si de la Unió Europea.

A Polònia l’anterior majoria conservadora va aconseguir de restringir molt els supòsits que permeten la interrupció legal de l’embaràs, de tal manera que pràcticament tan sols és possible si ets violada. A Hongria una nova llei obliga la dona a escoltar el batec del fetus –com si no fos prou dolorosa ja la decisió d’avortar. A Malta la interrupció de l’embaràs és prohibida i fins i tot la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ho defensa.

Tenint en compte això, i tenint en compte que passa de fa pocs anys i acceleradament, la constitucionalització del dret d’avortament no és, com alguns han volgut dir, un símbol i prou. És una garantia. És la garantia que un dia les dones de l’estat francès no es trobaran amenaçades, com ho són avui les dones de Polònia, Hongria, Malta; o fins i tot Itàlia, on creixen les denúncies sobre la dificultat creixent per a la interrupció voluntària de l’embaràs. Una garantia, en conseqüència, que fóra bo que s’introduís també en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

La sessió d’ahir al parlament francès va ser plena de moments emocionants, de records justs i pertinents per a grans lluitadores com Simone Veil, Gisèle Halimi o les militants del Moviment per la Llibertat de l’Avortament i la Contracepció (MLAC). Però he de dir que a mi em va impressionar especialment la història que va relatar el senador alsacià Claude Malhuret, i la manera com ho va fer.

Malhuret, que és metge, va recordar vivament un episodi passat en un hospital on treballava com a cooperant, quan encara era molt jove. I crec que per entendre el pas fet ahir paga la pena de reproduir algunes de les seues paraules:

Un dia vaig veure aparèixer a la meva oficina una jove de disset anys o divuit, de qui sempre recordaré el rostre. Tenia en l’esguard una expressió barrejada de terror i d’incomprensió, els cabells esbullats, la roba desgavellada, com si s’hagués alçat feia poc. Aquell matí un veí havia descobert el cadàver d’un nadó acabat d’enterrar, gairebé arran de terra.

Vaig quedar petrificat. Allò que tenia davant era un infanticidi, és clar. Però alhora jo sabia perfectament per què era allà aquella jove, en un país com tants altres on ser mare soltera –era el terme que es feia servir a l’època– significava exili social i deshonra. Per a la família, l’avortament era prohibit, i severament. I, d’una altra banda, com podria aquesta quasi-nena confiar en ningú per trobar una llevadora?

Malhuret acabà el seu magnífic discurs anhelant un món en què “les dones seran alliberades de la por, de la culpabilitat i de la impotència per controlar el seu destí“. Que així siga.

 

PS1. Hi ha una certa polèmica sobre si és cert que l’estat francès és el primer del món a consagrar el dret d’avortament en la constitució. És cert que el 1974 Iugoslàvia va inscriure en la constitució el dret d’avortament, però ho va fer d’una manera no explícita, sense anomenar-lo. A propòsit: dels sis diputats i senadors catalans presents a la convenció ahir, cinc van votar-hi a favor i una es va abstenir.

PS2. Avui us oferim dues entrevistes particularment interessants. La primera amb Llorenç Barber, una icona de la millor música –i més atrevida– del país, un home amb una saviesa excepcional que ha parlat amb Esperança Camps: “Encara som medievals en la música viva, i qui s’ix del rogle ho paga”. I la segona amb Caterina Karmany, que, més enllà de la seua faena com a periodista, ens ha sorprès ara amb una novel·la esplèndida, de la qual parla amb Txell Partal: “Si sortim una mica del que és normal, ja som boges”.

PS3. Clara Ponsatí i Jordi Graupera van anunciar ahir que el dia de Sant Jordi presentarien una alternativa política. És bo que es vaja aclarint aquest quart espai independentista que tantes discussions porta.

PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any