Caterina Karmany: “Si sortim una mica del que és normal, ja som boges”

Fa un any que Caterina Karmany va tornar a Mallorca. Després de trenta anys fora, va decidir de tornar a casa. Havent treballat molts anys a Barcelona i a Madrid, va assumir el desafiament de substituir Margalida Solivelles al capdavant de la delegació de TV3 i Catalunya Ràdio a les Illes. Aquesta nova aventura va coincidir amb el desvetllament d’una altra faceta a la seva vida, la d’escriptora. Aquest mes de febrer ha publicat la primera novel·la, El temps de les magranes. Precisament hi explica la història de la Margot, una fotògrafa publicitària que torna al seu poble natal, a l’interior de Mallorca. Allà el passat li esclata a la cara. El passat de les dones de la seva vida. En aquest debut literari, Caterina Karmany narra la història de tres generacions de dones, que gràcies a l’amistat i a la seva empenta se sobreposen a l’adversitat.

Parlem amb Caterina Karmany sobre l’escriptura, una passió que sempre havia portat d’amagat. Però també parlem de Mallorca, d’aquella Mallorca d’interior, que de mica en mica va perdent la identitat. La periodista de TV3 confessa: “Des que inform del que passa, estic molt preocupada, pas molta pena per la meva terra. Estic molt preocupada per la llengua. Estic molt preocupada pels atacs que pateix i perquè se sent a parlar molt poc en alguns llocs. Estic molt preocupada pel futur dels joves. Com hi viuran, aquí, amb aquests preus de lloguer abusius? És una barbaritat. Estic molt preocupada perquè no ens convertim en un Port Aventura per als turistes.”

—Malgrat que no parla de política, aquest llibre va sorgir al congrés espanyol?
—El llibre crec que el duia a dins de fa molt. Era una cosa que havia de sortir. Escric d’ençà que sóc ben petita, però sempre ho havia fet d’amagat. I a Madrid va sortir aquesta necessitat d’escriure’l. Va començar com un relat, un homenatge a la meva padrina, i després van anar apareixent nous personatges. Però ho enyorava molt, i va sortir el personatge de la Margot, la protagonista. Es podria dir que estava obsessionada. Era una obsessió bona, però necessitava escriure. Escriure tothora. Per exemple, mentre atenia unes declaracions d’un polític em venia al cap una idea per a la novel·la. En la nostra professió hi ha moltes hores d’espera. I jo aquelles hores escrivia i escrivia. No podia deixar de fer-ho. El meu cap estava tota l’estona en la novel·la.

—Com és que escrivíeu d’amagat?
—Vaig aprendre a llegir i a escriure de molt petita. Quan tenia quatre anys ja llegia, i quan en tenia cinc ja escrivia. Crec que és bastant prest. Tenc una germana gran. Ella feia deures i jo volia ser com ella, volia aprendre a llegir. De fet, sóc lectora compulsiva. A més, era una nina molt imaginativa. Venint cap aquí, ja m’he inventat quatre històries de quatre persones que he vist pel carrer. O m’he imaginat cinquanta mil maneres diferents de com pot anar aquesta entrevista. M’agradava aquesta fantasia que tenc dins meu, però a la vegada veia que tot això m’allunyava de la resta de nins i nines. En aquella època representa que has de ser normal, fer tot allò que fan les altres nines. Per això em vaig posar a escriure d’amagat. I ho he fet sempre així. Però mentre escrivia el relat de la meva padrina Joanaina, em vaig creuar amb la Carlota Torrents, la meva agent literària, i una amiga meva, l’Eva Pallarès, que fa tallers d’escriptura. Totes dues em van convèncer que havia d’acabar el projecte. Encara que al final no ho publicàs, calia acabar-lo. Estic contenta d’haver-ho fet. No sé com ha anat… Jo sé que ho tenia aquí dins, i ha sortit. No sé ben bé què he fet. No l’he llegit d’ençà que l’he publicat.

—No l’heu llegit?
—Abans sí, és clar, però un cop publicat no. Ara jo ja estic amb una altra cosa…

—La gent sí que se’l llegeix. Com les viviu, aquestes primeres setmanes? Què us diu la gent?
—Molta gent em reconeix. Vull dir, la gent que em coneix em reconeix en els quatre personatges principals. Per tant, aquests dies em toca desmentir coses… Hi ha molt de mi. De fet, diuen que la primera novel·la és veritat, que ha de sortir molt de la cosa que tens dins. Jo he plorat perquè han sortit coses no gaire agradables de la meva vida, que havien de sortir. Però, mira, ho aprofito per dir que aquestes coses les he repartides en aquests quatre personatges. També les coses bones, eh! Per exemple, en aquest llibre he recordat molts bons moments amb les meves amigues, tot i que no surten específicament. Però havien de sortir perquè el llibre és un homenatge a les meves arrels, al meu poble, a Mallorca i a les dones de la meva vida, que en els moments més difícils m’han ajudat. L’amistat entre dones és una cosa molt especial. Si tens sort, és incondicional. Les dones de la meva vida m’han demostrat incondicionalitat tantes vegades que el llibre també és un homenatge a elles.

—En el llibre parleu de tres generacions de dones. Malgrat que han viscut una vida molt diferent, hi ha coses que es repeteixen.
—Sí, sobretot pel que fa a les relacions amb els homes, el masclisme, el maltractament… Allò que li passa a la Joanaina, li passa anys després a la seva neta, la Margot… Hi ha una cosa que crec que les dones ens anem traient de sobre, però que en el llibre és molt present, i és la culpa. Aquesta culpa per tot. Aquest sentiment de vergonya, d’haver de quedar bé, de plorar sempre cap endins, de complaure, d’estar bé amb tothom… Aquesta culpa no ens deixa en pau. Ens sentim culpables tant si fem una cosa com si en fem una altra. Part d’aquesta novel·la la vaig escriure en un bar on anava sempre. Allà hi anaven moltes dones, i de vegades em preguntaven què escrivia… M’agradava preguntar-los si havien viscut situacions similars. Per exemple, els deia: “T’ha passat que una nit has estat en una discoteca, en un bar, has pres dues copes, has pujat a casa d’algú, i llavors te n’has penedit, però igualment has continuat, perquè t’has vist forçada tu mateixa a continuar, has tancat els ulls i has pensat que passés de pressa? T’has sentit culpable? Penses que ha passat perquè ets una escalfabraguetes? Penses que ho has provocat tu?” Saps què em van respondre la gran majoria? Que sí. Només una em va dir que no. És veritat, podem dir que no en qualsevol moment. I no passa res si ens prenem dues copes i en aquell moment xerram i estem contentes i pugem a casa d’algú a prendre la darrera, encara que tu no vulguis fer res. Però moltes vegades ens hi hem vist forçades. Et sents culpable si no ho fas, i tens molta vergonya si ho fas. Sempre tenim aquesta càrrega. Saps quina és l’altra cosa que ens passa a totes?

—Què?
—Qualsevol altra cosa que fem, si sortim una mica del que és normal, ja som boges. Quan tenc una cita, si aquell home em diu que la seva ex és folla, automàticament s’acaba. Segurament ara mateix hi ha un ex que diu que jo sóc boja. Perquè si deixem, som boges, perquè hem deixat. I si no, ens deixen per boges. Ens fan sentir culpables també perquè hem deixat. Sempre hi ha d’haver una tercera persona, no? T’he deixat perquè potser ja no és com jo vull, ja no t’estim, però sempre tenim aquesta càrrega. La tenim en molts aspectes, no només amb la relació de parella… Si perdem un fill, sentim vergonya. Si avortem, culpabilitat. I sempre estem així. Aquesta cultura heteropatriarcal ens ha posat a sobre aquesta culpa, que és molt difícil de treure. Com a mínim, a la meva generació ens ha costat molt.

—I d’explicar, de vegades, no? No sempre és fàcil explicar allò que passa a les amigues…
—Sí, sí. Trigues una mica. El cervell juga males passades i a vegades creus que fins i tot les teves millors amigues et jutjaran. No és així. Al final sempre m’he trobat comprensió, no m’han jutjat mai. I m’ho han repetit moltes vegades les meves amigues, tant d’aquí com d’allà: “T’estimem incondicionalment.” A vegades quan els he explicat al cap de molt de temps alguna cosa tràgica o dolenta que m’havia passat, em pregunten per què no els ho havia explicat abans. Però quan ets al mig d’aquella situació et sents tan culpable… Estàs anul·lada i no veus que algú et pot ajudar. Sents que no ho mereixes. És molt difícil. Com deia, aquest llibre és un homenatge a les dones de la meva vida i a aquesta amistat entre dones. Però també és una crida a fer pinya, a unir-nos. A comptar les unes amb les altres, perquè la resposta sempre és bona.

—Els que no en surten gaire ben parats, al llibre, són els homes…
—Bé, en Miquel, sí. És un personatge que m’encanta, és molt tendre. És l’amo del bar del poble. La resta, és ver, no queden gaire bé. La novel·la va anar així. A la pròxima ja no sé què passarà…

—N’hi haurà una de pròxima, llavors?
—Ja hi sóc, en la pròxima. No puc deixar d’escriure, com et deia. Sempre vaig amb una llibreta. En tenc de diverses mides. I n’utilitz una o una altra depenent de la bossa. Puc ensenyar-t’ho?

—Sí!
—Mira, aquí escric la pròxima. Faig diversos diagrames… I vaig escrivint, a tot arreu. Mira, fulls i més fulls.

—I a mà?
—Sí, la primera escriptura la faig a mà. M’agrada molt escriure fora de casa. Per exemple, quan acabi aquesta entrevista m’asseuré al MACBA, faré un cafè i continuaré escrivint. Diuen que quan escrius a mà et surt directament del cor. La segona escriptura sí que ja la pas a l’ordinador. Ja hi intervé una miqueta més el cervell. Però a la llibreta és tal com raja. No té censures. En canvi, a l’ordinador és molt fàcil d’esborrar. Quan ho passes a l’ordinador és evident que retalles, que afegeixes, que completes… Ho fas més bonic. O t’adones que t’has passat de frenada.

—Podem dir que el llibre també és un homenatge a les vostres arrels?
—Absolutament. A les meves arrels, a la meva terra, al meu refugi… A la meva llengua. Tenim una riquesa! M’ha sortit en el meu català mallorquí. Ha fluït així. He recuperat expressions. M’han sortit coses que deia la meva padrina. Deia moltes dites mallorquines, i em sortien de cop. He volgut reflectir la nostra variant dialectal, és com xerram. Volia que fos real, i per mi mantenir la llengua és bàsic.

—En el llibre veiem aquella Mallorca que coneixem menys els de fora?
—La mal anomenada Mallorca profunda, que diria Climent Picornell. Una Mallorca que anam perdent cada vegada més. Aquesta Mallorca interior, aquesta manera de fer, de saludar-nos. Aquella Mallorca on tots ens dèiem “hola”. Això es va perdent. Es va estandarditzant. Crec que anem endarrere. Encara que mantenim un sentiment. Al pla de Mallorca hem anat perdent aquesta identitat. Supòs que ha passat pels nouvinguts, pel turisme… Però a la vegada crec que va sortint un sentiment d’unitat. Sempre hem tingut rivalitat entre pobles, però tenc la sensació que últimament van minorant un xic. Fem més coses junts. Per exemple, el meu fillol juga a un equip de futbol que es diu es Pla, on juguen nins de tots els pobles. O hi ha un mitjà que es diu Tot Pla, que informa de tot allò que passa a la zona. Hem estat els grans oblidats. Érem els rurals, aquells que estaven allà… Nosaltres n’estem molt orgullosos.

—Ara que sou corresponsal de TV3 a les Illes voleu explicar aquesta realitat?
—D’ençà que vaig arribar, el meu objectiu sempre ha estat explicar la realitat de totes les illes, de totes les Balears. És difícil. Sembla mentida, però a l’hivern la connectivitat és dificilíssima. Però sí, vull explicar cada illa i la seva realitat. No tot és Palma. Cal explicar la realitat des del punt de vista de l’interior, des del punt de vista de zones que no són Ciutat. I de fet, crec que ho hem anat fent. Estem cansats que sempre tot sigui Palma.

—El llibre reflecteix aquest amor pel poble que us ha vist néixer, per la vostra gent, però alhora aquesta sensació que tot plegat de vegades es fa massa petit…
—Tornar costa… És curiós perquè el llibre el vaig escriure a Madrid, i ara que he tornat a viure al poble crec que l’escriuria diferent.

—En el llibre parleu de com és això de tornar a Mallorca després d’estar molts anys sense viure-hi, i això ho heu fet recentment, després d’estar molts anys treballant a Madrid i a Barcelona. Sabíeu que tornaríeu quan ho escrivíeu?
—Sabia que volia tornar, que tenia aquest desig. La terra i la mar m’estirava cada vegada més. Però la tornada me la vaig imaginar d’una manera i ha estat d’una altra. Per això dic que crec que escriuria una cosa diferent. Pensa que me’n vaig anar quan tenia divuit anys i he tornat a quaranta-vuit. Però tenc la sensació que ara, moltes vegades, torn a tenir divuit anys. Pens en el que diran, en què pensaran els altres… Estic pendent de les xafarderies i del que pensaran de mi, com si tornàs tenir divuit anys. He d’aprendre que tot allò que he après fora del poble ho he de traslladar allà. Quan vaig saber que em donaven la corresponsalia, vaig decidir que volia tornar al meu poble. No volia anar a Palma. I estic molt contenta d’haver-ho fet, però és veritat que m’havia acostumat a Barcelona, on ningú no sap qui ets, ni et pregunta.

—A la novel·la, una amiga dubta si la Margot serà capaç d’aguantar-hi un hivern…
—A mi també m’ho han dit. De fet, em van dir: “A Mallorca a l’hivern a les cinc és fosc, i passen aquelles boles de palla de l’oest?” La meva resposta va ser: “Però us tindré a vosaltres, les meves amigues.” I em van dir que adoptàs un ca, que així tindria l’excusa de sortir a fer una volta. Tots sabien que estava acostumada a una altra vida. Vaig riure. Però saps què? Ja he aguantat un hivern. M’he passat moltes hores reescrivint la novel·la. Estava molt acompanyada dels meus personatges.

Podeu comprar El temps de les magranes de Caterina Karmany i Jaume a la botiga de VilaWeb

—Ja heu passat un any de corresponsal. Com ho heu viscut? Substituir un referent com Margalida Solivellas no deu ser fàcil.
—La pressió va ser molt forta, perquè, és clar, Margarida Solivellas és un referent. Aquesta delegació l’ha aixecada ella. I ens ha acompanyat tota la vida. Per tant, a mi em feia molt de respecte. I, és clar, m’he trobat amb un canvi molt gran. Venia de Madrid, de fer informació política. Allò és un no parar. La roda et porta. És com una realitat paral·lela. Passen tantes coses que no tens més remei que anar seguint la roda. I aquí faig de tot. També hi ha informació política; a més, els últims mesos ha estat moguda. Però també em toca fer temes de cultura, per exemple. Tenc la sensació que em vaig enriquint molt. M’agrada molt aprendre coses noves. Actualment el cervell no s’atura mai. I això m’estimula molt. Mira, fa poc vaig entrevistar Miquel Barceló. És tan interessant, m’umpl tant… Després intent transmetre tot això tan bé com puc els espectadors. Però, és clar, ara he de saber de tot, hi ha aquesta diversitat. M’he de preparar més. I he d’estar a punt perquè en qualsevol moment pot passar alguna cosa.

—De tot allò que heu explicat, què us ha marcat més?
—Des que inform del que passa, estic molt preocupada, pas molta pena per la meva terra. Estic molt preocupada per la llengua. Estic molt preocupada pels atacs que pateix i perquè se sent a parlar molt poc en alguns llocs. Estic molt preocupada pel futur dels joves. Com hi viuran, aquí, amb aquests preus de lloguer abusius? És una barbaritat. Estic molt preocupada perquè no ens convertim en un Port Aventura per als turistes. I que no se’n ressentin també els serveis. Els metges ja no volen venir, ni els mestres… Ho donam tot al turisme, i a quin preu? Els nostres recursos són limitats i finits. Som una illa. De veres, em preocupa molt. Em preocupa moltíssim com serem, en quin món ens van convertint, i que ens deixam fer, en la llengua, però també en el territori, en la terra, en la construcció desmesurada. Cal que reflexionem. Hi ha coses que s’han de limitar, no hi ha més remei. Som una illa.