Llorenç Barber: “Encara som medievals en la música viva, i qui s’ix del rogle ho paga”

  • Entrevista a l'artista sonor, que exposa una part de la seua obra a l'IVAM en una mostra titulada 'Arxiu d'escoltes'

VilaWeb
Esperança Camps Barber
04.03.2024 - 21:40
Actualització: 04.03.2024 - 21:45

Ens hem de trobar amb Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948) a les deu en punt a l’IVAM. Quan hi arribem, ell ja ens espera amb un somriure més propi d’un xiquet entremaliat que d’un home de setanta-cinc anys. Està content pel reconeixement que representa aquesta exposició que es podrà veure i escoltar fins al mes de juny i per la que tot just ara s’ha acabat al Centre del Carme de Cultura Contemporània. Potser quan s’acabe el dia no n’estarà tant, de content, perquè se sabrà que la directora de l’IVAM, Núria Enguita, de qui ha parlat molt bé, ha dimitit forçada per unes acusacions del conseller de Cultura de qui depèn.

Llorenç Barber és un artista sonor, el músic total, és qui ha teoritzat sobre la geografia sonora de les ciutats, i qui hi ha intervingut. Ha voltat el món per tocar campanes, i ha convertit tota mena d’objectes quotidians en instruments musicals. La música serveix per a canviar el món, diu. I n’ha feta, de música, dins un submarí i a centenars de metres d’alçària al mateix temps que escrivia assaigs i documentava aquesta manera de fer música fora del cànon.

El seu discurs també és fora del cànon i qualsevol pregunta li va bé per a expressar tot aquest món que construeix amb les paraules sobre una base molt sòlida feta de coneixements teòrics.

Fem l’entrevista dins l’univers sonor de Barber. Sonen campanes, és clar.

Què és això que sona mentre fem l’entrevista?
—És una llonganissa de més dues hores, amb més de cent fragments d’obres i intervencions que he fet al llarg de molta vida. De l’any 1970 fins ara, podríem dir. Són trossets i no és en ordre cronològic, sinó en ordre d’escolta. I no només són coses meues, com diuen els cartells, que aquesta mostra és dedicada a la meua vida. És dedicada a la vida de qui mai no ha estat sol.

Com comença tot?
—L’any 1982 era un aprenent de bruixot sònic que mirava i escoltava què passava al meu voltant. La meua música, i encara és vàlid fins avui, és un nosaltres. Aquesta és la cosa més fonamental de la meua vida com a músic artista. I això és perquè els meus mestres en l’època del franquisme se sentien déus, eren únics i el seu melic viatjava pel món. Ara ja han passat més de cinquanta o seixanta anys i ho mires i veus que no eren ni tan famosos, ni tan importants ni tan res. En canvi, la gent de la meua generació ens distingim d’aquestes coses comunals. Som gent que sempre estem acompanyats i ens contem les coses i treballem conjuntament.

L’any 1973 creeu un grup, que es deia Actum, que era una cosa mai vista.
—Encara manaven els que manaven. València té un forat ben gros. Hi ha hagut tres pioners de la música mundial, de fer músiques experimentals i en el pitagorisme nou i la idea de cine com a sonoritat, i València els va tirar al fem. I què va passar? Que quaranta o cinquanta anys més tard, arribem nosaltres i creem Actum i ens pixem de tot allò que van dir i de tot el que van tirar al fem. Ho vam arreplegar i en vam fer una relectura. Vam fer un laboratori de música electró-acústica. I teníem públic. Tot ple! Érem uns adolescents. Però en el motor d’eixa adolescència hi havia viatges, ganes, formació i un poquet de paciència. I la gent que ens va obrir la porta no eren músics. Era Frederic Jordà, president de la Societat Coral el Micalet, que ens va oferir una sala i un piano perquè féssem el que volguéssem.

Aquestes campanes que sentim podien ser el paisatge de la gent que vivia o que viu als pobles. La gent de ciutat no ho té, això.
—Per mi és molt distintiu. Això lliga amb el que dèiem abans del grup i de la gent. Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són millors músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.

Comenceu a viatjar pel món de molt jove.
—Tenia quinze anys quan vaig fer el primer viatge a Alemanya. Vaig pujar a un autobús d’aquells de gent que anava a veure la família emigrant i portava xoriços i pernil a la maleta. A Colònia em vaig topar amb una meravella. Amb una exhibició enorme que es deia “Happening and Fluxus”, encara en tinc el catàleg. Tots eren músics, deien que eren músics, però, òbviament, el que feien era una altra història. El gest, el moviment, muntar, crear matèries… I deien que eren neodadà en la música, i jo pensava, “hòstia, a València no m’han ensenyat això!”. A València tot això no arribava. Érem feliços amb el que teníem. Igual que avui.

Ara la vostra tasca ha arribat a l’IVAM, heu estat al Centre del Carme. Això vol dir que l’art sonor ja es reconeix com a art?
—Això seria el començament d’una certa normalitat. Haurien de ser prou intel·ligents per a agafar això i fer-ne biblioteques, per exemple. Des de la consciència que arribem molt tard i som ben poquets, s’ha de córrer. S’ha de tenir un lloc on aquestes coses es puguen normalitzar. Però és una glòria, fer aquesta exposició, però, una!, una persona!

Teniu deixebles?
—Sí, però quant duren? Duren fins que es casen. Com els aficionats. Als aficionats els agrada molt la música, però el dia que tenen parella, i es casen, i tenen un xiquet, tot s’acaba. Jo em vaig casar amb cinquanta anys, perquè he vist companys que feien músiques experimentals i els durava fins que tenien el primer xiquet. Això és molt humà i és un retrat que la societat ens demana un esforç extra, i no tot el món té la planificació per a fer-ho. Vull recordar un vice-rector que feia coses de cultura molt boniques i jo li vaig dir, jo faig aquesta música rara, i em diu, “a mi no, a mi no, més, tu ja vas tocar ací un dia”. I dic, “hòstia, si no parle de mi, parle d’una cosa mundial que tradueix coses que no existien fa cinquanta anys, i això es diu pluralitat, es diu tecnologia, es diu minimalisme, es diu art conceptual, es diu free improvisation, es diu soundscape”. Tot això són coses que a València no és que no hagen entrat, és que no entren.

Sempre s’ha dit que el País Valencià és terra de bons músics…
—Ací hi ha deu, quinze, vint persones que tenen la seua manera de salvar-se i de fer coses, però no passa d’ací. Per què faig grups i per què faig festivals? Perquè, o ho faig jo o ningú et programarà mai, perquè tots vénen d’una educació o bé de banda, que ja en tenen prou, o bé d’un conservatori que no passa de l’orquestra. I ells diuen, “no, no, som el grup tal i fem música de cambra”… Tots toqueu el violí, veritat? I la guitarra, ai, ai. Però més enllà de la guitarra, Àfrica, o Àsia, o Amèrica, no existeix. Això què vol dir? Encara som medievals? En certa manera, en la música viva, sí. I qui se n’ix del rogle, la paga. O corres o ací et veurem cada dos anys, faràs una xerrada, i no te’n passes, no digues noms… Com que no he de dir res? El dia que València torne a despertar i veja que en cinquanta anys no ha fet res en certes músiques, veurà un gran buit, un gran forat.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què espereu del nou govern?
—Sense [José Luis] Pérez Pont, jo no seria ací. Això per començar. La revolució que ha fet, no és de l’art, és de la societat. No estem sols. Som una societat, i eixa casa, on no anava pràcticament ningú, l’ha capgirada. Per això, el primer que han fet ha estat tirar-lo, perquè molestava molta gent. Ara som en un punt en què hem d’acceptar que la gent ha votat. Hem d’esperar que hi haja sentit comú. Ni una pas enrere, no perquè nosaltres vulguem, sinó perquè la societat ja no farà aquest pas endarrere. Sempre passa igual. Farà el ridícul qui vulga fer una cosa blanca i busque una programació amb una arpa del segle XIX o una viola del Renaixement. No tornarem enrere. La vida té tots els colors del món, i l’art, si no té un compromís, es quedarà en un acudit. Que facen el que vulguen, però, amb calma, els guanyarem.

Parleu d’art sonor, d’art contemporani, de música, però en realitat, quan us volen posar una etiqueta, diuen Llorenç Barber, el campaner. Us molesta?
—Tot costa. A València som esquemàtics. “Els millors músics”, diuen. Sí, però deia Carles [Santos]: “Són molt bons, però no saben què tocar”. Toquen el de sempre, el Chocolatero i quatre-centes coses d’aquestes formosíssimes. No poden fer dues passes endavant. Si hi ha cinc-centes bandes i si totes són bones, no s’acaba ací. I en el conservatori passa igual. Diuen, ací ensenyem a compondre, i diuen que tenen un laboratori de sonologia. I quanta gent hi cap? Deu o quinze persones? València no s’acaba en això. No hi ha un espai públic, com en el món ja existeix d’ençà dels anys vuitanta, d’estudis, diguem-ne, de dormitori, on un agafa un racó del saló i hi fa simfonies tecnològicament perfectes i noves. Això no existeix. No podem enganyar l’onada del món. I què podem fer? Paciència i explicació. També és de veres que a mi m’han tirat de quatre-cents llocs. Però jo escric, i això és difícil d’esborrar. I escric en anglès, en alemany, en espanyol, en francès, en italià, en grec i en llatí. Que trigarem una miqueta? Bé, més vam trigar a tirar al cabró del senyor Franco.

Les campanes.
—En el meu cas, les campanes van ser una eixida d’emergència. Jo m’havia format fora i vaig arribar ací i no hi havia orquestres, i les que hi havia sempre posaven mitja dotzena de noms d’una generació o d’una generació més jove que és encara en el paradigma únic. Cada dia deien que eren únics i boníssims. Molt bé, i el carrer? Qui va al carrer? Hi anàrem nosaltres. Carles Santos d’una manera i jo d’una altra, i uns altres amb una tecnologia, com el grup Actum. Tot ple de públic, però venia algun professor, ehem, algun periodista, una estoneta. Tot costa. Després de cinquanta anys, ningú ho oblida. Ara m’han cridat del conservatori superior, per primera vegada, perquè fan un homenatge pels cinquanta anys d’Actum. Fins ara ningú ho havia volgut recordar, havien volgut esborrar-ho. Ara és important, perquè va fer allò que València no s’atrevia a fer. Jo no sóc campaner, o no sóc músic, sóc un veí que té uns problemes ocasionals, però gràcies a eixos problemes jo afine i vaig més lluny.

Si haguésseu de definir el silenci, què seria?
—És una part de la música. Sense silenci no hi ha soroll. Sense silenci no hi ha so. Diríem que és un dels paràmetres de l’escolta. El silenci és una antinòmia, no existeix. Existeix alguna cosa que no és definida, i per la sola definició en diuen soroll, si molesta, o silenci, perquè dius que no sents res. Però no ho sents perquè no escoltes adequadament. El silenci va sempre acompanyat del nervi de la vida, que et manté a un cert nivell, o per l’altre no-nervi que és el cor, que expulsa la sístole i la diàstole. John Cage ens ho va explicar. Va anar a una sala anecoica i quan en va eixir va dir, no hi ha silenci, jo allà sentia pum-pum-pum i uuuummmm, com més enfadat estava, més. El silenci és la part de la música que fa més atractiva l’escolta del món, la persona, la vida i el cosmos.

Heu estudiat i treballat el mapa sonor de les ciutats. Com ho hem de fer per saber escoltar millor la ciutat?
—S’ha d’entrenar i no ens entrenen, i els professors que diuen que són músics i en saben no paren a escoltar ni a ensenyar-nos a escoltar, tenim un dèficit. Som fills i néts d’uns músics que es tanquen en un lloc que es diu auditori. Els auditoris són un fre a tot el món, envoltats de sostre, de parets gruixudes i de sòl i de silenci. Quan una doneta comença a desembolicar un caramel, ja t’ha fotut Mozart. La ciutat és sortir al carrer, per tant, el teu melic ja no m’interessa. Que sigues compositor, tampoc. Interessa una escolta del cosmos, del món. El món és ple de constel·lacions que poden ser ciutats, pobles, valls, muntanyes, mars, rius. I després, Èol. Un dia Èol bufa de mestral i un altre dia està calmat i també el sentim. El món té milions de veus i totes són importants. La ciutat és el conjunt de persones que viuen juntes i tenen una història. Hi ha un ritme circadiari. Els autobusos comencen a les set del matí, les botigues, a les nou, i comencen a pujar els decibels. A migdia hi ha la calma del dinar i la migdiada i després torna a pujar fins a les dotze de la nit… També hi ha el ritme de les quatre estacions. Les coses sonen distintes quan fa fred, quan és primavera o quan és estiu. I de fa uns anys, podem posar el micròfon al fons de l’oceà, i això ja no és el regne del silenci, com deia Cousteau, sinó que és el regne de les balenes, i les balenes i tots els animals d’allà baix tenen el seu codi, que emet lluny i canten i contesten als fills a cinc mil quilòmetres…

Escoltant una ciutat, es pot parlar de ciutats boniques i ciutats lletges?
—No existeix la ciutat més bonica del món. El món és bonic de mil maneres. Insistisc en l’omnicomprensió. També en la música. I la gent que per explicar la música recorre a esquemes dels nostres rebesavis són uns desgraciats, fan mal. La realitat és que tot s’ha fos. Aquesta és la fatuïtat de l’anomenat autoartista, que es creu artista perquè s’assembla a Mozart. Ah, collons! Jo sóc artista perquè m’assemble al meu veí. Sense els veïns, no faria concerts. Si els veïns d’una ciutat no em busquen per pujar allà i fer alguna cosa que no saben fer, jo no vull tocar-hi. Si hi toque és perquè entre tots farem canviar l’espai sonor de la ciutat o de la plaça. I eixes campanes abandonades que sempre toquen igual, a morts i a vius, amb tres o quatre programets… sempre és el mateix toc. Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem. Podem tocar les campanes no només amb un batall. Podem agarrar un martell, una vareta, podem xiular…

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Moltes vegades dieu que sou fora del cànon. Durant l’entrevista ho heu demostrat. Si un dia entreu en el cànon, deixareu de ser vós? O fareu alguna cosa per a tornar a eixir del cànon?
—Ara ja no tinc problema. Amb setanta-cinc anys… No eixiria del cànon, eixiria d’un lloc i buscaria un altre lloc… No és una decisió fàcil i no té tornada. Jo vaig pagar un preu enorme per eixir-ne. La befa dels meus companys i dels meus professors, aquest tio no val res, no en sap… I ja han vist que un, tocant la campana, no només és més ric que ells, sinó que és més feliç. Quan et jugues la vida per alguna cosa en què creus, això és per a sempre. El món ja s’hi aproximarà. Hi ha moltes maneres d’escapar del retro. Quan t’escapes no vols tornar. Et busques un petit paisatge per a tu. Quan mon pare va ser ric, va construir una casa, l’any 1934, en un campet entre Aielo i Ontinyent i jo hi anava sis mesos. Ara tinc menys temps, però hi tornaré.

Quina relació teniu amb Aielo?
—La relació és fantàstica, com a veí. Com a músic que vol canviar el món, ha sigut meravellosa fins on ha durat. De sobte s’acabà la transició, s’acabà l’entusiasme. Entra un senyor alcalde d’un altre partit, et pega una coça als ous i te tira i es gasten els diners per fer les Nits d’Aielo i Art en una altra cosa. I dius, això és una mena de paradís contaminat. Fins on puga, duraré, si no, el món és gran. El meu poble és on hi ha la felicitat. L’única manera de viure és tan feliç com un puga ser. I jo, fent coses em sent feliç i vaig allà on siga sempre que hi haja una oportunitat de fer un canvi. I això no és Aielo, és el món.

Heu citat Carles Santos. L’any 2010 vau tocar junts per primera vegada. Què hi havia entre dos genis com vosaltres?
—Era rar, sí. Hi havia moltes coses de l’un i de l’altre que ens atreien. Ell tenia set anys més que jo i, per tant, arribava als llocs abans que jo. A més, no era d’Aielo, que està perdut, sinó que era de Vinaròs, i Vinaròs té la sort de tenir Barcelona més a prop que València. Ell va estudiar en el Conservatori de Barcelona. Ell era un valencià català i jo era d’un poblet que fins que no va aparèixer Nino Bravo no era conegut. Vam treballar junts moltes vegades d’una manera que no ix en els diaris. Jo feia coses i li demanava qui més podia dur i ell que venia de Nova York em donava telèfons de gent que feia coses meravelloses. Carles era un gran virtuós del piano i això li donava facilitats i problemes. I que de certes coses no podíem parlar? És clar! Però per damunt hi havia la fraternitat. Ell sabia que quan ens telefonàvem, hi érem, i va ser així fins a la seua mort.

Fer música sempre és plaent?
—No ha d’haver-hi un patiment. Moltes vegades és un plaer. A vegades, un fa desafiaments. Fa quaranta-dos anys vaig inventar una cosa, o creia que la inventava, que és tocar de sol a sol. Ho vaig fer una vegada i després, més preparat, ho vaig repetir. Feia gimnàstica, em comprava coca-cola, i ara el faig cada any. L’he fet a Berlín, a Città di Castello, a Rimini, per ràdio en directe. Això és voluntat de superar-me. A les quatre del matí no ets el mateix que a les dotze de la nit, quan encara ve algú a visitar-te. És un desafiament personal.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor