Siddharth Kara: “Cada vegada que comprem un mòbil nou, posem el peu al coll d’un nen al Congo”

“Les persones més pobres del món, incloent-hi desenes de milers de nens, furguen la terra en condicions tòxiques i molt perilloses per trobar-hi cobalt”, diu el periodista i escriptor Siddharth Kara (Knoxville, Tennessee, Estats Units, 1974). Les bateries recarregables dels nostres mòbils, tauletes, ordinadors portàtils o vehicles elèctrics necessiten aquest mineral que milers d’infants, homes, dones i ancians extreuen de les mines congoleses en condicions inhumanes. Kara hi va anar perquè s’havia especialitzat en recerca sobre l’esclavatge, i al Congo, hi va trobar una forma modernitzada d’esclavatge. “El temps ha passat, però la mentalitat colonial, no”, explica. Tot allò que hi va veure i que li van explicar ho relata a Cobalt Red: How the Blood of the Congo Powers Our Lives (llibre que no té traducció al català, però que ha estat traduït ara a l’espanyol, a Capitán Swing). Les fotografies i els vídeos que il·lustren aquesta entrevista els ha fets ell mateix.

—Va ser difícil, escriure aquest llibre?
—Sí. Primer, per la dificultat concreta d’aquesta zona del Congo: molt perillosa, molt militaritzada. Hi ha milícies armades. I per a la gent d’allà és perillós parlar amb estrangers, perquè els pot portar conseqüències. Va ser difícil d’arribar-hi, i després va ser complicat teixir una confiança amb la gent que hi treballava. Tan sols me’n vaig sortir gràcies a aquesta confiança, que vam assolir a poc a poc, fins que vam estar segurs que podríem fer la recerca amb garanties i èticament.

—Què us va empènyer fins a les mines de cobalt del Congo?
—Havia estat fent recerca sobre l’esclavitud d’ençà de l’any 2000. Pels volts del 2016, uns col·legues africans es van posar en contacte amb mi i em van dir: “Siddharth, a les mines de cobalt del Congo hi passa una cosa terrible, potser hi hauries d’anar”. No tenia ni idea de què era el cobalt. Em pensava que era un color que es feia servir per a pintar. No sabia que es feia servir per a les bateries recarregables. Vaig trigar un parell d’anys a copsar-ne la importància. Aleshores vaig començar a fer contactes per a viatjar-hi, i l’estiu del 2018 hi vaig anar.

—I què us hi vau trobar?
—El patiment i la degradació que hi vaig veure eren tan intensos que vaig prendre la decisió de tornar-hi sovint per escriure un llibre. Centenars de milers de les persones més pobres del món, incloent-hi desenes de milers de nens, furgaven la terra en condicions tòxiques i molt perilloses per trobar-hi el cobalt i posar-lo en circulació, en una cadena de distribució que va fins als dispositius recarregables i els cotxes que gent com tu i com jo fa servir cada dia. Era una apocalipsi humana, una invasió total dels drets humans i de la dignitat dels congolesos.

—Podríeu descriure com és una mina d’aquestes, físicament? Com ens l’hem d’imaginar?
—Els qui són al capdamunt de la cadena econòmica de l’explotació del cobalt els agrada tergiversar la veritat, i fan servir el terme “mina artesanal”. Així evoquen una mena d’activitat pintoresca, però sobre el terreny és una feina perillosa i degradant. Una mina d’aquestes és una munió de túnels, fosses i trinxeres plenes de milers de persones que excaven amb pales, trossos de metall o directament amb les mans nues. Omplen un sac de terra, pedra i fang. Uns nens l’esbandeixen en piscines tòxiques per separar el fang de les pedres de cobalt, que tota una família va abocant en un altre sac. Potser triguen dotze hores a omplir un sac o dos de quaranta quilos. Per cada sac cobren uns euros, pocs, i així és el seu dia a dia. Sobreviuen.

Aquest vídeo fou filmat per Siddharth Kara:

—Hi ha cap organització racional, en aquestes mines? Hi ha algú que decideix qui es dedica a què per optimitzar la feina?
—Bé, hi ha tot un engranatge pensat perquè els pobres i els nens del Congo produeixin cada any centenars de milers de tones de cobalt. Allà, el treball es divideix normalment per edat i gènere. L’excavació de túnels, que requereix molta força, normalment la fan homes joves i adolescents. L’excavació de petites fosses i trinxeres que poden tenir menys metres de profunditat la fan dones i nens més petits. L’esbandida d’aquest cobalt tòxic la sol fer la canalla. Tenen molt ben muntat el sistema de comerciants per a explotar aquestes famílies i vendre el cobalt que produeixen a les mines industrials formals.

—Què més s’inventen, aquests que són al capdamunt de la cadena?
—Una altra ficció que s’inventen és que hi ha una diferència entre la mineria industrial i l’artesanal, i que ells només compren a la industrial, on no hi ha treball infantil. No és veritat: tot el cobalt l’extreuen nens. Tot el cobalt que extreuen els nens i els camperols se’n va directe cap a la mineria industrial. A més a més, no hi ha manera de separar allò que ve d’una excavadora i allò que ve d’un nen, una volta tot s’aboca al mateix lloc en la instal·lació que en fa el processament industrial abans que aquest cobalt surti del Congo.

—Expliqueu que la situació és especialment abusiva per a les dones.
—Sí. És una terra sense llei, i la violència és la norma. Les dones i les nenes sempre s’enduen la pitjor part: són víctimes de violència física i sexual, i gairebé ningú no en parla. És una tragèdia majúscula: són víctimes d’agressions sexuals que es cometen a les mines mateix, mentre recullen el cobalt que tenim als nostres mòbils.

—Us referiu a tot plegat com a un nou episodi d’esclavitud. No és la primera vegada que el Congo té un material decisiu per al desenvolupament econòmic occidental. Va passar amb l’urani per a les bombes nuclears, per exemple. La història es repeteix.
—Exacte. És important que la gent entengui que no som testimonis d’un cas aïllat, sinó de l’últim episodi d’una llarga, llarguíssima, història de saqueig del Congo, un país molt ric en recursos, que es remunta fins a l’època colonial. La primera revolució de l’automòbil va requerir cautxú per als pneumàtics. El Congo tenia una de les selves tropicals d’arbres de cautxú més grans del món. El rei Leopold va desplegar un exèrcit mercenari de criminals i terroristes per esclavitzar la població i fer-los treballar per obtenir-ne. Això va inspirar El cor de les tenebres, la novel·la de Joseph Conrad. El Congo també té reserves abundants d’or, diamants, níquel, liti i altres metalls i minerals que fan de components per a dispositius electrònics…

—Aquests mercenaris que desplegà el rei Leopold, avui també hi són, d’una manera o d’una altra?
—Sí. Sobre el terreny hi ha milícies, o l’exèrcit, o forces de seguretat privada que les empreses mineres contracten i que, de vegades, a més a més de vigilar, fan la feina d’arreplegar canalla. Sota l’amenaça d’una ocupació, obliguen tot un poble a cavar. És espantós: vivim en una època de suposat progrés moral, en què tothom comparteix els mateixos drets humans i, tanmateix, el nostre ordre econòmic global té el genoll al coll dels nens i els pobres del Congo, amb aquesta enorme demanda de cobalt que ha d’alimentar l’economia recarregable.

—Cap país occidental o cap instància internacional no ha fet res per aturar-ho?
—No. Cap país occidental, cap govern, cap gran empresa no ha mogut ni un dit per abordar aquesta tragèdia. Parlen de mantenir els estàndards de drets humans a les seves cadenes de subministrament, parlen de sostenibilitat ambiental, però és pura xerrera. Per això és molt important que els periodistes i els investigadors trepitgin la terra del Congo i escoltin què hi tenen a dir els congolesos: que ningú no protegeix ni els seus drets ni la seva dignitat, que els van esborrant l’entorn, que la mineria no es fa de manera sostenible i tot el camp està contaminat i destruït per les explotacions mineres. N’hi ha prou de caminar deu minuts al voltant d’una mina per veure-ho.

—A totes les mines passa el mateix? Les grans empreses occidentals que fan servir cobalt solen adduir que el seu prové de mines artesanals que compleixen els estàndards.
—Hi han anat? No hi ha cap mina decent al Congo. No existeix. Estaré encantat de dur qualsevol conseller delegat de qualsevol empresa tecnològica a les seves mines, d’on prové el seu cobalt. Ens posarem allà drets, mirant com l’extreuen, i ens hi farem una selfie. Tothom s’adonarà que allò que es veu darrere nostre no és decent. S’hi veurà destrucció, milions d’arbres talats, instal·lacions que emeten uns gasos tòxics que cauen damunt els pobles del voltant, damunt la mainada, els animals, els aliments. No hi ha cap mina decent al Congo. I ho saben. Però, qui es creurà la veu d’un congolès si la poden ofegar amb proclames de drets humans mentre continuen fent diners sense mesura?

—Podeu explicar el paper que hi fa la Xina, en tot això? Dieu que controla la cadena de subministrament.
—Sí. La Xina controla prop del 70% de la producció minera al Congo. Per què acceptem que la Xina digui que les seves mines són decents, si no protegeixen ni tan sols els drets humans del seu propi poble? Per què acceptem que una empresa de tecnologia o un fabricant d’automòbils digui: “Els meus socis xinesos diuen que allà protegeixen els drets humans, i amb això en tinc prou”? Per què ho acceptem?

—Per què dieu que una certa transició a l’energia verda és una hipocresia absoluta?
—Quan les crides a favor d’aquesta transició consisteixen a proposar als consumidors que comprin vehicles elèctrics en lloc de cotxes de gasolina, això és una hipocresia. Perquè el cobalt i altres elements que es fan servir per a les bateries d’aquests cotxes s’extreuen amb mètodes catastròfics per al medi ambient. Mentre en una part del món diem que volem salvar l’entorn i llegar un planeta més verd als nostres fills, en una altra estem destruint tant el planeta com el futur dels seus fills. Com es pot salvar només una part del planeta, convertint la resta en un abocador tòxic? Com podem donar un planeta verd només als nostres fills, mentre deixem que es morin els fills dels altres? Això és hipòcrita.

—És un reflex de la dominació que el nord global manté sobre el sud.
—Al Congo, no li hem donat mai l’oportunitat de beneficiar-se dels seus propis recursos. És una mentalitat colonial: el temps ha passat, però la mentalitat colonial, no. És el mateix tipus d’espoliació colonial de fa un segle i mig. És colonial dir: “Mira, necessitem això, ells ho tenen, els ho prenem de la manera que sigui i, quan ja no ho necessitem, deixem una catàstrofe rere nostre”. Hi ha empreses que, fa poc, han començat a fer veure que en prenien consciència i prometien que mirarien de fer servir piles que no tinguessin cobalt, però en realitat deien: “Vaja, ens han enxampat, cercarem un altre mecanisme”. I no fan res per a solucionar la catàstrofe. Fins i tot si demà ja no necessitem més cobalt, haurem de reparar la destrucció que hem provocat aquests últims quinze anys.

—A qui s’ha d’exigir una reacció és a les grans empreses, però què creieu que podria fer un consumidor occidental que s’hagi trasbalsat llegint-vos?
—El primer pas per a avançar en la conquesta dels drets humans sempre és fer conèixer la injustícia. Contribuir que tothom ho sàpiga. La majoria de la gent és bona i, en els seus cors, no volen participar d’una injustícia. Són els pocs que es mouen en funció de l’avarícia i la cobdícia els qui embruten la resta de la humanitat. La difusió i la conscienciació són el primer pas perquè, inevitablement, activaran molta gent. El canvi sempre comença així. En el cas del cobalt, el segon pas és rumiar sobre els nostres hàbits de consum. Cada dotze mesos, l’empresa tecnològica a qui vaig comprar el mòbil me n’ofereix un de nou. Em cal de debò? Cada vegada que comprem un mòbil nou, posem el peu al coll d’un nen al Congo. Val més pensar-hi dues vegades, doncs.