Amb Oriol Soler, contra la trampa del “terrorisme sobrevingut”

  • No es pot reescriure allò que va passar fa quatre anys als ulls d'una acusació que aleshores ningú no es va creure i ara dansa al ball de la política. És massa descarat

Vicent Partal
07.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.02.2024 - 08:00
VilaWeb
Oriol Soler en una fotografia d'arxiu.

Ahir vam publicar aquest treball d’investigació que identificava 115 persones en perill de ser processades en causes que seran excloses de l’amnistia si no es retoca la llei, gràcies a les trampes i truculències del partit dels jutges. I en l’editorial d’ahir, referint-m’hi, jo avisava que la llista era provisional i que podria créixer en qualsevol moment. Poc em pensava que l’endemà un nodrit grup de periodistes i comunicadors passarien a engreixar-la, però ha estat així.

Perquè El Español va publicar ahir un article repugnant en què assenyalava, a partir d’una filtració interessada de la Guàrdia Civil sobre el cas Tsunami Democràtic, l’empresari Oriol Soler i un grup de periodistes amb qui ell mantenia un canal de xat.

No és la primera vegada ni serà l’última que mitjans com El Español, El País, El Confidencial, El Mundo o El Periódico actuen en el marc de l’operació Catalunya, fent el paper d’assenyaladors polítics, còmplices de jutges i policies. Fa anys que sabem que determinada premsa espanyola és més espanyola que premsa i que no té gens de vergonya a vulnerar tots els codis deontològics i les tradicions del millor periodisme, per tal de col·laborar entusiàsticament amb la repressió contra els catalans.

Però algun dia caldrà repassar bé el paper que han tingut i tenen, i fer-lo evident. Perquè la lawfare, materialment, els necessita, a ells i aquesta mena d’actuacions que fan. I perquè amb les seues accions contribueixen a ensorrar el prestigi del periodisme en general, no solament de les seues capçaleres. Abe Rosenthal, el famós i prestigiós director de Time entre el 1977 i el 1986, va explicar una vegada aquesta classe de relacions impròpies amb una frase un pèl extravagant, però que ha fet fortuna: “A mi tant se me’n fot si un periodista meu se’n va al llit amb un elefant del circ, però si ho fa no deixaré que escriga mai sobre circs…”

La maniobra que ara hi ha en marxa, aquest nou assetjament que estic segur que aquests dies tindrà nous episodis, conté un element que la fa particularment repulsiva, això que podríem anomenar “terrorisme sobrevingut“.

El Tsunami Democràtic no va fer mai res que es puga qualificar de terrorisme. Mai. En cap moment. I m’atrevesc a dir que tampoc no va fer res d’il·legal. El Tsunami Democràtic va mirar de canalitzar la protesta de milions de ciutadans. I d’una manera que en qualsevol país democràtic es consideraria legítima.

Entre nosaltres podem discutir si això ho van fer bé o no. Però, davant la repressió espanyola, no pense discutir res de res. Faig i faré costat a Oriol Soler i a qualsevol persona acusada i perseguida. Especialment, i amb més motiu encara, si contra ells es fa servir una tàctica tan greu com aquesta acusació tramposa de terrorisme sobrevingut.

Què vol dir sobrevingut? Simplement que no es pot reescriure allò que va passar fa quatre anys als ulls d’una acusació que aleshores pràcticament ningú no va fer i molt poca gent es va creure que fos real. Perquè això és d’un desvergonyiment especialment greu. Ni les forces de la policia, ni els tribunals, ni els periodistes associats a la policia o els jutges van parlar de terrorisme quan passaven aquells fets -tret d’alguns casos excepcionals que tothom aleshores va percebre com a esbojarrats, molt exagerats com a mínim. No va quallar aquella acusació, que un minut abans de començar el Tsunami ningú no hauria imaginat. I com caram es pot ser “terrorista” sense ni imaginar que ho ets?

És precisament per aquest motiu que aquells que avui són assenyalats no podien pensar, aleshores, que converses normals i corrents –com moltes de les que molts tinguérem aquells dies–, converses entre un grup de coneguts amb uns interessos comuns, serien manipulades i retorçudes per a pretendre ara que existia una organització terrorista, allà on no hi havia sinó un grup de coneguts, compromesos amb el país i, si de cas, amb una ideologia comuna.

Ells no han de donar explicacions de les converses, doncs. Si ningú ha de donar explicacions són els policies i els jutges que hi ha al darrere de la filtració periodística. Ells sí que ens haurien d’explicar molt bé i molt a poc a poc l’enorme incoherència –i el gravíssim delicte– que haurien comès si durant quatre anys s’haguessen cregut aquesta teoria –és a dir, que els integrants d’aquest xat anaven associats a actes terroristes– i no haguessen fet mai res per detenir-los. Molt il·lògic, no?

Ells i, és clar, aquesta colla de periodistes que dormen cada nit amb els elefants del circ i després perverteixen amb les filtracions interessades, greument, la missió del periodisme.

 

PS1. Avui us oferim aquesta entrevista de Txell Partal a Lluís Llach, que us recomane que llegiu amb molta atenció. Llach és una de les persones més honrades intel·lectualment i alhora més lliurades a la causa de la llibertat que he conegut mai. Quan parla no diu mai res a la babalà i les seues reflexions sempre són guiades pel bé col·lectiu, com demostra de fa decennis. I en aquesta entrevista explica algunes posicions difícils i delicades que, esplaiant-s’hi, s’entenen molt bé.

PS2. A VilaWeb us necessitem. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar i, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any