Closcadelletra (CDXXXIV): Poètica de l’aproximació

Tot el meu esforç d’ara: vull reapropiar-me coses dels tres regnes (mineral, vegetal i animal), i dels quatre elements (aigua, terra, aire i foc).

El mot cosa cobreix tot el que té una forma exclusiva, mecànica, i és incapaç d’introspecció.

Intent refer un món en miniatura.

Refer en tots els sentits: per reproduir-lo. I alhora renovar-lo i reinventar-lo.

I per acostar-me a l’objecte convoc els cinc sentits (vista, oïda, olfacte, gust i tacte).

I tot els altres que no escric.

La innovació principal és mobilitzar al voltant de la cosa tot el que tengui en el meu poder: records, citacions, impressions sensuals i sexuals, somnis, savieses etimològiques i naturals, diàlegs, filosofies antigues i modernes, ciències a voler, i especialment les meves estimades biologies.

Faig com si els objectes em donassin un pretext per produir un saber enciclopèdic de proses en forma oberta en què col·loc una poètica de l’aproximació.

En lloc de donar de seguida la formulació tancada i definitiva d’un objecte em preocup de proposar-ne unes quantes i d’organitzar els treballs de la seva reflexió.

La feina de composició guanya en importància.

Per això m’agrada donar escrupolosament la història de les meves imatges i la gènesi dels meus pensaments, per la qual cosa guard les meves notes, i fins i tot els esborranys fets en els llocs més poc corrents: un prospecte de farmàcia, una publicitat d’una immobiliària, un embolcall de caramel, el paper de la factura d’una botiga, la recepta del metge…

Opòs a la fugacitat la impressió duradora d’allò que no va existir mai.

Faig enrampades entre els mots i els sentits.

Vaig viu amb les il·luminacions de l’inesperat.

Pos esquers amb escenografies de detritus.

Sé que les obsessions són imants.

La literatura sempre està en procés de fer-se.

A la totalitat dels textos impresos es mostra el fons mòbil dels manuscrits: el desordre del meu taller, els gargots de tota casta, les correccions, les taques, etc. El conjunt de treballs intermediaris.

Mentre volt, mentre faig una voltadora a l’objecte, em faig una voltadora a mi mateix.

Sempre he dit que la meva voluntat és produir un objecte de pler per a l’humà que em llegeix.

I aquest pler, aquest plaer, duu dedins mil i una qualitats sensitives: joia, dolor, insatisfacció, pensera, tremolor, cansament, desfici, tranquil·litat, ràbia, set, lubricitat, tristesa, ja m’enteneu!

Cerc que la sofisticació o la precarietat dels meus exercicis, de les meves troballes, dels meus fracassos, del meu humor, de les meves remuntades lúdiques, dels meus enfonsaments depressius aportin al lector un acostament a una festa llengüera.

Ador la bellesa insignificant, la feblesa dels arguments, la humilitat de la contarella, l’estretor i les dificultats de la drecera, la vibració subtil de la llengua, la sordidesa d’un tacte, la creixença invisible de l’herbei, la ferum d’una podridura, el rovell lluent d’un ferro dins els rostolls, la modèstia…

Vull donar la paraula als que no en tenen, m’estim més glorificar els que no posseeixen res que atacar els que ho dominen tot, m’agrada fer presents que semblin no-resos i amaguin diamants pels que ho saben veure, mostrar el tronc de l’arbre, l’abella, el gerani, el bosc, el sementer, el cactus, la flor romanial i tot el món inanimat que pareix que no parla.

Necessit cridar la importància de l’aire en un temps en què hem fet que el medi fos irrespirable. Prendre consciència de la seva invisible i palpable presència. Designar l’aire torna aparent l’espai que ens separa de les coses. Cal aferrar de bell nou la paraula a la cosa que evoca. Agafar una mida de les distàncies invisibles entre les coses.

Això obri un accés infinitament precari però vital al món, un accés gràcies al qual podríem de nou fer cos comú amb la llum, els fruits, els ocells, els arbres, la massa de les muntanyes, la bellesa del món. Reencantar el món, no trobes que això és ben polític, ben revolucionari?

Amb el meu mestre, el poeta Francis Ponge, faig un màster de suscitador, no ho sabies?