21.09.2024 21:40
|
Actualització: 23.09.2024 10:55
Copii una pintada que he fotografiat aquest matí a Ciutat: La gent necessita mirar-se.
El desig exasperat!
El desfici!
Aquesta desaparició de l’altre!
Em fa molt de bé veure la serra de Tramuntana, allà enfora, a l’enfront, dins la llunyania, amb les ombres dels núvols que es passegen i ballen pels boscos, pels comellars, pels nius, pels torrents, pels poblets, per les obagues, per les coves, per les llodrigueres, pels bassals, pels alzinars, per les possessions, pel monestir, per les cases de roter, pels cims.
Necessit, des de la intempèrie on escric, canvis de to i de clima, caçar a la desesperada la música del no-sentit, fer llistes de coses impossibles, ruptures sobtades de ritme, connexions ràpides, paraules d’arrel intensa, canvis de rumb, esllavissament de mots, condensacions de la melodia fins a l’ofec, desajustaments, caigudes lliures, gests de captació de la cosa, estremiments de la lletra, irisades reverberacions…
Som en el foradecamp d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada, sense enquadrament ni focus. Potser només la vibració d’algunes paraules que aniré acaramullant podran donar una mica del so i del sentit que es conjuguen per la força a la recerca d’elements on aferrar-se.
No cal saber.
Estam al ras i cada horitzó cerca el seu risc.
Cal recordar sempre seguit la provisionalitat.
Podria escriure la mateixa escena des de punts de vista i d’acció diferents.
Cada frase seria una interpel·lació a la contemporaneïtat.
No sents els gemecs d’una cançó trencada dins aquestes ombres plenes de cossos que no volen dir la seva?
Avanç a les palpentes mentre sent un malestar fort que no em deixa aclarir les sensacions que es manifesten amb el tacte i qued engalavernat dins un entelament dramàtic, espectacular i amb la perspectiva que a la meva vida es pogués veure novetat.
Aquells badoixos d’un pam i mig de llargs de fonoll marí sortien de dins cinc forcs de fullassa de pi de les escletxes del roquissar Blau i no en deixava ni un brot per senyal.
No et pensassis que l’acció verbal et descobrirà panorames ordenats i confortables perquè puguis descansar; l’enjòlit et deixa a l’aire i hauràs d’anar viu per no caure en la nyonya més vergonyant i epidèmica, la utilització d’eines creactives et permetrà sortir del sostrac rutinari anestesiat i si no perds calada, potser, enlairar-te, volar, amunt, amunt!
Com l’àliga!
Escrit sobrecarregat que tremola com un palimpsest trivial, d’una obscena concisió o d’una volubilitat difusa, escòries del pensament i del somni en què el traç esdevé energia incorporada sordament, revisió de coses disperses i de ferides fresques, signes que obren l’evidència de la seva il·legibilitat, el furor del seu silenci, el rovell incandescent de la seva història.
Tot em regolfa!
La serra de Tramuntana negra!
Gest de tinta, sense imatge, sinó el que l’avança i la segueix en el lligam de la memòria, en el crit. Una rapinyada, una bretxa, una fluctuació, l’anfractuositat en el mur, l’alè que arma la mà, l’èxtasi d’una troballa, un viatge negatiu al fons de l’ull: el negat.
