Closcadelletra (CDXXXI): El temps viu

Escric dins el temps viu.

Tenc un rellotge d’arena a dues passes de la mà que escriu.

Ens passam l’existència dins el temps mort, no ho sabies?

Tenc un rellotge de rodes al mig de la taula entre llibres i un gerro amb mata i roses de color xampany.

Aquest temps mecànic de les rodes i les busques sempre em recorda aquella seqüència de l’amic Harold Lloyd penjat damunt el buit a les agullotes del rellotge d’un gratacel.

Aquesta màquina mecànica (ara digital), no té res a veure amb els rellotges anteriors còsmics i tel·lúrics i ens converteix en captius d’un temps, d’unes hores marcades, que no té cap contacte amb els astres, la claror del dia i la fosca de la nit, les estacions de l’any, la matèria que es metabolitza i flueix, la polvorització de les coses.

Mentre que el rellotge de sorra, clepsàmia o ampolleta, em fa recordar aquell gest que feia en la meva adolescència quan estava estirat a la platja i agafava una embosta d’arena i la deixava caure a poc a poc, amb una feble correntia, que llenegava pel foradí dels meus dits.

Em feia pensar en el pas del temps amb una consciència clara de la fugacitat de la vida i de la presència de la mort.

Aprenia que el gust de les coses es dedueix de la seva precarietat.

Em donava ales per a una digressió en què el temps mecànic de les hores, els minuts i els segons no tenia cap protagonisme, sinó que em llançava a un temps viu en el fons de mi mateix en què apareixien els dies gustosos de la infantesa, el pler de les lectures enfront del mar, la besada calfredadora de mumare per despertar-me de la sesta.

El temps del rellotge d’arena no comptava res: contava els successos vius, vertaders, els limitava a una durada temporal subjectivament exacta.

Una frase caçada al vol en un colobrot nord-americà apareix en la meva memòria com un leitmotiv: el mateix que l’arena a través del rellotge així són els dies de les nostres vides.

No sé si les meves combinacions verbals expressen el que pretenc dir a les clares, emperò faig un esforç enmig de la mandra que el canvi d’estació em produeix per oferir-les amb més exactesa que abans, encara que sé que els mots no encaixen mai bé sense importar el que vulguin amollar.

Intent de moltes maneres dir-ho tot en una frase i molt sovint fracàs silenciosament.

El temps real, aquest temps viu, que poden marcar els rellotges d’arena el veig representat en l’impressionant gravat d’Albert Dürer, Sant Jeroni en el seu estudi, en què en la llista d’objectes significatius que envolten aquell home que tradueix la Bíblia al llatí assegut al seu escriptori, davant el llibre sagrat immens sostingut per un faristol de taula, destaca un rellotge de sorra gran penjat a la paret.

Segur que aquest savi sotmetia el temps a una consideració crítica mitjançant el pas de l’arena d’una bombeta a l’altra.

Jeroni havia posat en la seva existència una intensitat que no es troba més que entre els que saben que no tenim temps per perdre.

Discernir, sedassar, estudiar, meditar, cal saber que el temps és viu en tots nosaltres sense dependre d’una numeració impossible de màquines amb un automatisme inadequat als sentits dels humans; màquines que ens donen un temps abstracte i rígid que defineix el nostre món.

Escric dins el temps viu.

El rellotge d’arena em diu que la vida passa, que els nostres plers són efímers i que la cendra serà la nostra darrera pell.

El rellotge d’arena em transmet una saviesa, una malenconia, un a més a més d’avidesa?

Record com si fos ara una sala obscura del Metropolitan Museum de Nova York. Allà vaig descobrir aquell quadret de Jacob De Ghyen. La primera Vanitas de la història, feta a Amsterdam el segle XVII. Sobre la tela hi havia un crani, un rellotge d’arena, una bugia, unes peces d’or, unes flors que són les coses que ens fan esglai i pietat si no volem conèixer la nostra finitud. L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat.

El temps viu!