Closcadelletra (CDXXI): Escric contra mi mateix: la pols somnia

Escric a mà, per la qual cosa la meva mà té un lligam amb el meu cor.

Escric amb música amb volum baix. Ara Thelonious Monk em dóna l’empenta per llançar-me cap a totes les improvisacions rítmiques que el meu cap frena.

Escric sobre les guerres. No ho faig per fer un llibre de morts, sinó de ben vius.

Escric un text amb la forca de la tinta repassant les ombres dels pins damunt l’arena; les ones l’esborraran en un no-res per dibuixar fregadissos silencis.

Escric que a cada instant cal que faci servir i esgoti tot el que posseesc per poder ser nou.

Escric com si m’absentàs, cerc qualcú o alguna cosa: uns pesolars en flor?, les esberles i els clivells que em deixarien veure alguna cosa del que som?, el nus a la gargamella que em fa espirejar els ulls d’un comiat aspre?, el color taronja de les vidrieres de l’hivernacle tacades de la claror capvespral que m’enfolleixen?, la proesa de traduir en mots una emoció?

Escric com se somnia, sense saber on em trob, què nom, cap on vaig, quin idioma parl i alhora me’n desfaig de les aventures i les desventures, les fites i els fats, que no s’avenen ni s’encontren.

Escric mentre escolt la capacitat de fer la balançada entre la part de la justesa de la visió i la part de dramatisme intern que descomparteix i domta l’escriptura.

Escric amb la voluntat de guillotinar tòpics per acostar-me més al ver.

Escric per aconseguir experiències de bellesa, tan breus en el temps, que tot transcendint el temps, em restitueixin cada vegada la frescor del matí del món.

Escric empès per una sensibilitat extrema que em fa sentir el perfum dels lliris blancs i la ressonància com els dos atributs per excel·lència de l’invisible, més que un efluvi fugitiu el perfum és un cant que dura.

Escric per sobreposar-me a les estacions de l’aridesa, de la precarietat, d’un gran silenci interior, de la inseguretat, de la dilució, d’aquesta fragilitat tan forta com si caigués en un oblit molt fondo.

Escric per rebutjar tots els suports, totes les barreres, tots els paranys –la cultura, el savoir faire, la raó, el bon gust, el pes de tot el que he fet abans– i deixar-me devorar pels verms sabent que no puc viure sense el desconegut.

Escric per atènyer densitats incommensurables d’un únic, vast, inacabable poema que no s’interromp mai.

Escric a les palpentes i cerc una resposta: un diàleg amb el lector. Potser per la llei d’imantació dels pols ens trobarem amb l’altre?

Escric per als qui no hi veuen, per la qual cosa faig una transsubstanciació del visible al llegible; sé que posar paraules sobre les coses, fins i tot sobre coses no figuratives o abstractes, és una manera de donar-los sentit, de fer-les ressonar; sé que les lletres tenen el poder de fer-nos entendre una obra fora de les nostres altres percepcions.

Escric per trencar la consternació, la indigència, que em produeix el món, la gent, la ciència, les obres d’art, les tecnologies, la cultura, i la mateixa literatura.

Escric per llançar la pedra de l’escriptura al fons fosquíssim del pou, un angle mort central de la literatura, i saber que per molt que miri no veuré res: potser el lleu renou perdut del contacte de la pedra amb l’aigua em deixarà imaginar les ones que es dibuixaran en la superfície, un entrecreuat d’ones que crearan el tapís de l’invisible ardent.