Closcadelletra (CDVI): Teixir la vida amb fil de llum

He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat

17.02.2024 21:40

|

Actualització: 20.02.2024 12:32

Camín descalç i els peus aprenen lliçons de la terra de call vermell: l’antiguitat dels solcs, els caminois que fan els cucs per orejar les arrels, el creixement i la diferenciació de la semença, el tacte de la pedra de calç i anys que em parla per crear històries.

Teixir és pensar.

Pens amb el tou dels dits que em conten amb els fils i aquella forma de trunyellar-se amb el color de les paraules.

Els canvis de la lluminària grisa del dia m’orienten i em fan incorporar tots els sentits a l’experiència d’aprendre.

Em deix dur per la música que emergeix de les turbulències d’un text en què celebr i m’abandon sense prejudicis a aquest somni en què un gos fa una dissertació sobre la capacitat de l’esser humà de fer el bé i el mal.

No tots els que hi veuen han obert els ulls, ni tots els que miren hi veuen.

De cap a cap del caminal d’ailants que no tenen ni una fulla he penjat un teló blanquíssim on he escrit amb pals petits de carbó una faula ben entremaliada amb tot d’animals que parlen pels descosits, per les orelles, pels ovaris, per les plomes, per la gargamella, pels ullals, pel pixot, pels xàfecs, pel bec, pels ous i per la naturalesa tota.

Però un ala de falcó ha xapat la tela i ha desfet l’encís del joc.

M’he escapat així com he pogut amb un bot impossible per damunt la paret d’esquena d’ase amb parament verd i m’he ajocat de quatre grapes a darrere el pujol dels Anegats on, asseguts en cadires de vori cobertes de roba de burell fosca, els saurins s’hi apleguen per atacar la secor a cops de vareta.

No em plau gens de tornar allà d’on no he vingut.

M’emporta el nou i el deler i el delit de conèixer.

Obrir, obrir sempre, o el temps més llarg possible.

Sent una tendresa plena de malenconia per tot allò absent, reduït a una inscripció simple i pobre.

La veu circula entre els essers i les coses com un alè d’aire.

Casals buits, jardins abandonats, les ferides de la desaparició, les metamorfosis de la pèrdua em fan mal.

M’he disfressat amb pètals de neu, amb brossalla de pi, amb clovelles d’ametla, amb ortigues fresques, amb clofolles d’ou, i he posat al lector de cedés la Sonata per piano en si bemoll major de Schubert en la interpretació de Clara Haskil: el primer moviment m’ha arrossegat a la vorera de les llàgrimes.

El moviment, en un espai obert amb arbres mal esbrancats, no era abstracte ni desencarnat. Tenia gra, color, impulsos i caigudes. La queixa, la nostàlgia i el mateix desig són transfigurats amb una aparença natural segons el que podria ser la respiració de l’esser íntim, la desgràcia o l’angoixa no empresonaven sinó que, d’alguna manera, florien.

Mir la lluna en quart creixent de meitat de febrer, lluent i freda, que dóna a les flors d’ametler caires fantasmagòrics, que em calfreden.

Uns pètals cauen amb un gran terrabastall dins el meu cap.

La lluna de Leopardi: “Che fai, luna, in ciel? Dimmi, che fai, / silenziosa luna…” Aquest començament de poema m’obri camins més fondos que l’astre real, em reconforta.

Llum a l’interior de la llum.

He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat.

Quan arribi al capcurucull del coll segur que podré veure-hi clar!

Vindran les oronelles?

Recomanem

Closcadelletra

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any