03.02.2024 21:40
|
Actualització: 06.02.2024 12:58
El ball dels folls?
Ha! Ha! Ha!
Quan el sol es colga em sent més viu.
Hi ha miralls per a la incandescència?
Saps la veu?
La veu, sempre la veu, amb els desafiaments emocionals, amorosos, aquesta qualitat de l’essencial que m’importa.
Els mots et duen tan lluny, al final.
La veu és un òrgan que no és necessari fer sevir com un òrgan si se’n vol treure alguna cosa que superi el so just.
La veu que surt és una altra veu.
És el cos sublimat, alguna cosa que s’erotitza tot d’una.
Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió com la de les llàgrimes.
Què sent la meva veu?
Alguna cosa de molt humil i molt noble que ha estat maltractada per la vida.
La mirada llunyana de la meva mare.
La intensitat?
L’exultació?
Recitar deixa cicatrius o carícies.
Això vol dir l’expressivitat, la implicació extrema, el joc amb la pròpia potència de connexió.
Al llarg dels anys una càrrega elèctrica s’ha condensat damunt el meu cap.
Això vol dir la inquisició, la pietat, la gelosia, l’entrega, el maltractament, el fervor.
Cal inventar receptes d’invisibilitat. Travessar passions com qui va damunt ponts tremoladissos i primitius, damunt l’abisme.
Faig la meva feina de la forma més artesanal possible.
Durant molt de temps he tingut el sentiment que calia multiplicar les intensitats i els perills.
Tenia por de la calma creient que perdia la vibració, que donaria menys.
M’agradava atacar per tots els angles.
Flashbacks, pastitxos integrats, plans sistemàtics en angle baix, fosos en negre.
Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat.
Per què aquesta estranya i repetitiva passió?
Per què voler fer sempre una simfonia llarga de fragments en què mescli el pensament, la vida, la ficció i el saber com si es tractàs d’un únic cos?
Per què a través de reflexions, de paràboles, d’aforismes, de contarelles, de sentències, de moments d’itineraris íntims vull esculpir el deixant de l’origen sexual de l’espècie i reenviar el llenguatge a la seva font com les nostres vides a l’amor d’on provenen?
Per què podria escriure, parafrasejant l’amic Evelyn Waugh: en aquestes estacions llargues d’una vida, somniava en la fragilitat del que ha de finar, i la profusió de coses no era allà més que per aquests pocs mots que van cap a vós?
Per què cerc amb un cert deliri els colors del silenci?
Vull fer alguna cosa amb un no-res.
Nuar entre si petites fetes.
Procedir per acostaments.
Jugar amb les connivències.
Com es fa amb les peces d’un trencaclosques.
Una línia, un color, la corba d’un tall, la claror d’un angle, es fan senyals, s’atreuen.
Intent ajuntar-les sense saber què sortirà.
Insistesc.
En la foscor nocturna.
Pos la meva esperança en el desconegut pel pler de veure-la aparèixer fugitivament, forma resultant de l’entrecreuament de la realitat i del somieig per fer el buit present.
Estim la prosa infinita.
Estam a anys lluny!
