16.12.2023 21:40
|
Actualització: 18.12.2023 12:51
No vull escoltar els cants de sirena dels desordres i els paranys de la memòria.
Aquest matí, que fa un sol que crema el cul a les llebres quan som a dues passes del cap d’any, em trob en un camp inexplorat per als meus gargots i sense regles per a les meves composicions.
Repetesc: la lletra viu en un espai d’infinites dimensions.
D’on em ve aquesta dèria que m’obsessiona fa temps: frases curtes, poques paraules, mots senzills i una mala fi de silencis.
Intent sempre seguit fer un impossible: donar veu al silenci.
Deu ser ver allò que em deia l’amic Pascal Quignard fa uns anys: Biel, les livres sont du silence en état solide.
En la tinta negra de l’escriptura cerc aquest silenci i aquesta fosca que em fan tanta de falta.
Tao també diu: Qui sap no parla, qui parla no sap.
Això i allò em fan pensera a les totes.
En l’ombra dels mots sent el silenci.
En la paraula muda veig el silenci.
En les olors calidoscòpiques ensum el silenci.
En el ritme respiratori i en l’arrítmia cardíaca visc el silenci.
En els ulls que s’encenen sent el silenci.
En les mans que es mouen acaron el silenci.
En l’escolta de l’altre aprenc el silenci.
En la sonoritat de la música apareix el negatiu del silenci.
En un significant sense significat se’m fa present el silenci.
En l’angle mort de la lectura toc el silenci.
I també aprenc que la lectura és un interdit, literalment i en tots els sentits.
Escric perquè és l’única manera de parlar callant; perquè és una manera de viure: l’isolament contra la massa, la solitud contra el grup, l’individual contra el social, el singular contra el plural, el marge contra el centre, el centrípet contra el centrífug, l’exili contra la pàtria, la pèrdua d’identitat contra la identificació, l’infame contra la fama, el secret contra la comunicació, l’eco contra la linealitat, el passatge íntim contra el panorama públic, el silenci del llenguatge poètic contra la tirania del llenguatge corrent.
Cav i excav la llengua materna per trobar-hi una altra llengua: la literatura.
El llibre és una caixa negra, és una cova de sonoritats, és un corn on escoltes les ones d’un mar de lletres.
L’oïda hi veu, el cervell desxifra els signes muts, neix el pensament.
Cull dels ulls, recull de l’oïda, neix la lectura.
Fuig d’estudi.
Retorn a l’ara i aquí en què els dies són curts i vers mitjan horabaixa els vidres agafen unes coloracions vermelloses.
L’escriptor John Ruskin tenia una donzella que puntualíssima, després d’un protocol molt estricte de fer tres tocs a la porta llaurada amb imatges de boscos amazònics, escoltar la veu ruskiana que li deia “Passeu” mentre deixava la ploma i les paraules al cartipàs, entrava al despatx anunciant: “Senyor, el capvespre.”
John Ruskin s’aixecava, obria les vidrieres i sortia al jardí a la recerca d’aquell espectacle esplendorós que era una apoteosi de llums, colors, ombres i clarobscurs fins a l’arribada lenta de la fosca.
Aquest cronista té una visió del capvespre menys ritual. Surt a la terrassa que mira cap a ponent per recollir aquests quinze minuts quan damunt uns turons en què els boscos s’han convertit en una línia negra, pot contemplar la transfiguració compassada pel ritme de la llum de tota una mescladissa de vermells, carabasses i rojos bellugadissos damunt un fons blavís clar que marquen uns instants breus i sublims per apagar-se com un miratge que llisca i fuig massa de pressa.
Tostemps seguesc en aquesta hora final del dia amb la meva obsessió pel silenci i pens que aquest espectacle tan bell com transitori també és silenci en estat escenogràfic i efímer.
