Closcadelletra (CCCXCVI): Inici d’inventari de coses perdudes

Quan a una pàgina hi plou sé que som un poc feliç.

Deixaré a lloure les paraules perquè pasturin pel text al seu aire i contorn com si fossin un esbart d’estornells que fan figures desconegudes dins un cel serè.

Però no puc dir mentides.

Ha plogut tota la nit i no he aturat de despertar-me per escoltar el tec-a-tec musical i continu de les gotes contra les fulles, contra els cossiols, contra l’empedrat, contra les palmes, contra les escultures, contra les teulades, contra la terra de call vermell.

Frontissa dels instants, no em deixis!

Puc assegurar que no respect el gust dels altres.

Aquest viatge per les paraules és com qui fer retxes dins l’aigua.

Abans que tot s’esvaeixi redescobresc les coses amb mirada de convalescent, amb ulls de comiat definitiu, com si ja no les hagués de tornar a veure.

I em trob dins una atmosfera enigmàtica que treballa sobre l’extenuació de l’experiència.

Em són amics els emblemes de la fragilitat, les flames que ho devoren tot i a les totes, les claus de l’íntim, el desconcert de qualsevol balanç, les eines de la deriva, els records del nàufrag, la precisió dels mots, aquest desordre aclaparador que forma l’essència mateixa de la meva vida.

El fervor d’allò viu per un cantó i la ferotgia que em donen les coses perdudes per l’altre són els dos motors que m’empenyen en aquesta travessia dins l’espai i el temps de la lletra: l’interior del petit i el quotidià, la immediatesa del familiar i el domèstic, les llavors d’un espai secret de signes de l’escriptura que són la correntia humil de la vida, la suspensió de la mort, aquesta filigrana de formes que hi ha davall la fulla seca i banyada pel record d’una pluja immemorial.

Les sensacions lleus i efímeres són la sal de la vida: el daurat dels codonys que decoren la fruitera damunt la taula de la cuina, el zumzeig de les abelles que xuclen suaument els fruits de l’heura, el parrupeig d’una parella de tórtores en una branca desfullada d’ailant, el perfum de les pomes estotjades dins la palla als porxos, la casa amb els baumes intensos de la sopa de perdiu.

Sé que tot va cap a la ruïna, inabastable, però puc trobar coses veres que perduren en la modèstia de la seva constitució, en la reverberació dels seus ecos.

Encara no he après a viure.

Llegesc llibres a voler i descobresc moltes de coses de la meva vida: això podria ser una definició de la lectura?

Em fascina l’energia de la tendror, em sorprèn el meu desig de fer-me petit, el meu gust per la lentitud i aquesta capacitat, que no vull fer servir, per ser cruel cada dia.

Vull viure en l’angle mort del social i del temps, en els angles del món.

Repetesc les paraules de la Imitatio Christi. In omnibus requiem quaesivi et nusquam inveni nisi in angulo cum libro, que ve a dir: he cercat el repòs en tot l’univers i no l’he trobat enlloc més que en un racó amb un llibre.

M’amag en els intersticis i en els replecs, en les zones de fosca, en els oblits i els confins del temps, en els costums apassionats i sé que l’escriptura és el “mode silenci” del llenguatge.

El llenguatge en eco, a l’aventura de la qual no coneixes la sortida mai.

No plou.

Llegir espaia el pensament, no ho sabies?