16.09.2023 21:40
|
Actualització: 18.09.2023 10:23
Vivim en la sequera d’un món que fa aigües.
Però vull endarrerir-me de tot això que hauria d’escriure.
Fer marrada, escapolir-me.
Fer el mort.
Fer el boig.
Fer el tanoca.
Fer el beneit.
Fer el tocat.
Fer l’erràtic.
Fer el perdut.
Fer el retardat.
Fer el noningú.
Afegir paràgrafs amb paper d’aferrar al full.
Escriure frases caçades al vol pels blancs de l’interlineat.
Negar-me a qualsevol fi.
Escric sobre l’escrit.
Faig palimpsestos.
És la por de l’acabament?
Desconeixement d’un final.
Un cop i un altre cus paraules a la frase per escurçar-la, per convertir-la en un monyó, per desfer-la.
Escriure és de cada vegada més l’art de desfer.
Desfer les idees rebudes.
Desfer les transgressions rebudes.
Desfer els clixés rebuts.
Desfer els fakes, les mentides, els selfies, les confusions, els gargots.
Desfer-me.
Em refugiï en els mots.
Cerc una qualitat de llenguatge que consisteixi a limitar l’escriptura a l’essencial.
Dir molt en poques paraules.
Per un joc d’analepsis que alteren l’ordre del relat mitjançant un salt enrere, i de prolepsis anticipatives que rompen la seqüència cronològica; mitjançant el·lipsis i sumaris, enumeracions ràpides i evocacions distanciades, faig una feina de condensació narrativa que evoca l’art de la miniatura.
Englobar realitats contigües em permet profunditats inesperades.
Deixar borrosos els valors mostrant la identitat dels contraris és una altra forma de practicar l’art de la brevetat.
Efectes de bucle que desplacen el subjecte del text poden desorientar el lector i un joc de perspectives espacials i temporals podria acabar de clausurar la feta. Això és bo.
Però no hem de passar pena: tots aquests entrexocs d’elements dispars vivifiquen i aguditzen la mirada del lector, desperten la seva atenció i això repetesc és cosa bona.
On som?
El text em projecta en una espècie de realitat augmentada, m’obri noves zones on perdre’m, em crea espais inèdits.
Pens en la línia elegant amb una escansió discreta de Bill Evans de “Waltz for Debby”, sostinguda i acompanyada pel contrapunt lluminós del contrabaix de Scott LaFaro amb els llenegaments refinats i còmplices de l’arquet.
I tot es mou en una mateixa fragilitat, en la mateixa consciència del perill que l’edifici es pugui enfonsar no importa en quin moment, i cal anar aviat.
I llavors l’orella escolta la festa del llenguatge: el pantaix sord de la llengua, aquesta oscil·lació, aquest balanceig amb els impulsos que l’empenyen, aquesta palpitació secreta.
Queda també en l’ombra verbal el cruiximent lleuger d’una seda que una mà acarona, les volutes que surten d’una cigarreta que s’acaba de consumir en un cendrer de vidre tallat, la calidesa excitant d’una pell daurada que fa mengera, l’olor viva d’un camp d’alfals tallat, on el text es perfà en l’enigma d’aquests indicis, en els tremolors d’aquests no-resos que en el desxiframent del seu eco, fan obra.
Em sent (en un món que fa aigües i que sempre ens obliga per totes bandes a estar sotmesos a l’autoritat d’una història) ben lliure de divagar i d’abandonar-me a l’única exigència de les paraules, a l’arranjament de les sonoritats, a les digressions infinites, a la respiració secreta del text que és la seva vertadera aventura.
A cada instant alguna cosa es troba constantment al nostre costat preparada per a ajudar-nos.
A cada instant la tela d’aranya tremola sota un vent que fa ballar les pobres víctimes.
A cada instant em sent viu, mir la pluja que rega el jardí,
i cant.
A cada instant estam a dos dits d’un miracle.
