Closcadelletra (CCCLXXXIII): T’envestesc perquè em sentis de totes formes

Et dic: anirem a les fronteres.

Et dic: no passis pena per les roses seques.

Et dic: quasi quasi podria ser pell teva.

Et dic: camina caminaràs i mai enfora no et faràs.

Et dic: parlarem dins mar com les pegellides.

Et dic: som un espirat.

Et dic: encén i apaga els mots.

Et dic: redolarem pels zumzeigs.

Et dic: si fa no fa, res.

Et dic: mira’m i no em toquis.

Et dic: la sabrem llarga al final de tot.

Et dic: ensuma’m!

Et dic: et surt una mina de llengua per la gargamella.

Et dic: si sabessis com em fa mal l’absència.

Et dic: tens detalls i matisos, en tens.

Et dic: sense tu em sent perdut.

Et dic: vull somniar amb els teus ulls.

Et dic: t’invent i et reinvent sempre seguit.

Et dic: partir cap enlloc.

Et dic: voldria no sentir per un instant perquè sentir causa pena.

Et dic: sangglaçat, així estic, sangglaçat.

Et dic: on és la cicatriu de l’alegria?

Et dic: un bri d’història, un joc de llum, una carícia.

Et dic: performat pel meu amor, pel meu sexe.

Et dic: si tu no hi ets, no existesc.

Et dic: quan et furg em trob a mi mateix.

Et dic: ets l’enginyer de les meves emocions.

Et dic: les teves paraules ombregen el meu temps.

Et dic: em dónes la intimitat que m’alimenta.

Et dic: escut, contraverí, barricada, tot això ets tu per a mi.

Et dic: no sé escriure el que m’aguanta, aquest amor.

Vet-me aquí davant un dia nou, un text nou.

I fer veta de la bona fins que tornaré a dormir cal que sigui un gran art.

Cada dia pas un examen. La nota d’ahir no importa.

És avui la prova essencial, decisiva, la d’ahir ja està esborrada.

Un vers de Hölderlin em serveix de trampolí: “Ningú, sense ales, no té el poder d’agafar allò que és a prop.”

La meva lluita constant, resistent, inacabable contra els desastres del món en què vivim (en què morim, ai las!), només té una arma per a mi: l’escriptura.

Escric damunt les coses que m’envolten, el dolor de cada dia, els romanins del caminal, les clarors dels canvis d’estació, les fesomies de la gent, el temps que passa.

Què fas a la vida? Res, aprenc. Aprens què? Res, aprenc.

Veniu, veniu, lectores dels mil i un sexes de l’esperit, acostau-vos, he de repetir que només m’interessa la joia: aquest pas entre el visible i l’invisible, aquesta lluentor entre dues llums com a la finestra mal tancada o a la porta entreoberta: sense l’invisible tot seria negre, no veuríem res.

Voldria que la lectora fos com una caminant captiva, atenta, embolicada amb el llenguatge, que visqués dins la llengua, que la llengua fos la seva respiració i el seu nodriment, i la seva vida sencera, que la lectura fos com un laberint on perdre’s i trobar-se tostemps. On protegir-se de la intempèrie.

La lectora es troba immersa en una percepció embullada i com a perduda en un planeta amenaçat per la fragmentació i la finitud i ella mateixa perseguida per la dissociació i l’esclat.

La tensió que es desplega en el cor de l’aventura de llegir, es nodreix del combat de l’escrit que no s’atura de practicar l’escriptor a la seva taula de feina?

Així anam, amb els dies endolats, dies de tanta fosca negra, de tanta carnisseria d’humans i de no-humans, de tanta mort quotidiana.

Escriure, vertaderament és estimar, i estimar, vertaderament, no és gaudir, és cremar.