Closcadelletra (CCCLXXII): Niu de butzetes

El primer encanteri dins la bolla verda de la troana del jardí primaveral va ser descobrir el niu i tres butzetes dedins amb tres boques obertes, immenses, que demanaven menjar.

Vaig quedar sense paraules.

Com si m’haguessin pegat una maçada.

Vaig partir de quatres per no regirar ni les butzetes, ni les mèrleres, mare i pare, que devien vigilar des de qualsevol lloc.

El descobriment del record viscut m’accelera.

Em sent dins un paisatge de filat clàssic amb una textura ben contemporània.

Tot es desteixeix amb el temps.

Tot s’esfilegassa amb les hores.

Tot es destrueix amb els instants.

Només queden les ruïnes del gran escenari del món que fa vertaders esforços per romandre.

Per què em dius això?

Per què no em deixes cervelltremolar dins aquesta gran rítmica que mou els astres i les estacions, entre els signes d’un reialme doble en què es mesclen el visible i l’invisible, al costat dels arbres que m’inciten a l’elevació, a prop dels animals que em fan ensumar els instints, vora les eines del camp que em mostren la cura del sòl, les olors de fems i d’herbes tallades, els fruits que maduren, les vinyes del pla que em donen una lliçó magistral de la transformació?

He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res.

La terra és un lloc d’iniciació i tota literatura autèntica és literatura d’ultratomba!

I m’acost a l’amic Rilke i repetesc amb ell: “Potser som aquí per dir: casa, font, porta, gerra, verger, finestra –com a màxim, columna, torre…”

Però per dir-ho de tal manera que les coses en el seu cor mateix no han sabut que elles eren això?

No és això l’astúcia secreta d’aquesta terra de silenci, empènyer els humans a fi que en el seu sentiment tota cosa sigui exaltada?

Terra, no és això que vols: renéixer invisiblement en nosaltres mateixos?

Des de la terrassa damunt el jardí mir la troana rodona d’un verd fosc dins la qual hi ha el niu de les mèrleres.

Només el fet d’acostar-me al lloc amb la mirada em calfreda.

Tenc por que la vibració de la meva curiositat faci que les mèrleres mare i pare avorreixin els petits.

Aquell niu rodó en el meu record, perfecte, amb les tres butzetes, és un lloc on alena l’esperit.

Pens en Francesc d’Assís, el gran vivent, no sols pel respecte que tenia a totes les formes de vida, sinó per la capacitat de transformar-ho tot en encontre, en interacció, en possible canvi.

Voldria instal·lar-me en un “Ara Etern” per celebrar els encontres vertaders, benèfics i profunds que ens mostren la veritat de la vida a través de la intersubjectivitat.

No comunicació! Sí comunió!

Comunió amb una família de mèrleres per evocar la importància acordada a l’atzar i la necessitat, pel seu valor poètic, per la seva volada moral, per la càrrega emocional d’un esdeveniment falsament fortuït que esdevé una experiència essencial.

Em dissol en sons mentre escolt l’aire d’altres planetes.

La mort del naixement o la vida de la creixença d’aquelles butzetes sobrevola i ressona en les meves paraules i em sent un explorador de l’estranyesa.

Ensum la frescor dels orígens que no té ni començament ni fi.

Avança’t a qualsevol comiat com si fos darrere tu, em repeteix Rilke.

Aquest niu de mèrleres esdevé un viatge iniciàtic, un territori d’alt risc; em fa sentir la meva finitud, la meva tendència a passar al costat de mi mateix, enxarxat en l’error i la culpabilitat.

Insensible a les proximitats.