24.04.2023 11:50
L’home i l’infant parlen en una terrassa damunt la Mediterrània.
El nin li diu a l’home com si no res: m’agradaria pintar amb aigua de mar perquè el meu dibuix fos tot blau.
L’home escolta com parlen aquells sentits desperts del nin que duen impresa una força de pertorbació que inventa lligams impossibles, composa formes noves, lleugeres i plurals, amplifica ressonàncies i obri els instants a una temporalitat multidimensional.
El nin li demana a l’home com si no res: per què el mar va tan nu?
L’home no està acostumat a parlar amb criatures i aquell diàleg li sembla com un poema que el nin construeix amb les coses materials més pròximes, més de cada dia, més a mà.
El nin li diu a l’home mentre li mostra dos dibuixos: sabies que les flors són ocells aturats i que els ocells són flors que volen?
L’home queda bocabadat i esmaperdut amb aquells mots del nin i, sobretot, amb les imatges que els il·lustren. Aquelles flors i aquells ocells són més reals que tots els esdeveniments que els envolten.
És perquè són delicades, peribles, fugaces i fragilíssimes que aquestes figures sense pretensió i sense èmfasi que ha pintat el nin persistiran: l’instant enlluernador dura.
I l’home no se’n pot avenir com aquella veu harmoniosa, que li eixampla les visions i que li descobreix angles morts, proposi en els dibuixos que fa en un quadern i en les frases que els emmarquen unes ficcions que ajudin que hi hagi un poc menys de dolor, un poc menys d’infern, un poc menys de tristesa, un poc menys de catàstrofe, un poc menys de guerra, un poc menys de solitud.
Com remetre les experiències de l’home i el nin a imatges de la vida moral?
Els mots tan vius de l’infant amb una història davall cadascun suren en el meu cap com una veu en baix continu: enigmes, onades, tumults, constel·lacions, brunzits, traces, efectes, resplendors…
Aviat s’enfosquirà i l’home i el nin es diran adeu com dos amics de tota la vida.
La pàgina és el lloc d’on venc.
Quan pas per devora un camp de blat, molt verd, sent només l’alè del vent a les espigues, tan suau com una carícia a frec de pell.
El blau puríssima del cel és una cúpula còncava i silenciosa sense cap murmuri.
Entre les espigues les espasetes liles broden un dibuix improbable i desconegut.
Aquests lliris silvestres em fan agafera per un ram, però la seva fragilitat extrema em paralitza.
Això em passa sovint i d’aquesta manera deix de tocar massa coses, massa pensaments, massa records.
Massa carn humana.
L’horitzó, molt enfora, fa que la línia del blat es reforci.
Tot és un dir i un no dir.
Un redol de margalides grogues devora un pal de l’electricitat em cega.
Em ve al cap el cicle de les morts i de les resurreccions, del permanent i del transitori i no em tem de la caiguda vertical de la llum i d’un plugim que no sé d’on baixa.
Tenc un rivetó de calfreds a l’espinada.
Suscit l’esclat lliure dels mots dins una claror de color de perla?
Puc obrir fractals en què el que es mou és experiència viva?
On mullar la ploma per fer les línies invisibles que m’ajudin a orientar-me?
O tot és una fal·lera d’aquest art de l’instant: miratges, sentiments d’allò que llenega i fuig?
Com arribaré a caçar aquesta foscor quieta del que viu a la consciència quan ja s’ha fet de nit?
Em sent tan inepte per a la vida pràctica!
