Una lectura anticolonial de ‘Nosaltres, els valencians’

El depurat aparell teòric que engega Fuster al carrer de Sant Josep de Sueca condueix, inevitablement, a un estat independent i a una nació que no necessita ser subsidiària de ningú per a res

VilaWeb
Vicent Partal
14.02.2022 - 16:12
Actualització: 14.02.2022 - 17:12

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa seixanta anys exactes que va nàixer a Barcelona Edicions 62. I el primer llibre de la nova editorial fou Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Va ser un any màgic per a l’escriptor de Sueca, perquè Destino li havia publicat El País Valenciano, aquella enorme guia que acabà causant la dissidència del protoblaverisme, i les Edicions d’Aportació Catalana havien imprès Qüestió de noms, un llibret excepcional i mai prou valorat, que complementa i tanca el cercle que Fuster obre amb Nosaltres, els valencians.

Nosaltres, els valencians va nàixer, s’explicava, com una herència intel·lectual de Notícia de Catalunya l’obra introspectiva sobre la identitat del país, que l’historiador Jaume Vicens i Vives havia publicat anys abans. De fet, li manlleva el títol previst i tot, perquè la censura franquista havia prohibit el que Vives havia pensat originalment: Nosaltres, els catalans.

Vist en aquell precís instant, el diàleg entre els dos llibres es presentava com un diàleg de territoris. Vives ignorava pràcticament tot allò que no passàs dins les fronteres de les quatre províncies espanyoles que fan servir el nom de Catalunya. Era nacionalista, sí, però no s’atrevia a pensar com a nacional. Aparentment, Fuster només complementava territorialment aquella visió des del País Valencià –com ho feren, més tard, Josep Melià amb Els mallorquins i Llorenç Planes amb El petit llibre de Catalunya-Nord. Però, a la pràctica, Nosaltres, els valencians era molt més que això i anava molt més enllà del simple diàleg entre territoris.

Perquè Fuster, ja aleshores, l’any 62, i de Sueca estant, era tota una altra cosa, una autèntica “xamba genètica” pel país, segons l’encertada definició de Vicent Ventura. El jove escriptor valencià havia sorprès poc abans els exiliats catalans de Mèxic amb un text enlluernador que es titulava “València en la integració de Catalunya”. I de seguida va completar aquell edifici intel·lectual destinat a canviar per sempre el nostre país, amb la publicació ja esmentada de Qüestió de noms. Però, a diferència d’allò que explicava Vicens i Vives i de tot allò que arribà durant dècades –i arriba encara avui– des del Principat, els texts de Fuster són perfectament “a-espanyols”. Centrats, amb una implacable lògica cartesiana, en el poble català, que és el protagonista, sense subordinacions de cap mena, de la història fusteriana. Fuster, amb Nosaltres, els valencians, fa això que en unes altres latituds més permissives i cultes en diuen “història nacional”; i d’ací ve la influència permanent, més enllà del temps passat, del seu gran llibre.

L’home que feia piulades abans que existís Twitter

Per això quan hom discuteix sobre la vigència o la caducitat de Nosaltres, els valencians crec que no cal mirar-ne tant el contingut concret, on hi ha lògicament interpretacions desfasades, com la intencionalitat. L’exemple vital. La mirada que projecta.

Un exemple molt simple ajudarà a entendre-ho. Només de començar a llegir el llibre, el lector es troba una definició si més no xocant. Fuster parla dels “pobles pre-valencians”. Els àrabs, més aviat els musulmans; aquells visigots dels quals sempre va desconfiar tant; els romans, i els ibers, per més que ocupassen el mateix espai físic, si fa no fa, de l’actual País Valencià, per a Fuster no són, no eren valencians, sinó pre-valencians. Perquè la valencianitat, allò que és avui ser valencià, arriba al territori dellà la Sénia amb els conqueridors catalans i solament s’explica a partir d’ells.

El discurs de Fuster, el discurs que plana damunt totes les pàgines de Nosaltres, els valencians, no pot ser més contundent: els valencians som un poble precisament i exactament perquè som un poble català. I els catalans en conjunt no necessitem res més ni ningú més per a ser un poble, per a explicar-nos com a poble. Ens podem mirar a nosaltres mateixos, ens podem interpretar a nosaltres mateixos, ens podem conèixer nosaltres mateixos sense subordinacions a ningú ni a res. Que aquest és el significat profund d’aquella famosa frase, el moment central del llibre, que tanta llum ha aportat a la vida de molta gent: “Dir-nos valencians és la nostra manera de ser catalans.” Un concepte que molts decennis després Nadal Batle –aquell rector de la Universitat de les Illes Balears que si no hagués mort prematurament hauria pogut continuar perfectament el camí de Fuster– va reblar encara més, per esvair qualsevol dubte: “No és perquè sóc mallorquí que sóc català, és que si no fos català no podria ser mallorquí.”

Aquest pensament afilat, aquesta visió de la catalanitat tan alliberada i tan alliberadora que tenia Joan Fuster, és el que va copsar, amb la seua llegendària perspicàcia, Josep Pla quan va qualificar l’autor de Sueca no de valencià catalanista sinó de “català integral”. I efectivament era això. Fuster era profundament valencià, mai no es va moure de Sueca i tenia unes arrels consolidades i fondes. I això per a ell no solament no era de cap manera incompatible amb el fet de proclamar-se català, sinó que era essencial. La molesta qüestió de noms, complexa, l’escriptor de Sueca la va voler aclarir aquell 1962, però potser fent-ho va caure ell mateix en un parany difícil d’esquivar. Perquè, contra allò que l’aparença indica, la qüestió de noms no era sols de noms, ni prioritàriament de noms.

O, per a afinar-ho més, no era sols de noms vista des del Principat, on l’ambivalència de l’expressió “Catalunya” ha estat una de les rèmores més pesades i nefastes del catalanisme. Allò que des de València o Mallorca, o des de Perpinyà o Andorra, es podia suscitar com una qüestió de noms no ho era pas, en realitat, únicament mirat amb les ulleres del Principat. Perquè també era una confusió interna i íntima. Una enorme confusió que encara ara s’arrossega tot i que per primera vegada d’ençà de la Renaixença sembla possible que tinguem algunes eines, rudimentàries però sòlides, per a aclarir-la. Confusió creada perquè “Catalunya” és una expressió lamentablement polivalent. “Catalunya” és la nació dels catalans, això que Fuster acceptava que provisionalment es digués “Països Catalans”. Però “Catalunya” també és una regió d’Espanya, o una comunitat autònoma o l’invent administratiu que toque en cada moment, que fa servei a Espanya retallant i domesticant la catalanitat. I la confusió que origina aquesta doble condició, i la desorientació mental que suscita, ha tingut i té conseqüències nefastes.

Especialment perquè possibilita al Principat un imaginari popular on es pot ser “català” i “espanyol” al mateix temps, sense veure-hi cap gran contradicció. Amb una certa comoditat i tot, segons les èpoques. Cosa que, en canvi, cap valencià català ni cap mallorquí català no pot viure en la pròpia pell. Perquè en el seu cas, en el meu cas, del moment que, de València o de Mallorca estant, entens la catalanitat amb aquesta naturalitat que va dibuixar Fuster, sentir-se espanyol és simplement incompatible.

Nosaltres, els valencians no és, per això mateix, un llibre destinat a valencians i prou. En tot cas és un llibre que, pensat i escrit des del racó valencià de la catalanitat, il·lumina la nació sencera. I la interpel·la tota. I ho fa aprofitant el tros del país que té més clarament la data de naixença i els pares a la vista. El Regne de València és una construcció catalana, catalaníssima. Probablement és, de fet, una de les obres mestres de la catalanitat. I Fuster el fa servir, en la seua continuïtat històrica fins al modern País Valencià, per a llançar també un missatge de conjunt: nosaltres som un poble i no necessitem res més que ser això que som per a reconèixer-nos tots com uns i davant el món sencer. I per això, inevitablement car és l’altra cara de la mateixa moneda, a Nosaltres, els valencians i en general en l’obra sencera de Joan Fuster, la referència espanyola és tan escadussera i es presenta tan allunyada, tan estrangera.

Que aquesta és una altra de les diferències clau, també, entre l’obra de Fuster i la de Vicens Vives i, en general, de tots els qui l’han seguida. La pregunta és senzilla de respondre: qui, del Principat estant, ha estat capaç de fer un relat nacionalment tan autocentrat, que tinga el nivell i l’autonomia mental, el centrament, de Nosaltres, els valencians? Ningú. Fuster no considera la pròpia espanyolitat ni tan sols com a hipòtesi, i per això traça el projecte de poble –un projecte, recordem-ho, que es troba obligat a dibuixar enmig del pitjor franquisme– escrupolosament al marge de qualsevol interacció amb l’estat que ocupa la major part del país i la totalitat del País Valencià.

No sabem, no podem saber, si a Nosaltres, els valencians ell hauria anat més enllà sense la censura franquista, la violència de la dictadura, com a barrera concreta per a la seua obra. Hauria estat molt instructiu de comprovar si la censura, a ell, per valencià, sí que li hagués permès un llibre que es digués Nosaltres, els catalans. Però podem estar ben segurs que si Fuster renuncia a explicitar aquesta marca, no és, en cap cas, per desconeixement ni per covardia, per no ficar-se en embolics. Perquè quan, en uns altres llibres, Joan Fuster ataca l’espanyolisme ens deixa algunes de les seues pàgines més excepcionals i brillants. Cruament i amb un ganivet afiladíssim, obre en canal la ideologia i les maneres de fer d’ells –aquest ells en cursiva que ho diu sempre tot sobre els altres en l’opus fusterià. I trinxa, amb un nivell intel·lectual altíssim, tots i cadascun dels referents més profunds de l’espanyolitat. Contra Unamuno y los demás és un altre llibre imprescindible. I segurament el complement essencial de Nosaltres, els valencians. Perquè si amb aquest llibre Fuster dibuixa un projecte de nació, amb l’altre fa miquetes aquesta pretensió de nació que es fa dir Espanya. En l’un cas i en l’altre des de la catalanitat integral que regna en el seu cervell.

Per això mateix Joan Fuster es pot considerar, és, un gran escriptor anticolonial, d’aquells que, abans de posar-se a escriure, es desfà amb molta cura de les toxines inoculades per la colònia. Conscient que sols així es pot pensar clar, que sols així es pot deixar, negre sobre blanc, una explicació tan clara de què som i de què no som.

Siga com siga, per als valencians, això és fora de tota discussió: Nosaltres, els valencians ho és tot. És un bateig. És un esclat de llum en la foscor. És una guia imperativa. Ningú que l’haja llegit honradament i l’haja entès no tornarà a ser mai més com era abans de llegir-lo. Aquesta és la força única del gran llibre fusterià. Però per a la resta dels catalans la vigència de l’obra també s’ha anat fent més clara a mesura que el conflicte nacional amb Espanya ha anat pujant esglaons. I per aquesta raó Nosaltres, els valencians és per als catalans de les quatre províncies un llibre encara més important que no ho va ser quan fou publicat. Perquè quan Fuster el va escriure, o quan Vicens i Vives va escriure Notícia de Catalunya, la perspectiva d’una Catalunya independent, no espanyola per tant, era –si arribava a ser això, i encara– una il·lusió personal. D’alguns. Generalment amagada i cultivada en la més estricta clandestinitat. Però aquests darrers dotze anys han canviat completament la societat i, alhora, la perspectiva per a entendre com s’ha arribat fins ací.

I si algú, de debò i sense prejudicis, vol entendre les arrels de tot això que ha passat, si vol acostar-se intel·lectualment al fenomen de l’independentisme, no té cap més remei que anar a parar a Nosaltres, els valencians i als valencians que van fabricar i que al seu torn van saber exportar aquest independentisme sense fissures al Principat. Ho he dit abans d’una manera més discreta, però ara ho diré amb totes les paraules: Notícia de Catalunya no és un llibre independentista i Nosaltres, els valencians sí. Aquesta és la diferència. I és això que té d’important el llibre que enguany fa seixanta anys. El depurat aparell teòric que engega Fuster al carrer de Sant Josep de Sueca condueix, inevitablement, a un estat independent i a una nació que no necessita ser subsidiària de ningú per a res. De manera que és poc important que el llibre parle d’un tros del país i no de tot sencer: si l’independentisme català vol agafar-se a algun autor per a entendre’s a ell mateix, ha d’agafar-se a Joan Fuster. I el llibre clau es diu Nosaltres, els valencians.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes