Algunes coses que encara hem d’aprendre de Joan Fuster

Joan Fuster va fer concret, ambiciós i contemporani el projecte dels Països Catalans, traient-lo del racó de l'enyor ineficaç on la desfeta política de segles i les mancances de la Renaixença l'havien deixat

Vicent Partal
30.12.2021 - 16:01
Actualització: 30.12.2021 - 17:01
VilaWeb
Logotip de l'Any Fuster. Creat per Dani Nebot per a la Generalitat Valenciana

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir es va presentar la imatge oficial de l’Any Joan Fuster, que començarà a celebrar-se dissabte, amb motiu dels cent anys del naixement de l’escriptor de Sueca.

Aquesta mena de celebracions solen ser una bona ocasió per a rellegir el personatge celebrat. Sóc de l’opinió que per a rellegir Fuster, concretament, no cal cap excusa, però si el centenari del naixement permet a més gent d’accedir fàcilment als seus texts, benvingut siga. Del punt de vista literari, Joan Fuster és un dels cims de la literatura catalana i de la cultura valenciana. Fins i tot qui discrepe dels seus postulats no pot deixar de reconèixer-ne la qualitat insòlita i constant.

Però del punt de vista cívic Fuster també ens va ensenyar un grapat de coses molt importants, que tant de bo en aquest centenari es puguen posar en relleu d’alguna manera i difondre. Perquè, tal com sol passar entre els grans personatges, la seua actitud vital, la seua manera de ser i comportar-se, ens ensenyen tant o més que els seus escrits. És per això que, encara que m’avance uns pocs dies, avui m’agradaria cridar l’atenció sobre algunes.

Un català integral

La definició és de Josep Pla, que va deixar escrit que Fuster no era un “valencià catalanista”, sinó un “català integral”. I és una definició amb què estic absolutament d’acord. Ningú com Fuster no ha tingut al cap la concepció dels Països Catalans com una sola nació. I com a nació, que no és la mateixa cosa però és igual. I poca gent, per no dir ningú, ha practicat amb la coherència amb què ell ho va fer aquesta assumpció del marc nacional propi. En va fer teoria i ens ho va explicar i ensenyar, però, sobretot, ell va viure així el país i amb la seua actitud va fer possible que molts altres entenguéssem que així es podia viure i s’havia de viure. Sense renunciar a la particularitat de ningú i sense sotmetre’s a centralismes de cap classe ni a miopies assentades pel temps. Però també sense deixar-se ningú pel camí, mai, i sobretot sense renunciar a res. El projecte de Països Catalans és i serà sempre un altre si es mira abans i després de Fuster. Perquè Joan Fuster el va fer concret, ambiciós i contemporani, traient-lo del racó de l’enyor ineficaç on l’havien deixat la desfeta política de segles i les mancances de la Renaixença.

Un europeu que no necessita intermediaris

Molt segurament per això Fuster se’ns apareix com un europeu que no ha de menester per a res la mediació d’Espanya ni de França per a ser allò que és. Ell és antiespanyol, de Sueca estant i en ple franquisme, només en la mesura que l’obliguen a ser-ho. En canvi, és en tot moment i amb normalitat un català integral i això el fa ser a-espanyol. Fent visible el vincle entre les dues condicions. Es pot ser valencià i espanyol o “catalunyès” (un neologisme que el divertia molt) i espanyol. Però quan hom decideix de ser català, en el sentit integral de la paraula, això es torna incompatible. I obre la via a mirar-se automàticament el món sense intermediaris. Com qualsevol que visca a Hamburg o a Florença, posem per cas.

Un enemic de les trampes, obsés de la qualitat

En qualsevol altra llengua i en qualsevol altre país, Joan Fuster seria un referent segur per la seua manera de fer i per la seua manera d’exercir el mestratge intel·lectual. Amb persistència, amb originalitat, amb respecte. Però també amb decisió, amb amplitud de mires i sobretot amb una obsessió per la qualitat, que encara avui fa que et preguntes com pot ser que una cosa tal s’originàs just quan el nostre país restava negat per la misèria intel·lectual del franquisme. Fuster era un enemic declarat de la trampa intel·lectual i s’enfrontava sense prevencions de cap classe amb tots els fabricants de bufes de bou, amb tots els falsificadors de l’intel·lecte. No en deixava passar ni una.

Un esperit crític

I Fuster era per això mateix un home amb un gran esperit crític, crític abans que res amb ell mateix. Hi ha un dels seus aforismes que és tot un lluminós projecte de vida. Quan Fuster capgira aquell tradicional “Puix parla català, Déu li’n do glòria” en un racionalista i alegre “Puix parla català, vejam què diu”. Ser “dels nostres” no és, doncs, garantia de res: allò que importa és què dius. I això que val per als “nostres” val per la humanitat sencera.

Un home àvid i intrèpid, que no es va deixar intimidar

Però, per a mi, per damunt de qualsevol altra característica, en Joan Fuster destaca la gran capacitat de no deixar-se intimidar, de ser autèntic, de ser ell. Una característica que li servia per a ser àvid i intrèpid perquè no estava mai pendent de què deien o pensaven els altres d’ell, de què n’opinaven. Una actitud que el feia robust fins i tot quan passava, com tots passem, moments de debilitat o desil·lusió. És ben possible que per a fer una obra tan colossal com la que va fer fos imprescindible aquesta capacitat de sentir-se lliure en tot moment, segur d’ell mateix. Però no per això deixa de ser admirable, molt més encara en l’ambient, de dictadura militar, en què va haver de passar la major part de la seua vida.

Un home compromès

Finalment, no sé si era inevitable, però el resultat de tot això va ser que Fuster fos un home compromès fins al moll de l’os. Segurament és la conseqüència lògica de les característiques que he enumerat abans. I ho confirmaria el fet que tants personatges que ell admirava, del senyor Camus a Sir Bertrand Russell, les compartien amb ell, i la mescla donava un resultat semblant. Però no podem passar per alt que a Fuster li va tocar ballar en unes circumstàncies especialment difícils. I no tan sols en la dictadura –que les dues bombes que van provar de matar-lo a casa li van arribar enmig d’aquesta merdeta de democràcia. Però no se’n va exclamar mai, ben al contrari. Malgrat tot i contra totes les adversitats, Joan Fuster va ser capaç de construir una idea i engegar un moviment, unes generacions de gent conscients de què som i què volem ser, que el supera a ell però que no es pot explicar sense ell. I hi ha molt pocs intel·lectuals al món, poquíssims, de qui es puga dir una cosa com aquesta.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Matilde Font
Matilde Font
29.12.2021  ·  22:20

Vicent, gràcies per l’editorial.

Josep Usó
Josep Usó
29.12.2021  ·  22:20

Un home molt gran, Joan Fuster. Amb idees clares i amb la capacitat de sintetitzar-les i fer-les molt entenedores. Si en el seu dia se li haguera fet més cas, al davant tindríem el mateix país; però alguns problemes no els tindríem. al Català li diríem tots Català, per exemple. Però ja sabeu: tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres. Fuster dixit.

Jaume Riu
Jaume Riu
30.12.2021  ·  00:00

No tinguis més conviccions que les decididament imprescindibles. Joan Fuster
Aquest editorial el tindré present tot l’any com una guia oportuna. Gràcies.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
30.12.2021  ·  00:00

Sí, és Joan Fuster i Ortells, però és també Lluís-Vicent Aracil, Rafel Ninyoles, Isabel-Clara Simó, Manuel Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, B. Fiol, Marià Villangómez Llobet, Pere Fullana, Guillem Forteza, Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano, Gómez-Nadal, els germans Serneguet, els germans Codonyer, Josep Giner, Carles Salvador, Eduard Martínez-Ferrando, Enric Valor, Lluís Alpera, Rodríguez-Bernabeu, J.F. Mira i Casterà, Josep-Vicent Marqués, Janer i Manila, Ballester i Canals, Estellés, Pérez-Montaner, Oriol Bohigas i Guardiola, Ricard Roso i Olivé, Amadeu Fabregat, Fèlix Cucurull, J.B. Cendrós, Ramon Pelejero i Sanchis, J. Triadú, Benguerel, Perucho, Josep Melià, Francesc de P. Burguera i Escrivà, Alfons Llorenç, J. Reglà, Jordi Barre, Pere Verdaguer, Joan Sales, Alfred Giner-Sorolla, Batista i Roca, Dr Trueta, Dr. Cardús, Joan Oró, Guillem Frontera, Rafael Caria, Aureli Argemí, Blasco i Estellés, Joan Oliver (Pere IV),….i els milers i milers d’anònims que els estintolen.

Per això mateix, emprenya veure desbarrar a tant i tant de blaver de foraciutat de València, malparlant contra una altra part de la nació, sense tindre ni puta idea i repetint mantres dels canals colonials que només fan que envilir-nos els uns contra els altres.

En càlcul infinitissimal, apliquem saber “integrar” tots els diferencials infinitessimals dintre d’una mateixa funció harmònica que sap explicar com és.

Tot sumant eixos diferencial infinitament petits que converteix eixa munió de gents que, de manera natural i particular, contribueixen a fer-nos una societat plural, compacta i contemporània.

Hi ha dos comentaris que em reuen de polleguera: haver cedit i donades per perdudes Alacant-Oriola i Perpinyà. Contra això reclame viatjar i entendre eixos indrets. Visitar, barrejar-se amb la gent, i llegir menys desinformació biaixada.

I viatjar a d’altres nacions i comprovar que cap ni una és una societat perfecta. Ni falta que els en fa. Com nosaltres, tu !

Si arribem a saber-nos comptar.

TINDRE’N LA MASSA CRÍTICA NECESSÀRIA I SUFICIENT PER A DESLLIURAR-NOS DELS ESTATS QUE ENS COLONIALITZEN.

Eixa va ser la gran contribució d’en Joan Fuster i el tall històric que ens feia contemporàniament iguals a les altres societats del món amb estat propi:

Saber-nos sumar, perquè és l’única manera d’ACONSEGUIR-HO SEGUR.

Josep Blesa (València)

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
30.12.2021  ·  07:04

Gran Fuster !
Nascuda a València i arrelada fa molts anys a Girona, sempre he trobat a faltar aquella mirada cap al Sud dels meus conciutadans, que com els dic tantes vegades, es miren massa el melic.
Gràcies per l’editorial Vicent.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
30.12.2021  ·  07:23

Bon editorial Vicent. També d’acord amb el nostre Arquitecte de capçalera J. Blesa. Salut.

Pep Agulló
Pep Agulló
30.12.2021  ·  08:02

LA CONSCIÈNCIA TRANQUIL·LA DELS DESMEMORIATS

“en qualsevol altre país, Joan Fuster seria un referent…” No ens equivoquem, és un referent però en un país de cultura molt magre i poca autoestima.

“No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seua complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”. Joan Fuster

PS. Newton, Leibniz i posteriorment Cauchy també sumen… (00:00).

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
30.12.2021  ·  08:58

Llegirem!

Roser Tutusaus
Roser Tutusaus
30.12.2021  ·  09:42

Gràcies per l’editorial, Vicent. Esperem que l’Any Joan Fuster doni molts fruits. El tornarem a llegir. S’imposen algunes escapades a terres valencianes. Fa il.lusió, de debò.

Joan Royo
Joan Royo
30.12.2021  ·  10:49

Nosaltres els valencians, qui vulga saber qui som i com som. Un gran homenot dels pocs que dóna cada generació, sempre l’he comparat a Joan Coromines, pous inesgotables de cultura i saviesa. Personalment recorde Història de la literatura catalana contemporània, un manual que em vaig empapussar preparant les oposicions. Fuster el feia amè i agradable d’estudiar.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
30.12.2021  ·  11:01

Gràcies, com sempre, Vicent. Hui especialment, en honor de qui es tracta. Referent patriòtic autèntic, del País Sencer. Amant i defensor d’una parla “no cristiana”, però més cristià que molts dels que ens tenim per tal.
La pitjor colonització que patim els valencians és la de nostra ment. El “No mos fareu catalans” és el símptoma més evident de patir espanyolitis, el causant de les bombes que li van posar, la diarrea mental de la ignorància manipulada pels qui ens volen sotmesos.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
30.12.2021  ·  11:27

Fuster ens ha deixat una gran petjada de humanitat i de valentia. Felicitats per aquesta editorial

jaume vall
jaume vall
30.12.2021  ·  12:06

Els pensadors, els poetes, els artistes, els intel·lectuals, forgen l’ànima d’un poble, tant amb el contingut com amb el continent, és a dir, llur creació i la llengua amb que s’ha creat. Esdevenen baluards i fites de referència. Imprescindibles per saber-nos comunitat, nació. I els nostres no ens fallen.

Ara, per saber-nos país lliure, estat, també necessitem els polítics i els gestors, més prosaïcs, eficients, llestos; segurament, salvades unes poques excepcions, no han sabut estar a l’altura dels reptes. Va haver-hi uns moments -octubre de 2017- que teníem el famós “momentum”, i se’ns va escolar entre els dits.

Tindrem una segona oportunitat històrica en un futur proper? El poble i els representants sabrem aprofitar-lo?

Rafael Frasquet
Rafael Frasquet
30.12.2021  ·  15:25

Una editorial parlant del pensador català més sòlid i nacionalment clar del segle passat mereix una quantitat misèrrima de comentaris. La menys resposta d’almenys l’última quinzena… Qualsevol altra, de temàtica madrilenya o global, en té més. Fem-nos-ho mirar.

És clar, era valencià. I tot allò que ocorre fora de la Catalunya que els espanyols reconeixen com a tal – a Perpinyà, Alacang, Menorca o Fraga- els queda tan lluny, a una majoria aclaparadora d’independentistes “nostrats”, com a Errejón li quedava la repressió contra el Principat arran dels fets d’octubre de 2017.

I és que el marc nacional complet, de Països Catalans, no passa de retòrica buida i eixamplament geogràfic que cal lluir ben orgullosos als mapes. Això, quatre eslògans buits, i anar fent. És com l’Espanya diversa, la “nació de nacions” de què parlen alguns progres espanyols molt de tant en tant per tal de fer-se els moderns i tolerants.

Doncs això, o ens creiem la nació, o ens descarem com a regionalistes (cadascú del seu trosset autonòmic, perfectament compatible amb la idea oficial d’Espanya).

Ens queixem que a la Meseta no ens coneixen. A casa nostra, però, molts passen de baixar Sénia enllà, de conèixer el lèxic propi de cada país de llengua catalana, de l’estat de les coses a tot arreu de la nació (que no és només el Principat, ni la Catalunya Vella).

Ja ho deia Fuster, quan demanava que els problemes valencians foren concebuts, pels catalunyesos, com llurs propis problemes.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
30.12.2021  ·  19:25

M’ha escandalitzat, tot i que ja coneixia el percal, l’escassa quantitat de comentaris a un editorial tan important com aquest i coincidesc del tot amb Rafael Fresquet i Vicen Maupoey. Catalunyesos, principatins… miramelics! i ho sent en l’ànima.
Si no sou capaços d’alçar la vista per albirar els confins de la nació esteu morts. Se us veu poc pel País Valencià, pels cims d’Alcoi, pels carrers de València, per les platges de Benicàssim, tan plenes de madrilenys. I ho sent perquè som dels vostres, som vosaltres, tot i que no us siga fàcil de vore o d’acceptar. Fuster, el primer.

Norma Clavell
Norma Clavell
30.12.2021  ·  19:29

Llegim i rellegim Joan Fuster ara i adés: solidesa argumental, ironia reveladora, amenitat al servei del rigor. Un dels homenots cabdals de la cultura catalana. Massa orfes sense ell: se n’hauria de plànyer el país sencer, sense definicions extemporànies.
Gràcies per fer-nos-hi pensar abans que no inaugurin oficialment i oficiosament l’any Fuster.

Enric Roca
Enric Roca
30.12.2021  ·  20:16

Ès ben clar qué la germanor de TOTS els territoris de parla catalana a de esser enfortida per el país potser mès castellanitzat i feble com independentista, ès a dir el País Valenciá.D’altre banda el mot Paisos Catalans mai tindrá admiraçió multitudinaria,cal munyir ún tipus”España” o “Gran Bretaña”. Ès básic per espolsarse de sobre el mot “Catalanista” tan emprat pels castellanistes-imperials PP,PSOE,VOX etc,etc.Rumieu senyors-as.

Josep Vilà
Josep Vilà
31.12.2021  ·  00:18

Bon dia, no comentem perquè desconeixem i quan volem fer-hi alguna cosa potser ja és massa tard. Tenim el cordó umbilical trencat amb València, amb les comarques del nord i de l’oest, amb les Illes i ben pensat es van pansint a marxes forçades els vincles amb la resta del Principat. Ens refugiem a casa, sentint-nos en un país foraster, hivernant d’aquest malson que és la castellanització.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes