Logotip de l'Any Fuster. Creat per Dani Nebot per a la Generalitat Valenciana

Ahir es va presentar la imatge oficial de l’Any Joan Fuster, que començarà a celebrar-se dissabte, amb motiu dels cent anys del naixement de l’escriptor de Sueca.

Aquesta mena de celebracions solen ser una bona ocasió per a rellegir el personatge celebrat. Sóc de l’opinió que per a rellegir Fuster, concretament, no cal cap excusa, però si el centenari del naixement permet a més gent d’accedir fàcilment als seus texts, benvingut siga. Del punt de vista literari, Joan Fuster és un dels cims de la literatura catalana i de la cultura valenciana. Fins i tot qui discrepe dels seus postulats no pot deixar de reconèixer-ne la qualitat insòlita i constant.

Però del punt de vista cívic Fuster també ens va ensenyar un grapat de coses molt importants, que tant de bo en aquest centenari es puguen posar en relleu d’alguna manera i difondre. Perquè, tal com sol passar entre els grans personatges, la seua actitud vital, la seua manera de ser i comportar-se, ens ensenyen tant o més que els seus escrits. És per això que, encara que m’avance uns pocs dies, avui m’agradaria cridar l’atenció sobre algunes.

Un català integral

La definició és de Josep Pla, que va deixar escrit que Fuster no era un “valencià catalanista”, sinó un “català integral”. I és una definició amb què estic absolutament d’acord. Ningú com Fuster no ha tingut al cap la concepció dels Països Catalans com una sola nació. I com a nació, que no és la mateixa cosa però és igual. I poca gent, per no dir ningú, ha practicat amb la coherència amb què ell ho va fer aquesta assumpció del marc nacional propi. En va fer teoria i ens ho va explicar i ensenyar, però, sobretot, ell va viure així el país i amb la seua actitud va fer possible que molts altres entenguéssem que així es podia viure i s’havia de viure. Sense renunciar a la particularitat de ningú i sense sotmetre’s a centralismes de cap classe ni a miopies assentades pel temps. Però també sense deixar-se ningú pel camí, mai, i sobretot sense renunciar a res. El projecte de Països Catalans és i serà sempre un altre si es mira abans i després de Fuster. Perquè Joan Fuster el va fer concret, ambiciós i contemporani, traient-lo del racó de l’enyor ineficaç on l’havien deixat la desfeta política de segles i les mancances de la Renaixença.

Un europeu que no necessita intermediaris

Molt segurament per això Fuster se’ns apareix com un europeu que no ha de menester per a res la mediació d’Espanya ni de França per a ser allò que és. Ell és antiespanyol, de Sueca estant i en ple franquisme, només en la mesura que l’obliguen a ser-ho. En canvi, és en tot moment i amb normalitat un català integral i això el fa ser a-espanyol. Fent visible el vincle entre les dues condicions. Es pot ser valencià i espanyol o “catalunyès” (un neologisme que el divertia molt) i espanyol. Però quan hom decideix de ser català, en el sentit integral de la paraula, això es torna incompatible. I obre la via a mirar-se automàticament el món sense intermediaris. Com qualsevol que visca a Hamburg o a Florença, posem per cas.

Un enemic de les trampes, obsés de la qualitat

En qualsevol altra llengua i en qualsevol altre país, Joan Fuster seria un referent segur per la seua manera de fer i per la seua manera d’exercir el mestratge intel·lectual. Amb persistència, amb originalitat, amb respecte. Però també amb decisió, amb amplitud de mires i sobretot amb una obsessió per la qualitat, que encara avui fa que et preguntes com pot ser que una cosa tal s’originàs just quan el nostre país restava negat per la misèria intel·lectual del franquisme. Fuster era un enemic declarat de la trampa intel·lectual i s’enfrontava sense prevencions de cap classe amb tots els fabricants de bufes de bou, amb tots els falsificadors de l’intel·lecte. No en deixava passar ni una.

Un esperit crític

I Fuster era per això mateix un home amb un gran esperit crític, crític abans que res amb ell mateix. Hi ha un dels seus aforismes que és tot un lluminós projecte de vida. Quan Fuster capgira aquell tradicional “Puix parla català, Déu li’n do glòria” en un racionalista i alegre “Puix parla català, vejam què diu”. Ser “dels nostres” no és, doncs, garantia de res: allò que importa és què dius. I això que val per als “nostres” val per la humanitat sencera.

Un home àvid i intrèpid, que no es va deixar intimidar

Però, per a mi, per damunt de qualsevol altra característica, en Joan Fuster destaca la gran capacitat de no deixar-se intimidar, de ser autèntic, de ser ell. Una característica que li servia per a ser àvid i intrèpid perquè no estava mai pendent de què deien o pensaven els altres d’ell, de què n’opinaven. Una actitud que el feia robust fins i tot quan passava, com tots passem, moments de debilitat o desil·lusió. És ben possible que per a fer una obra tan colossal com la que va fer fos imprescindible aquesta capacitat de sentir-se lliure en tot moment, segur d’ell mateix. Però no per això deixa de ser admirable, molt més encara en l’ambient, de dictadura militar, en què va haver de passar la major part de la seua vida.

Un home compromès

Finalment, no sé si era inevitable, però el resultat de tot això va ser que Fuster fos un home compromès fins al moll de l’os. Segurament és la conseqüència lògica de les característiques que he enumerat abans. I ho confirmaria el fet que tants personatges que ell admirava, del senyor Camus a Sir Bertrand Russell, les compartien amb ell, i la mescla donava un resultat semblant. Però no podem passar per alt que a Fuster li va tocar ballar en unes circumstàncies especialment difícils. I no tan sols en la dictadura –que les dues bombes que van provar de matar-lo a casa li van arribar enmig d’aquesta merdeta de democràcia. Però no se’n va exclamar mai, ben al contrari. Malgrat tot i contra totes les adversitats, Joan Fuster va ser capaç de construir una idea i engegar un moviment, unes generacions de gent conscients de què som i què volem ser, que el supera a ell però que no es pot explicar sense ell. I hi ha molt pocs intel·lectuals al món, poquíssims, de qui es puga dir una cosa com aquesta.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.