El començament de la setmana de les Falles ha coincidit amb una mascletà a Madrid de les que fan època. Pablo Iglesias ha abandonat molt hàbilment el vaixell de l’autoproclamat govern més progressista de la història, ja en fase de liquidació, mentre Ciutadans esclatava en mil bocins i acabava a un pas de ser extraparlamentari. I l’estabilitat institucional es posava en dubte ací i allà arran de la convocatòria d’eleccions a Madrid i les hostilitats diverses i generalitzades a Múrcia, Andalusia i Castella. I enmig d’aquestes hostilitats la presidenta madrilenya, per acabar de rebolicar el galliner, deia sense que li tremolàs gens ni mica la veu que si et diuen feixista és que “ets al costat bo de la història”. Caram! I tot plegat mentre el feixisme, en aquest cas el de Vox, acarona il·lusionat les primeres enquestes que ja el situen davant del Partit Popular en nombre d’escons, de manera que encapçala la dreta espanyola i és a tocar de la Moncloa. Tot en un sol matí, ben trepidant.

Per entendre el perquè de tant de moviment, disculpeu-me que torne a l’editorial que vaig escriure el 22 del mes passat, quan vaig avisar que Pedro Sánchez preparava eleccions, si podia ser al setembre, depenent del ritme de vaccinació, i si no a l’hivern. I que eren unes eleccions pensades per a desfer-se de Podem i intentar ara un pacte amb Ciutadans o, si no podia ser, amb un nou partit que ell voldria que sorgís de la fusió de Ciutadans i PP. Un nou partit amic de la governabilitat, dòcil, que seria segurament superat per Vox en nombre d’escons i que, gràcies a això, els socialistes podrien emblanquir anomenant-lo “la dreta moderada”. Ja sabeu prou l’estratègia: si poses una bèstia més grossa al costat de la bèstia de sempre, aquesta acaba passant per un peluix innocent.

La ziga-zaga hauria de permetre, doncs, d’aplicar amb comoditat les polítiques, ben de dreta, ben de dreta, ben de dreta, per les quals opta majoritàriament el Partit Socialista, arrenglerat amb Brussel·les en cerca de diners frescs per a engreixar els amics de l’ÍBEX. I exigiria també de reforçar el nacionalisme espanyol, com a font de legitimació de la monarquia i, per tant, com a instrument d’emblanquinament dels seus delictes. Iglesias ho ha vist venir a temps i, abans que el despatxen, se’n va ell. Perquè és llest i ja sap el pa que s’hi dóna. I també perquè no és clar si Podem té encara gens de futur electoral; però sí que és clar que no en tindria gens en unes eleccions espanyoles avançades havent format part d’aquest govern de Sánchez i sense haver aconseguit res d’allò que va prometre que aconseguiria el govern més progressista de la història.

El rebot de la jugada madrilenya, finalment, serà molt important també a Catalunya. ERC ha centrat la seua estratègia, ha traçat la seua imatge pròpia en la bifurcació, sobre la base de treballar a favor d’una negociació amb el govern espanyol i en la conformació a Madrid d’un pol progressista amb Podem i Bildu que tenia per missió fer decantar el PSOE i l’executiu espanyol cap a l’esquerra. Però sense Pablo Iglesias dins el govern tot això gairebé es dissol, per bé que, lògicament, ara és prudent esperar esdeveniments.

Ja sabeu que sempre he defensat que Pedro Sánchez és simplement un barrut i un interessat i que no ha tingut mai intenció de negociar res de res; que només volia els vots de qui fos per a continuar viu ell com a president. Sense escrúpols morals. Però, opinions a banda, supose que en vista dels esdeveniments serà fàcil que ens posem tots d’acord que, com explica bé Odei Etxearte en aquesta crònica, sense la pressió de Pablo Iglesias a la taula del consell de ministres i amb unes eleccions a la vista –primer a Madrid i després a Espanya– Pedro Sánchez no té ja gens d’al·licient ni gens d’interès a parlar de res amb l’independentisme català els mesos vinents. Ni en necessita, ja. I que encara en tindrà menys després, si la jugada li ix bé i acaba fabricant-se el recanvi amb alguna mena de dreta que presentarà com a moderada, enfront del papu de Vox. I fins ací haurem arribat amb l’invent i alguna cosa caldrà fer després…

PS1. De tota la mascletà d’ahir, el tro més dissonant, com sempre, va ser Toni Cantó. Si és que el personatge se’n va anar a Madrid a dimitir del seu escó a les Corts Valencianes! Esperança Camps avui li dedica aquest sensacional retrat, el dibuix d’un personatge per a oblidar tan de pressa i tan aviat com puguem.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.