Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan discutim, sempre apassionadament, de les relacions entre els socis de govern de la Generalitat de Catalunya, pèssimes, o sobre les dificultats, més que evidents, que passa el Pacte del Botànic, no solem aturar-nos a contrastar-ho amb allò que s’esdevé en unes altres latituds. Malgrat saber que un govern de coalició sempre és un govern difícil de gestionar i encara molt més en un moment de crisi.

Per això pense que avui toca de fer un colp d’ull a tot això que es cou per Madrid, perquè hi passen coses grosses. Especialment després de les eleccions catalanes i de la setmana de protestes per la detenció de Pablo Hasel. Tan grosses són que ara mateix ja no hi ha ningú que negue la possibilitat que Pedro Sánchez faça una altra de les seues ziga-zagues i convoque eleccions avançades, probablement de seguida passat l’estiu, quan el vaccí ja haurà arribat a bona part de la societat i especialment si a l’agost s’ha pogut recuperar una part de la vida que tenim segrestada del març de l’any passat ençà. L’objectiu? Desfer-se de l’esquerra i cercar un pacte més còmode amb una dreta domesticada, que li servesca per a encarar les duríssimes reformes que li exigeix la Unió Europea i gestionar els diners que han d’arribar de Brussel·les en favor de les grans empreses.

Si a algú aquesta tesi li sembla estranya, hauré de recordar que Sánchez és un personatge que no pretén sinó el poder personal. I per això és capaç de presentar-se un dia com un esquerranós i pactar amb Pablo Iglesias i l’endemà declarar-se autoritat competent, envoltar-se de militars i patrioterisme en un llenguatge que voreja el que gastaria Vox si tingués el poder i arraconar les autonomies, per fer-les desaparèixer del mapa.

Ara hi ha tres factors que, segons que m’expliquen, es combinen per propiciar una nova cabriola, aquesta vegada cap a la dreta. Són el fracàs de l’operació Illa, la picabaralla amb un Pablo Iglesias cada dia més desenganyat i descontent i la possibilitat de modelar, des del PSOE, la reconstrucció de la dreta espanyola.

El resultat de les eleccions catalanes ha fet impacte. Per aquella ceguesa professional habitual a Madrid, estaven convençuts que Illa podia guanyar amb claredat i, fins i tot –sembla increïble, però és així– que podia governar, amb els socialistes dirigint un tripartit que havia d’incloure ERC. M’imagine que Sánchez interpretava molt malament els missatges que enviava Esquerra perquè aquesta possibilitat no s’havia posat mai sobre la taula. Però, siga com siga, ara, amb el resultat que hi ha hagut, és literalment impossible. I encara més: amb Illa convertit en Arrimadas i amb Esquerra mirant, com mira, cada dia amb més serenitat la idea d’un govern Esquerra-Junts, a Madrid cada volta veuen més complicada aquesta coalició que a la pràctica formaven ERC, Bildu i Podem, fent costat al PSOE.

Especialment perquè Podem, que és en definitiva la peça principal d’aquest conglomerat, està molt incòmode i Pablo Iglesias ha decidit de marcar perfil propi, sense esperar més. Allà on més mal fa als socialistes, en la historieta aquesta de la democràcia plena. Que Iglesias qüestione que Espanya siga una democràcia plena és literalment insuportable per a Sánchez; l’irrita molt, com s’ha comprovat aquests dies. Hi ha hagut gests anecdòtics, però molt reveladors, com ara quan els diputats socialistes de manera ostensible no han aplaudit Iglesias al congrés. Però, més enllà d’anècdotes, hi ha discrepàncies de fons enormes i en creixement. Ara ja fa més d’un any d’aquest govern i els socialistes, com han fet sempre i faran sempre, no han complert res d’allò que signaren. La batalla concreta, aquests dies, és sobre la regulació, la limitació, del preu del lloguer, però valdria per a la llei mordassa, o per a la taula de diàleg amb Catalunya o per al repartiment dels fons europeus i gairebé per a tot.

I no deixa de ser curiós que les especulacions hagen crescut tant precisament la setmana en què la dreta espanyola ha entrat en una crisi que podem qualificar d’històrica. Ciutadans és mort i enterrat i el PP, entre el cas Bárcenas i el ridícul de les eleccions catalanes, gairebé també. Vox creix i els altres dos es dessagnen. I això que qualsevol analista seriós veuria extremadament perillós, a la Moncloa hi ha qui ho veu com una gran oportunitat.

I així en l’entorn de Sánchez hi ha “rasputins” que fan comptes de la manera següent.

1. Imaginem que PP i Ciutadans accepten de fusionar-se. Els convé a tots dos per a superar els llasts individuals i evitar de caure en el pou més profund.

2. Imaginem aleshores que es convoquen eleccions i Vox els supera –cosa que ja no és cap hipòtesi insòlita: al Principat Vox ha obtingut 11 diputats i la suma de Ciutadans i PP, 9. Imaginem, doncs, que Vox passa a ser el principal partit de l’oposició al parlament espanyol.

3. Imaginem que, en aquestes condicions, el nou partit que resulte de sumar PP i Ciutadans obté un resultat discret però suficient per a ajudar i completar la majoria que puga obtenir el PSOE, una majoria que tots sabem que de cap manera no serà absoluta.

La imatge a vendre seria aleshores la d’una coalició de moderats i seriosos, de centre-dreta i centre-esquerra, assetjada als marges per Vox i Podem més els independentistes.

Un esquema, a més, en el qual el PP-Ciutadans seria molt més dòcil que no pas Podem i deixaria fer més. És evident que Sánchez s’entendria millor amb ells per a canalitzar cap als de sempre els diners que ha de rebre de la Unió Europea i per a aplicar les mesures molt dràstiques que Brussel·les exigeix i que el PP pot acceptar però que Podem no acceptaria mai. Aquesta setmana precisament, a Itàlia, la formació del govern Draghi ja apunta en aquesta direcció –fer un executiu sense ànima ni ideologia, creat solament per a atendre i gestionar els diners de Brussel·les. Si això és possible a Roma, per què no a Madrid, doncs, vist que Espanya està en condicions molt pitjors que no Itàlia?

És evident, en fi, que a un altre dirigent polític una maniobra com aquesta li faria vergonya personal i això seria un gran entrebanc. Però això no passarà amb Sánchez, a qui ja hem vist fer tots els papers de l’auca, ziga-zagues vertiginoses cap ací i cap allà, sense immutar-se. El poder, el poder personal, és l’única cosa que li importa. No us equivoqueu, per tant, en els càlculs.

PS1. I respecte de l’independentisme, aquest horitzó que s’insinua a Espanya ens convé o no? Ara mateix no ho sé. Encara hi ha molts interrogants a resoldre per a poder-hi donar una resposta. El primer és saber quin govern es conformarà i si el govern que es conforme té cap pla per a avançar en el camí de la independència o no. Si es formàs un govern independentista i amb voluntat d’anar endavant, és evident que Sánchez tindria la temptació de fer-lo servir també de màstic per a relligar i justificar el pacte amb el PP. Ara, també és evident que això duria una gran tensió i que l’aclariment, amb vista al projecte independentista, seria majúscul.

PS2. Diversos subscriptors apunten en els seus comentaris a l’article de Joan Ramon Resina. Com cada dilluns, és un text imprescindible: “Treballar per la governabilitat d’Espanya pensant-se fer un servei a Catalunya és una ingenuïtat.”

PS3. El fotoperiodista Albert Salamé és un gran actiu de la nostra redacció, amb un gran coneixement sobre què passa en les manifestacions i en els conflictes al carrer. Avui ens ofereix, i els recomane que llisquen, la seua visió personal de l’estrany comportament dels Mossos d’Esquadra en la manifestació de dissabte per la llibertat de Pablo Hassel: Els Mossos van portar la iniciativa

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.