04.11.2025 - 21:40
Hi ha moments –normalment són moments de gran tensió– en què el règim es revela d’una manera molt crua tal com és: no un sistema de representació de la voluntat popular, sinó un teatre on els actors principals decideixen el destí dels ciutadans sense que nosaltres hi tinguem res a dir.
La reunió d’ahir entre Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal per a decidir qui governarà el País Valencià d’ara endavant n’és una demostració palmària. Però quedar-nos en l’anècdota seria un error, perquè això que presenciem és el funcionament normal d’un sistema que ha convertit la democràcia en una ficció administrativa.
D’una perspectiva estrictament nacional –no cal ni dir-ho, supose–, l’escena és d’una violència simbòlica aclaparadora. Dos dirigents espanyols, totalment ignorants d’allò que passa en la nostra terra, negocien en un despatx de Madrid el nostre futur, com si el nostre país fos una finca privada. Seua. Els valencians, que hem viscut un trauma col·lectiu després de la gota freda, que hem enterrat els nostres morts, que hem vist com la incompetència del poder ens deixava abandonats enmig del fang, no existim en aquesta equació. No som subjectes polítics, sinó objectes d’una transacció entre cacics. És l’expressió més crua del colonialisme.
Però, més enllà d’aquesta dura dimensió nacional, voldria cridar l’atenció sobre el fet que hi ha una crisi democràtica de fons que afecta la legitimitat del sistema i tot. Les eleccions valencianes del 28 de maig de 2023 van establir una determinada correlació de forces parlamentària. Però aquesta correlació partia d’una realitat social, d’unes expectatives, d’un context que ha estat literalment esborrat per la catàstrofe. Entre aquell maig de fa gairebé dos anys i avui hi ha un abisme: hi ha centenars de morts, milers de damnificats, una indignació social multitudinària, mobilitzacions sense precedents i –molt significativament– la dimissió del president Carlos Mazón, el termòmetre que indica més clarament que alguna cosa s’ha trencat irreversiblement i que res no és igual. Ningú –absolutament ningú– no pot defensar que la realitat valenciana és avui la mateixa del 28 de maig de 2023. I per què, doncs, una decisió d’aquell dia ha de ser vàlida avui?
La pregunta és molt òbvia: quina legitimitat tenen per a decidir res unes institucions basades en una voluntat popular expressada en un context històric que ja no existeix? Com pot ser que la resposta del sistema a un terratrèmol social d’aquesta magnitud siga continuar com si res? La rigidesa institucional que impedeix una nova consulta popular –unes eleccions– no és una virtut de l’estabilitat democràtica, com ens volen fer creure, sinó un mecanisme de supervivència d’un poder que no s’atreveix a encarar-se al veredicte dels ciutadans.
I ací és on radica el nucli del problema, que no afecta tan sols els valencians: això és una democràcia –si és una democràcia…– segrestada. No és que hi haja colps d’estat ni suspensions constitucionals. No cal. És que el disseny institucional ja és fet per a blindar el poder davant la voluntat popular i contra la voluntat popular. Les eleccions, en el context del règim postfranquista, no són un mecanisme de control ciutadà sobre els governants, sinó un ritual periòdic que legitima quatre anys de govern, per més desconnectat que estiga de la realitat social. I entre elecció i elecció, la sobirania popular resta en suspens –descripció que val per a totes les eleccions, en tots els nivells de l’administració i a tots els territoris.
Evidentment, el cas valencià és paradigmàtic perquè hi convergeixen totes les patologies del sistema: la centralització, la fossilització institucional que impedeix d’actualitzar la representació política i l’oligarquia partidista que redueix la democràcia a un joc d’escacs entre elits. Quan Feijóo i Abascal es reuneixen per decidir el futur de València, no exerceixen un dret democràtic, ans exhibeixen un privilegi aristocràtic. Són els nous senyors feudals que reparteixen els territoris sense haver de retre comptes al poble.
L’eixida democràtica seria, d’entrada, òbvia: unes eleccions. Permetre que els valencians, després de la tragèdia i sabent de quina manera han gestionat la crisi els nostres governants, puguem tornar-nos a pronunciar. Però aquesta eixida és precisament la que el sistema espanyol fa inviable. Perquè acceptar-la seria acceptar que la democràcia pot ser alguna cosa més que un vot cada quatre anys, acceptar que la sobirania està realment en el poble i no pas en els aparells que el representen. I això, el règim del 78 no ho pot admetre. És dur, però és així: tenim una democràcia segrestada i els segrestadors no tenen cap intenció d’alliberar els ostatges: nosaltres.
PS1. Les famílies de les víctimes de la gota freda van fer ahir una compareixença impressionant al parlament espanyol –ja n’havien fet una al Parlament Europeu, però encara no a les Corts Valencianes. La podeu veure sencera en vídeo i també podeu llegir la crònica elaborada, de la capital espanyola estant, per Esperança Camps: “La veritat i la fermesa de les víctimes de la gota freda fan emmudir el congrés espanyol“.
PS2. La setmana passada, l’Audiència de Barcelona va fer pública una sentència inèdita que assenyala els castellanoparlants residents a Catalunya com a possibles víctimes de delictes d’odi, malgrat que és un tipus penal pensat originàriament per a col·lectius vulnerables. Clara Ardèvol Mallol ens explica les greus conseqüències que podria arribar a tenir la confirmació d’una teoria tan sorprenent: “Els castellanoparlants com a víctimes de delicte d’odi: les claus de la sentència inèdita a un usuari de X”.
PS3. Sense que ningú hi pare l’atenció que caldria, al Sudan es viu una situació que també es pot qualificar de genocidi. Concretament, hi ha històries terribles que arriben d’Al-Faixir, la ciutat sudanesa que les Forces de Suport Ràpid (RSF) conqueriren a final d’octubre. Des de Naibori, Katharine Houreld i Hafiz Haroun ens expliquen què hi passa: “‘La paraula per a descriure-ho és genocidi’: dues dècades després, les matances ètniques tornen al Darfur”.
PS4. Els subscriptors de VilaWeb tenen de fa poc tot un seguit de descomptes i sorteigs que s’actualitzen cada mes amb noves ofertes. De subscripcions a revistes fins a entrades de teatre o descomptes en supermercats, totes aquestes noves oportunitats les podeu seguir, i fer vostres, en aquesta pàgina.
