“La paraula per a descriure-ho és genocidi”: dues dècades després, les matances ètniques tornen al Darfur

The Washington Post · Katharine Houreld i Hafiz Haroun

Nairobi, Kenya. Famílies assassinades a trets mentre cercaven refugi. Infants plorant sobre el cadàver de la mare en ple desert. Metges segrestats i executats.

Aquestes són les històries que arriben d’Al-Faixir, la ciutat sudanesa que les Forces de Suport Ràpid (RSF) conqueriren a final d’octubre. La gran majoria dels civils que eren dins la ciutat abans de l’entrada de les RSF continuen il·localitzables; tan sols un grapat de supervivents traumatitzats han pogut escapar i explicar al món exterior els horrors que s’hi han viscut aquests darrers dies.

La guerra civil sudanesa, que esclatà el 2023 després d’una pugna pel poder entre el cap de les RSF i el cap de l’exèrcit, ha devastat gran part d’aquest país de l’est de l’Àfrica, i ha arrossegat potències mundials i regionals a un conflicte que ja fa més de dos anys i mig que dura. Les RSF compten amb el suport dels Emirats Àrabs Units (EAU), i l’exèrcit sudanès ha rebut armament de l’Iran, Turquia i Rússia. Els EAU neguen que donin suport a les RSF, tot i l’acumulació de proves que demostren que el govern emiratià ha proporcionat armes i suport militar al grup.

La caiguda d’Al-Faixir és un dels capítols més foscs d’un conflicte que ja s’ha cobrat centenars de milers de vides. The Washington Post ha entrevistat nou civils, metges, treballadors humanitaris i milicians tant a Al-Faixir com a la rodalia de la ciutat. Tots coincideixen a descriure una campanya despietada i indiscriminada de segrests i assassinats per criteris ètnics de milicians de les RSF i dels seus aliats.

Arran del creixement de la indignació internacional per les matances, fins i tot el cap de les RSF –el general Mohamed Hamdan Dagalo, més conegut com a Hemedti– ha reconegut els abusos comesos per les seves forces. Dijous de la setmana passada, el grup difongué un vídeo que mostrava la detenció d’un dels seus comandants, que pocs dies abans havia estat filmat fent befa d’un grup de civils que era executat sumàriament.

“Mort pertot”

Les imatges per satèl·lit difoses pel Laboratori de Recerca Humanitària de l’Escola de Salut Pública de Yale revelen l’abast de les matances perpetrades per les RSF a l’Hospital Infantil d’Al-Faixir –inoperatiu d’un any ençà i emprat com a centre de detenció del grup– i a l’Hospital Saudita, prou gran per a veure’s de l’espai estant. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que unes 460 persones han estat assassinades a l’Hospital Saudita aquests darrers dies.

Un metge que treballava a la sala de maternitat de l’Hospital Saudita explica a The Washington Post que va ser pres com a ostatge per les RSF poc després de la caiguda de la ciutat i que no fou alliberat fins que no pagà un rescat de 50.000 dòlars (uns 43.500 euros). Diu que està massa colpit per parlar sobre els crims que presencià a l’hospital, i suplica que algú l’ajudi a alliberar els seus companys metges. Com altres persones entrevistades per a aquest article, l’home accedeix a parlar amb The Washington Post a condició de mantenir-se en l’anonimat per raons de seguretat.

Un milicià de les RSF explica a The Washington Post que alguns dels metges segrestats han estat traslladats al sud, a la ciutat de Nyala, i que uns altres han estat executats sumàriament juntament amb més civils. Gairebé tots els ingressats de l’Hospital Saudita i altres centres mèdics d’Al-Faixir han estat assassinats a sang freda, assegura. “La ciutat és un caos total: hi van arribant milicians de diferents zones i ningú no pot fer res per aturar-los”, afegeix.

“Les històries que ens arriben [de la ciutat] són espantoses”, explica un treballador humanitari que ha aconseguit d’escapar de la ciutat i arribar a la localitat de Tewila, el lloc segur més proper.

“Una persona ens va explicar que havia vist tres nens petits, tots ells de menys de quatre anys, plorar arraulits al voltant del cos de la seva mare”, afegeix. “Un altre home va explicar-nos que els milicians havien començat a disparar indiscriminadament contra civils que fugien a l’oest de la ciutat; un tercer, que a terra hi havia un cadàver cada deu metres […] Un altre va explicar-nos que havia passat al costat d’un home a qui una bomba havia partit per la meitat, i que demanava socors a la desesperada.”

Els treballadors humanitaris es mostren profundament preocupats per l’escassa xifra de civils que han arribat a Tewila d’ençà de la caiguda d’Al-Faixir. Pràcticament tots els veïns de la ciutat en fugiren a cuita-corrents quan les RSF hi entraren, però tan sols un grapat de civils han arribat a Tewila d’aleshores ençà. Aquests darrers mesos, les RSF s’han dedicat a assassinar, violar o segrestar de manera sistemàtica tot aquell qui provés de fugir d’Al-Faixir. Els grups d’ajut humanitari temen que els qui han provat d’escapar d’Al-Faixir d’ençà de la caiguda de la ciutat hagin corregut la mateixa sort, tot i que a una escala molt més gran.

L’ONU calcula que hi havia unes 260.000 persones a Al-Faixir quan les RSF la prengueren; en la setmana posterior a la caiguda de la ciutat, menys de 5.000 persones han arribat a Tewila. Ho explica Mathilde Vu, del Consell Noruec per als Refugiats.

“La gent ens explica que la carretera [que surt de la ciutat] està plena de cadàvers, i que l’olor de mort ho impregna tot”, afirma. Afegeix que prop d’una desena part de les famílies que han arribat a Tewila hi han arribat acompanyades d’infants que no eren seus, incloent-hi una família que aparegué amb un nadó de sis mesos i un nen petit que s’havien quedat orfes. Tots els civils que han arribat a Tewila provinents d’Al-Faixir exhibeixen símptomes de desnutrició, explica Vu.

Un dels pocs homes que ha aconseguit d’escapar amb vida d’Al-Faixir explica a The Washington Post que l’única raó per la qual s’ha salvat és que els divuit mesos de setge ininterromput de les RSF l’han fet semblar molt més vell que no pas és, atès que té 55 anys.

L’home relata que centenars de famílies van provar de refugiar-se a la universitat d’Al-Faixir quan les RSF entraren a la ciutat. “Tot el qui pogués córrer o caminar era allà: dones, infants, ferits i vells.” Els milicians, diu, bombardaren l’edifici amb drons i projectils, i després hi llançaren un atac terrestre.

“Primer van venir les bombes; després, els trets”, diu. “Van morir més de dues-centes persones, hi havia sang pertot arreu, tothom provava d’escapar. La paraula per a descriure-ho, si és que existeix, és genocidi.”

Imatges del dia de l’atac verificades per The Washington Post mostren milicians de les RSF obrint-se pas entre passadissos plens de cadàvers mentre rematen els supervivents a trets. L’home explica que, enmig de l’atac, aconseguí de fugir a un turó darrere la universitat, juntament amb el seu cosí i unes quinze dones amb fills, però que els milicians de les RSF els estaven esperant. “Van robar a les dones, els van requisar els diners i els telèfons, i tot seguit van obrir foc”, diu.

L’home fou detingut i interrogat pels milicians, que l’acabaren alliberant –juntament amb cinc homes més– perquè el confongueren amb un ancià. “Tots els camins d’entrada o sortida de la ciutat estaven atapeïts de cadàvers”, recorda.

“Cal matar-los”

Un altre home supervivent explica com fugí d’Al-Faixir mentre els milicians entraven a la ciutat. S’afegí a un grup nombrós de civils que arribà a aplegar unes sis-centes persones, moltes de les quals eren infants o dones. En un moment donat, els soldats de les RSF hi obriren foc, mataren cinc membres del grup, pel cap baix, i dispersaren la resta.

Mentre provaven de fugir, un vehicle blindat de les RSF començà a avançar en direcció al grup, i passà per sobre de tot aquell qui trobés al seu pas. L’home recorda sentir un comandant del grup que repetia als seus soldats: “Són civils, no els mateu!” Però els seus subordinats l’ignoraren. Calcula que unes divuit persones moriren en l’atac, incloent-hi una de les seves cosines. Una altra cosina seva quedà greument ferida, i el grup l’hagué de deixar enrere. Uns 500 metres més enllà, els milicians tornaren a obrir foc contra el grup.

“Són esclaus, cal matar-los”, recorda sentir dir als milicians mentre disparaven. L’home calcula que uns set civils moriren en aquest segon atac.

Quan els trets cessaren, un soldat de les RSF s’acostà a donar aigua als supervivents i els digué que giressin cua, perquè l’única cosa que els esperava al final del camí era més mort. Però el grup continuà endavant, fins que arribà a una zona coneguda com a Um Jalbakh, bastió de tribus àrabs. Molts dels civils que queden a Al-Faixir procedeixen de tribus africanes aliades amb milícies que han donat suport a l’exèrcit; la majoria de tribus àrabs han donat suport a les RSF.

Fa vint anys, al Darfur, una milícia majoritàriament àrab –la precursora de l’actual RSF– llançà una campanya d’exterminació ètnica contra les tribus africanes de la zona, que anys després fou reconeguda formalment com a genocidi. Ara els supervivents d’Al-Faixir diuen que aquest genocidi es repeteix.

“Homes i dones àrabs ens atacaren a cavall i en camell, fuetejant-nos mentre passaven pel nostre costat”, relata l’home. “Un dels àrabs va disparar a un home i la seva dona. L’home caminava amb nosaltres, i la bala li perforà l’estómac. Ens deia: ‘Si us plau, salveu la meva dona!’ No vam poder fer-hi res, tret de resar per la seva vida mentre moria. Ens veiérem obligats a deixar enrere la dona ferida.”

Alguns membres del grup van ser pujats a vehicles de les RSF i conduïts fins al campament de Zamzam, que havia estat la llar de gairebé mig milió de persones abans que el grup el conquerís a l’abril, quan hi massacrà civils i treballadors humanitaris. En arribar, el grup presencià l’execució d’una vintena d’homes, segons que explica el supervivent, que afegeix que un nen d’uns dotze anys, abillat amb un uniforme de les RSF, fou el primer de disparar.

“Ens van dir que ens quedéssim on érem, i que l’endemà ens durien un aparell Starlink perquè poguéssim posar-nos en contacte amb les nostres famílies per explicar-los el rescat que havien de pagar”, diu. I afegeix: “Van amenaçar de matar qualsevol que no pogués posar-se en contacte amb la seva família.”

En un primer moment, diu, els milicians demanaren un rescat de 28.000 dòlars (uns 24.000 euros) per persona, una suma desorbitada. Finalment, els soldats acceptaren de rebaixar la quantitat a 14.000 dòlars (uns 12.000 euros) a petició dels ostatges.

“L’endemà, quan l’aparell arribà, vaig trucar a la meva família i els vaig explicar el rescat que havien de pagar”, diu. “Els soldats van dir als meus familiars que, si no el pagaven, em matarien allà mateix”, explica. Finalment, la seva família envià els diners, i l’home fou alliberat. A quatre membres del seu grup, diu, els fou impossible de reunir tants diners tan de pressa. “No sé quina fou la seva sort”, sospira l’home.

Meg Kelly, de Washington estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb