04.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.11.2025 - 10:52
La setmana passada, l’Audiència de Barcelona va fer pública una sentència inèdita que assenyala els castellanoparlants com a possibles víctimes de delictes d’odi, malgrat que és un tipus penal pensat originàriament per a col·lectius vulnerables. La sentència condemna a dos anys de presó i una indemnització de 9.000 euros un home per uns comentaris que va publicar a X contra la família de Canet de Mar que exigia que s’apliqués el 25% de les classes en castellà a l’escola de la seva filla. L’home ha estat condemnat per un delicte d’odi en concurs lineal amb tres delictes contra la integritat moral –pel pare, la mare i la filla. En la causa, hi havia dos homes més implicats, que han estat absolts.
Malgrat que aquesta no és la primera sentència que condemna per delicte d’odi per motiu de “nacionalitat”, sí que és la primera que lliga tant la qüestió nacional a la lingüística. En aquest sentit, si arriba a ser ratificada pel Tribunal Suprem espanyol, pot crear una jurisprudència que afavoreixi sentències similars.
“Incitació a la fustigació pública”
La sentència, signada per les magistrades Isabel Delgado Pérez, Rebeca Fernández Bacarizo i Raquel Piquero Sanz, considera que els missatges que va publicar l’home van anar molt més enllà de l’opinió o la crítica política i van representar una incitació directa a la humiliació i fustigació pública de la família, a més d’una incitació a l’odi per motius de llengua o nacionalitat, en concret, “odi als castellanoparlants”. Les magistrades consideren punibles piulets com ara: “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a la família que ha fet la denúncia” o “la pròxima família que faci una denúncia semblant viurà un autèntic infern i haurà de marxar del país”. També aquells en què demanava de “publicitar el nom i l’adreça de la família denunciant perquè visquin un infern i serveixi d’exemple”.
La sentència considera que aquests missatges no es poden encabir en el dret de llibertat d’expressió perquè no són opinions més o menys ofensives, sinó crides i peticions per a localitzar i publicar el nom i el domicili de la família, amb l’objectiu de “generar-los temor i coacció”. Crides fetes en un perfil de Twitter públic i, per tant, consideren, amb potencialitat per a viralitzar-se, influir en molta gent i també esdevenir una advertència per a unes altres famílies.
Tot plegat no és escrit de manera asèptica, sinó amb valoracions i paraules connotades. Per exemple, diuen que la família exercia “legítimament” un dret i que l’acusat buscava que abandonés el poble “pel fet de ser castellanoparlants i sentir-se espanyols”, i perquè deixessin “d’exercir el dret d’escolaritzar a la seva filla en un projecte que respecti l’aprenentatge del castellà juntament amb el català”. També diuen que els missatges convidaven a l’acció de fer la vida impossible a la família “per l’ús de la llengua i d’una nació que menysprea, com és el castellà o l’espanyol”.
La sentència també dedica moltes pàgines a la vivència dels pares, que van denunciar haver patit ansietat, insomni i haver necessitat teràpia i baixes laborals. Ho fa per subratllar les conseqüències dels piulets, però alhora ho barreja amb experiències que no tenen a veure directament amb els acusats, com ara, la indignació d’uns altres pares de l’escola, la publicació de notícies sobre el cas o uns altres missatges de rebuig a xarxes socials. A més, fan una altra mena de valoracions sobre els acusats absolts, i parlen de “manca de consideració i de respecte per qui adopta posicions diferents de les seves”, i de “gens de respecte a les normes bàsiques del diàleg democràtic”.
Els castellanoparlants, una minoria vulnerable?
Ara bé, el delicte d’odi, tal com han assenyalat nombrosos juristes, va ser pensat originàriament per protegir minories vulnerables, i per a casos molt greus, amb crides explícites a la violència o l’hostilitat. Quina vulnerabilitat tindrien els castellanoparlants, tenint en compte l’estat de minorització del català, en detriment del castellà? Com justifica la sentència l’ús d’aquest delicte? S’empara en la sentència del Suprem que va confirmar trenta-dos mesos de presó per als agressors de tres membres de “Barcelona amb la selecció espanyola”. Entre més, els va condemnar per un delicte d’odi per motivació de nacionalitat. Aquesta sentència feia una interpretació àmplia del delicte d’odi i defensava que el terme “minories” o “col·lectius desafavorits” no era previst en la redacció del delicte, i que, per tant, només s’havia de tenir en compte si hi havia hagut alguna mena de discriminació. Com que el text del delicte recull molts motius diferents que poden constituir discriminació, entre els quals, la nació o l’origen nacional, la sentència va aprofitar-ho per condemnar-los per delicte d’odi. “La discriminació contra una persona per la seva relació amb una nació, en aquest cas amb allò que s’entengui procedent d’Espanya, suposa un evident delicte d’odi sense discussió”, deia aquella sentència.
Aquesta vegada, les magistrades en fan una interpretació similar, però amb l’afegit de la llengua. Consideren que els denunciants són atacats pel fet de formar part d’un grup –en aquest cas, “pel fet de ser espanyols” i demanar el 25% de castellà a les aules– i que al condemnat el va moure una “animadversió ideològica cap a la llengua castellana i cap a allò que aquesta llengua simbolitza com a element identitari de la nació espanyola”. Consideren que la família va ser insultada pel fet de pertànyer a un grup determinat, “els castellanoparlants, com a persones que pretenien l’aprenentatge de la llengua d’Espanya dins del sistema educatiu de Catalunya”. En definitiva, pel fet de “utilitzar el castellà i ser espanyoles”. Per tant, la sentència fa una equivalència entre la identitat nacional espanyola i el castellà, i situa la llengua com un element central del fet nacional.
Alhora, reconeix que la discriminació per raó de llengua no està recollida expressament en la redacció del delicte d’odi al codi penal, i que per això la fiscalia no havia acusat per aquest delicte, però considera que, igualment, la jurisprudència de la sentència anterior permet de relacionar-ho amb la qüestió de la nacionalitat. A més, també cita una recomanació general contra el discurs d’odi de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) del Consell d’Europa que sí que inclou la llengua com un dels elements de possible discriminació dins aquest delicte.
Un delicte mal redactat o mal aplicat?
Tot i que s’hi pot recórrer en contra, la sentència ha servit per a reactivar un cert debat públic sobre els delictes d’odi i fins a quin punt en molts casos vulneren la llibertat d’expressió o són mal aplicats. Si bé alguns juristes defensen que es podria canviar la redacció en el codi penal per tal d’evitar interpretacions àmplies que s’allunyin de l’objectiu original de protegir col·lectius realment vulnerables, alguns altres defensen que, si s’apliqués bé, no caldria canviar-lo, perquè Espanya està obligada a seguir la interpretació del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), que ho acota precisament a això, a manifestacions expressives d’odi contra col·lectius vulnerables.
De fet, encara que el codi penal espanyol parli de discriminació per origen nacional, un suposat odi contra els espanyols en casos com aquest tampoc no hi cabria. “La nacionalitat espanyola, en el context concret de l’estat espanyol, no pot ser un col·lectiu diana de discriminació, perquè és la nacionalitat majoritària”, deia l’advocat David Aranda en declaracions a VilaWeb. També afegia que això encara tindria menys sentit si les persones acusades d’aquest delicte tenen, administrativament, la nacionalitat espanyola. “Es podria argumentar discriminació per raó d’ideologia, però la ideologia que defensa la unitat d’Espanya tampoc no és minoritària ni diana de discriminació.” Sigui com sigui, aquests darrers anys hi ha hagut unes quantes acusacions per delicte d’odi “hispanòfob” o per odi contra uns altres col·lectius no vulnerables –com ara la policia–; en canvi, les acusacions per delicte d’odi relacionat amb la catalanofòbia han estat minoritàries i pràcticament no han prosperat.
